Distinció entre Feixisme, Creacionisme i Evolucionisme

Distinció entre Feixisme, Creacionisme i Evolucionisme: La idea que els éssers vius evolucionen és molt antiga, però ha estat en segon pla convivint amb la idea predominant que les formes de vida han estat i estan conformades des dels inicis de la seua existència segons uns patrons que no han canviat, fixisme. Juantament amb el creacionisme o idea que els éssers vius han estat creats per una ment intel·ligent o divina, ha estat recolzada com a fet incontrovertible per les religions, sobretot la cristiana. Fixisme: punt de referència Aristotil. El pensament grec és un pensament feixista. Per a un grec el problema principal és el canvi. Aristòtil diu que en un món on tot canviés no podriem parlar d'ell. El canvi és evident però hi ha alguna cosa que permaneix, l'èsser. Per al fixisme, més enllà del canvi hi ha alguna cosa que permaneix, la substància de les coses, el substratum. Aquest és immodificable. El fixisme és subtancialisme, en la base hi ha una matèria immodificable i intransferible. Fins quin punt distinguim entre Fixisme i Creacionisme?. No hi ha res al pensament grec que puga ser semblant al concepte de creació que hi apareix al cristianisme (el cristianisme és monoteista mentre els grecs són politeistes). Des del punt de vista cristià Deu crea les coses a partir del no-res, mentre, des del punt de vista grec, del que no és, al no ser, no podem parlar d'ell. És a dir, en el cristianisme hi existeix una divinitat superior creadora, però per als grecs, hi ha un conjunt de Deus, no hi ha cració a partir del no-res, però si que hi existeix una materia a partir de la qual una divinitat secundària realitza les coses. Creacionisme: aquí ens encontrem amb una divinitat superior creadora de tot a partir del no-res. Hi trobem una certa continuitat entre creacionisme i fixisme. Són compatibles perquè és Deu qui crea les coses, i aquestes, una volta creades, no canvien.  El catastrofisme mostra les dificultats del creacionisme, ja que les coses canvien. El catastrofisme diu que de la mateixa manera que a la Biblia apareixen grans catastrofes com el diluvi universal, haurien ocorregut més catàstrofes naturals d'aquest tipus, les quals matarien a milers d'individus. Així doncs, per al catastrofisme els fòssils son restes d'èssers morts en aquestes catastrofes. Hi ha molta gent que pensa que l'evolució no és un fet sinò una teoria, com si una teoria fora una cosa molt poc seriosa i indigna de ser tinguda en compte de cara a la consideracio dels fets reals. Això ha motivat que moltes vegades s'haja plantejat el tema de l'evolució com si haguèrem de prendre posicions a favor o en contra. Per a tant, és important fer una distinció conceptual entre evolució i teoria de l'evolució. Per evolució biològica entenem el procés de variació, modificació i diversificació dels organisme a partir d'una forma original comuna. Que hi ha una evolució biològica és un fet confirmat per moltes proves que ens remeten a l'estudi dels fòssils (peleontologia), de la distribució geogràfica dels organismes (biogeografia), de l'anàlisi de l'herència biològica (genètica), de les formes de desenvolupament dels organismes (embriologia) o de les formes comparades dels èssers vius (anatomia comparada).  El valor de les dates és tan gran que l'evolució és un fet innegable. Des de la publicació del llibre Origen de les espècies, l'evolució ha estat sempre en polèmica, la qual no estava fonamentada en la ciència sinò en ideologies on no to el que es diu deu estar provat. Una de les dificultats de l'evolució és l'exigència de creuar dades, de veure-les des d'una perspectiva olística (global). Una teoria de l'evolució pretén explicar els mecanismes pels quals es regeix aquesta evolució biològica, com funciona el fet de l'evolució. Una teoria, per tant, és un model explicatiu de les causes possibles d'un fenomen existent així com dels seus mecanismes operatius, i la seua validesa depén tant dels seus pressupostos teòrics, com del rigo en la seua posada a prova. La teoria no té que veures com un terriotri tancat, en funció de les dades va definint-se reorganitzant-se. La teoria de l'evolució va ser enunciada amb evidències científiques per primera vegada en 1859 per Charles Darwin en l'obra, L'origen de les especies. Allí proposava la selecció natural com a principal mecanisme del fet evolutiu. Tanmateix, la idea de l'evolució biològica no era nova. Ja als segles VI i V a.C., alguns presocràtics com ara Anaxímenes i Empèdocles proposaren rudimentàries teories de l'evolució.  A principis del segle XIX, Lamark proposa la primera teoria completa de l'evolució, segons la qual els organismes evolucion cap a la complexitat per un mecanisme que s'ha anomenat “herència dels caràcters adquirits”. Aquest mecanisme consisteix en el següent: els organismes, per tal d'adaptar-se a l'ambient fan ús d'un òrgan o membre i dexen en desús d'altres. Lexercici d'aquest membre comporta el seu desenvolupament i perfecció, de manera que els canvis adquirits mitjançant l'ùs són transmesos hereditàriament als descendents. L'exemple habitual de l'anomenat lamarkisme és el de la girafa que, de tant estirar el coo per aconseguir l'aliment, acaba desenvolupant, de generació en generació, un coll més i més llarg. Si hi hagués abundancia d'aliment en zones inferiors i la girafa deixes d'utilitzar el seu coll llarg, aquest es reduiria, en ant que es necessita un ús continu de l'òrgan per a que aquest es desenvolupe. Comú a Lamark i Darwin: els dos admeten l'evolució. Intenten explicarels mecanismes de la vida amb categories exclusivament racionals. Ocorre a Lamark i a Darwin el mateix que passa amb el model astronòmic de Laplace (Napoleó li diu que l'univers és fet per Deu, mentre que Laplace li contesta que no li fa falta Deu que ell es basa en l'observació i els càlculs). En Lamark i Darwin no apareix la referència a un èsser suprem que ho governa tot, que fòra orígen de tot, la causa primera de l'evolució. Aquesta és una perspectiva immmanentista ( no hi ha presència de cap èsser suprem). Diferències entre Lamark i Darwin: mentre Lamark defensa l'heretabilitat dels caràcters adquirits, Darwin la nega, hi diu que el que hi ha és una lluita per  la supervivència que permet que l'individu millor adaptat tinga més possibilitats de reproduir-se. Darwin agafa l'idea de que no hi ha aliments per a tos, de que hi ha més individus que no pas menjar de Malthus en el seu Assaig sobre la població.  Com a síntesi podem afirmar que tant Lamark com Darwin só evolucionsites. Ara bé, la diferència recau en que Lamark creu que hia una heretabilitat dels caràcters adquirits lligada a la llei de l'ùs i el desùs. Metre que per a Darwin hi ha seleccio natural, hiha canvis. Aquests canvis, enttesos en un marc de lluita per la supervivència afavoreixen la supervivència del millor adaptat.

L'exemple habitual de l'anomenat lamarkisme és el de la girafa que, de tant estirar el coo per aconseguir l'aliment, acaba desenvolupant, de generació en generació, un coll més i més llarg. Si hi hagués abundancia d'aliment en zones inferiors i la girafa deixes d'utilitzar el seu coll llarg, aquest es reduiria, en ant que es necessita un ús continu de l'òrgan per a que aquest es desenvolupe. Comú a Lamark i Darwin: els dos admeten l'evolució. Intenten explicarels mecanismes de la vida amb categories exclusivament racionals. Ocorre a Lamark i a Darwin el mateix que passa amb el model astronòmic de Laplace (Napoleó li diu que l'univers és fet per Deu, mentre que Laplace li contesta que no li fa falta Deu que ell es basa en l'observació i els càlculs). En Lamark i Darwin no apareix la referència a un èsser suprem que ho governa tot, que fòra orígen de tot, la causa primera de l'evolució. Aquesta és una perspectiva immmanentista ( no hi ha presència de cap èsser suprem). Diferències entre Lamark i Darwin: mentre Lamark defensa l'heretabilitat dels caràcters adquirits, Darwin la nega, hi diu que el que hi ha és una lluita per  la supervivència que permet que l'individu millor adaptat tinga més possibilitats de reproduir-se. Darwin agafa l'idea de que no hi ha aliments per a tos, de que hi ha més individus que no pas menjar de Malthus en el seu Assaig sobre la població.  Com a síntesi podem afirmar que tant Lamark com Darwin só evolucionsites. Ara bé, la diferència recau en que Lamark creu que hia una heretabilitat dels caràcters adquirits lligada a la llei de l'ùs i el desùs. Metre que per a Darwin hi ha seleccio natural, hiha canvis. Aquests canvis, enttesos en un marc de lluita per la supervivència afavoreixen la supervivència del millor adaptat.