Cal distingir dos sistemes de traçat de les ciutats natural i planificat.
Enviado por Chuletator online y clasificado en Latín
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 8,65 KB
A l’Antiguitat, com avui, distingim dues formes d’organització urbana:
Urbanisme orgànic: El trobem quan l’estructura d’una ciutat s’ha anat desenvolupant a mesura que aquesta creixia de forma natural, sense una planificació prèvia (seria el cas de Roma i del barri Gòtic de Barcelona).
Urbanisme hipodàmic (Hipòdam de Milet, arquitecte grec del s. V aC): Es caracteritza per una planificació del territori urbà, amb carrers i solars traçats de forma ordenada i no improvisada (seria el cas de la majoria de ciutats romanes i de l’Eixample de Barcelona).
Els romans van organitzar les seves ciutats igual com ho feien amb els campaments militars (castra): una planta rectangular travessada per una retícula de carrers entre els quals s'instal·laven les tendes, amb una plaça de reuníó on s’ubicaven la tenda del general i l'armeria.
Els carrers eren molt semblants als de les ciutats modernes i disposaven de voreres per a vianants i indicacions de sentit. Les ciutats, a més, estaven dotades d'una xarxa de clavegueres (cloacae
) que corria per sota dels carrers. Les clavegueres recollien les aigües impures de cases, carrers, termes i latrines públiques i les abocaven en un riu.
En primer lloc es buscava una zona idònia per la seva topografia i estratègica per la seva ubicació per construir una ciutat. Això era feina dels agrimensores, els agrimensors, una mena de tècnics en calcular quin terreny era el més adequat per a això. Tot seguit l’augur, un sacerdot, consultava els presagis per saber si el lloc elegit era aprovat pels déus, un primer ritual que rebia el nom d’inauguratio
. En cas afirmatiu, es continuava amb la delimitació o limitatio, que consistia en traçar un perímetre circular amb una arada tirada per bous, marcant els límits previstos per a la nova ciutat excepte les futures portes.Aquest solc assenyalava el pomerium, el perímetre protegit pels déus, sobre el qual es construirien les muralles. Aquests rituals, com era evident, ens recordaven la llegenda que s’explicava de la fundació de Roma i del seu fundador, Ròmul (1). Tot seguit es traçava la quadrícula on es marcaven les tres àrees o espais definitoris de la ciutat: la sagrada, la pública i la residencial. Per últim el sacerdot iniciava la consecratio o consagració, cerimònia on es feien els sacrificis als déus per agrair la seva aprovació.
Cal distingir dos sistemes de traçat de les ciutats: el natural i el planificat.
El traçat natural
Aquest tipus de traçat buscava l'adaptació al medi físic i, normalment, solia ser un lloc elevat. Es tractava de recintes enmurallats que es designaven oppidum. Estaven construïts en elevacions estratègiques i els habitatges eren de planta rodona i amb sostre de palla.
El traçat planificat
El disseny d'aquest model responia a un traçat rectangular i quadriculat amb carrers que s'encreuaven formant una xarxa insular. Al cor d'aquesta xarxa hi havia situat el fòrum. Els dos carrers principals eren el decumanus maximus, que anava d'est a oest i el cardo maximus que anava de nord a sud. Aquests dos carrers anaven a parar a les portes d'entrada (portae) a la ciutat.