Diversitat Cultural, Globalització i Llenguatge

La diversitat cultural

El grup dominant del territori, de moment, ha vençut; l'ordre queda restablert.

De la mateixa manera que l'antropologia darrerament ha fet disminuir la cultura als nostres cosins germans –es parla de diferents cultures de primats–, la biologia ha pretès biologitzar o "naturalitzar" la cultura i les societats humanes.

Per què els humans tenim tanta prevenció o fins i tot hostilitat respecte a la diversitat?

L'aïllament geogràfic, històric, és a dir, l'hàbitat o medi, expliquen l'aparició i la reproducció de la diversitat de cultures. Allò que ens fa diferents als humans no és el color de pell, sinó les maneres de comportar-nos, d'estimar, de vestir, de pensar o de relacionar-nos, etc., és a dir, tots aquells elements que distingeixen una ètnia o cultura d'una altra.

És a dir, no és el mateix una societat humana que habiti un bosc que una altra que habiti el desert. No només els seus utensilis i activitats seran diferents, sinó que ho serà també el llenguatge, un estri que configura una visió pròpia de les coses, una manera d'entendre la realitat i d'estar en el món.

El fenomen de la culturització, que és la transmissió de coneixement, estris, tècniques, conceptes, etc., ha estat la força centrípeta. El contacte entre cultures les enriqueix.

Actituds:

• L'etnocentrisme: un prejudici europeu, occidental. Els països europeus no només van colonitzar els països africans i d'altres, col·laborant al seu endarreriment, sinó que a més els van fer responsables del seu endarreriment, considerant-los inferiors.
• El relativisme cultural: totes les cultures són entitats vives, riques i complexes; no hi ha dret a considerar cultures més avançades i menys; de fet, les cultures són incommensurables: no es poden comparar, atès que responen a evolucions i solucions diferents.
• L'universalisme: el mateix problema a l'inrevés: atrevir-se a jutjar i intervenir en cultures i societats endarrerides sota el paraigua dels drets humans.

La globalització

La cultura humana, a partir d'un moment inicial de Big Bang i l'expansió per tot el planeta, i la proliferació i diversificació d'una multitud de cultures, ara hauria arribat al punt contrari de saturació i unificació planetària, és a dir, la formació d'una única cultura global, Big Crunch.

Així que, sota la divisa divina "creixeu i multipliqueu-vos", la diversitat de llengües i cultures sembla haver esdevingut un mal, un càstig diví.

Però és realment la diversitat un càstig o una riquesa?

• Actualment sembla haver-hi el procés contrari, el procés d'unificació sota una cultura estàndard, dominant. Aquest procés d'unificació s'ha anomenat globalització. I afecta no només la cultura, sinó tots els aspectes de la vida (l'economia, la informació, l'ecologia o el pensament). El món és una unitat. La globalització és un fet.
• Des del punt de vista cultural, tots tenim accés als mateixos ítems: una cultura de masses, als mateixos referents literaris, cinèfils o musicals; tots acabem emprant en una llengua franca, l'anglès; tots assolim uns valors, una visió del món semblant, sinó idèntica, amb independència de si vivim a Barcelona o a Singapur.
• Afecta també l'economia: s'ha creat un mercat global on les mercaderies, els capitals i les persones es mouen ràpidament. La globalització ha fet emergir fenòmens com la deslocalització o l'economia especulativa, substitutiva d'una economia de béns i serveis, industrial.
• Però aquesta economia global afecta també globalment la salut del planeta, l'ecologia.
• També són fenòmens globals la informació, internet hi juga un paper destacat en aquest sentit, nogensmenys que les pandèmies o els moviments de població... Tots els aspectes de la vida estan sotmesos a un procés d'unificació i interrelació o interdependència. A aquest fet se l'ha anomenat globalització.
• Ara bé, si la globalització és un fet, i els fets són irreversibles, per què hi ha moviments antiglobalització? Es pot anar en contra o al revés de la història?
• Quan parlem de fets o fenòmens socials cal tenir present que els fets socials mai no són neutres o asèptics.
• És a dir, que enfront d'una globalització del capital, es reivindica una globalització social.
• Una part dels moviments antiglobalització van contra l'emergència d'una cultura global, uniformada, estàndard, de masses, on els signes d'identitat culturals, la biodiversitat cultural, retrocedeixi i es perdi.

Funcions i característiques del llenguatge

Funcions:

El llenguatge humà comparteix amb altres espècies la funció comunicativa, però inventa una de nova que hem anomenat simbòlica o representativa. Si emprem la terminologia de la lingüística, a aquestes funcions les anomenarem com a:

• Funció referencial: és la simbòlica o representativa; per mitjà del llenguatge podem transmetre un seguit d'informacions, captar la realitat, interpretar-la i informar-ne.
• Funció dialògica: és la que hem anomenat com a comunicació; amb el llenguatge ens comuniquem amb els altres i exterioritzem els nostres pensaments, desitjos, necessitats...
• Funció social i cultural: el llenguatge posa de manifest uns contextos socials i culturals, transmet opinions socials, crea creences i és vehicle de formació d'opinió.

Característiques:

Característiques pròpies del llenguatge humà:

• 1. El seu caràcter simbòlic: utilitzem signes lingüístics, convencionals, per referir-nos o representar la realitat. Amb aquests símbols (paraules bàsicament) ens referim a la realitat com a conjunt de coses, substàncies, que expressen processos o accions, fets. Les paraules, per tant, estan "en lloc" de les coses, s'hi refereixen i les representen. És gràcies a aquest tret que, podem dir, que els humans tenim noció d'una cosa que en diem "realitat".
• 2. El llenguatge és convencional: utilitzem senyals o signes que no tenen cap relació amb la cosa anomenada. A un mateix objecte en podem dir horologe, montre, rellotge, posem per cas, depenent de quina llengua emprem. En aquest sentit, l'ús del llenguatge, la interpretació i la significació, ve definit pel codi lingüístic que emprem.
• 3. El caràcter arbitrari o arbitrarietat del signe emprat: per exemple, si l'evolució o la convenció dels parlants decideix utilitzar un nou terme per referir-se a l'objecte rellotge, i en diem abracadabra, el nom per a referir-nos a aquest objecte passaria a ser aquest últim.
• 4. El caràcter articulat o sistemàtic del llenguatge: amb pocs elements i regles podem formar missatges infinits. Qui defineix l'ús correcte de construcció lingüística és la sintaxi, mentre que la semàntica es refereix al significat adient de les paraules en la referència a la realitat.

Aquest caràcter articulat del llenguatge ens du a la creativitat del llenguatge; cadascun de nosaltres, com a parlants, generem infinits missatges diferents, tot i emprar els mateixos signes o paraules. No només això, sinó que, a més, podem utilitzar aquests signes de maneres molt diferents; hi ha diferents usos del llenguatge: per exemple, no utilitzem anàlogament el llenguatge quan descrivim una llei científica que quan fem poesia, o quan utilitzem un llenguatge col·loquial o un de culte i acadèmic.

• El llenguatge humà també té la capacitat de desplaçament; amb ell ens podem referir a un context que no és el dels qui parlen en el moment de la comunicació; amb ell, podem superar el temps (podem referir-nos al passat o al futur) i l'espai (podem parlar de llocs que no són els de l'interlocutor). Aquesta capacitat de suposició, hipotètica, del llenguatge explica bona part de la versatilitat del llenguatge i la intel·ligència humana. Ens és pròpia i distingeix com a espècie.
• 5. El llenguatge no és tan sols referencial, sinó autoreferencial: podem emprar el llenguatge per referir-nos a la realitat, i en aquest cas fem ús del llenguatge, i emprem el llenguatge objecte, o bé per referir-nos, analitzar el propi llenguatge. En aquests casos estem fent menció del llenguatge, i ja no farem ús del llenguatge objecte sinó del metallenguatge. A aquesta capacitat en direm reflexivitat.