Dinàmica i Estructura de la Població: Anàlisi Demogràfica

Dinàmica de la Població

La Demografia

La demografia és una ciència recent que quantifica, descriu, analitza models i fa previsions sobre la població, utilitzant dades objectives com a fonts demogràfiques. Antigament s'utilitzaven els registres parroquials (batejos, casaments, enterraments). Actualment, la demografia permet planificar necessitats socials i econòmiques, com escoles, pensions i hospitals.

• Censos: Recomptes d'àmbit estatal cada 10 anys.
• Padró: Registre d'àmbit municipal que indica el lloc de residència.
• Registre Civil: Anota naixements, defuncions i matrimonis.
• Enquestes: Realitzades sobre una mostra de la població.

El Moviment Natural de la Població

És l'evolució del nombre d'habitants d'una població a partir de la diferència entre naixements i morts. Per al seu càlcul s'utilitzen els factors de la natalitat i la mortalitat.

Natalitat

Nombre de naixements en una població i període determinat. La taxa de natalitat és el nombre de nadons nascuts en un any en relació a la població total per cada 1000 habitants. A Catalunya, la taxa de natalitat és molt baixa, al voltant del 9%.

Mortalitat

Nombre de defuncions en una població i període determinat. La taxa de mortalitat és el nombre de morts en un any en relació a la població total per cada 1000 habitants. A Catalunya, la taxa de mortalitat és baixa, al voltant del 8,5%.

Altres Indicadors Sociodemogràfics

• Nupcialitat: Nombre de matrimonis celebrats en un any, que condiciona la fecunditat i la natalitat.
• Fecunditat: Nombre mitjà de fills per dona. Per assegurar la substitució d'una generació per una altra, cal una fecunditat de 2,1 fills. Si és inferior, la població envelleix; si és superior, es rejoveneix. A Catalunya és de 1,4 fills, una de les més baixes del món.
• Mortalitat Infantil: Nombre de nens menors d'un any morts al llarg de l'any. Serveix per saber la repercussió de la natalitat en generacions futures. A Catalunya és del 3,7%.
• Esperança de Vida: Nombre mitjà d'anys que pot esperar viure una persona en néixer. Els homes tenen una esperança de vida més baixa que les dones. A Catalunya: homes 78 anys, dones 84 anys.

El Creixement Vegetatiu/Natural

El creixement natural o vegetatiu de la població és la diferència entre el nombre de naixements i el nombre de defuncions. El resultat pot ser positiu, negatiu o zero.

• Positiu: Neixen més persones que moren, augmentant la població. És el més comú.
• Negatiu: Neixen menys persones que moren, disminuint la població. Sol passar en casos de guerra i catàstrofes.
• Zero: Neixen i moren el mateix nombre de persones, resultant en un equilibri demogràfic.

La taxa de creixement vegetatiu es considera alta si supera el 2%, moderada entre l'1% i el 2%, i baixa per sota de l'1%.

A nivell mundial, hi ha un gran creixement vegetatiu. Cada minut neixen uns 150 nadons, i la població mundial augmenta uns 100 milions d'habitants cada any. Actualment, la població mundial ronda els 7.000 milions d'habitants, i s'estima que podria arribar a més de 10.000 milions l'any 2050 si es manté el ritme actual. Això planteja dues grans preguntes:

• Té la Terra prou recursos (aliments, aigua, fonts d'energia) per abastir indefinidament una població creixent?

Populisme/Antipopulacionisme

Thomas Robert Malthus, en el seu llibre de 1798 "Assaig sobre el principi de la població", afirmava que la població creix de forma geomètrica i els recursos d'una població aritmètica. Si la població augmenta més ràpid que els recursos, no hi haurà prou per abastir-la. Malthus proposava controlar el creixement demogràfic mitjançant mesures com tenir menys fills.

Anglaterra es va convertir en la principal potència mundial, i les idees de Malthus no es van complir al segle XIX. Es va resoldre amb corrents migratoris, amb molta població desplaçant-se cap a Amèrica i Oceania, on els europeus van explotar els recursos existents.

Més d'un segle i mig després, als anys 60-70, es va produir un "boom" demogràfic a l'Àfrica i l'Amèrica Llatina. Va reaparèixer el pensament malthusià, amb els neomalthusians. La diferència és que, mentre Europa podia migrar a altres llocs, els nous llocs no tindrien on anar després d'haver explotat els recursos, ja que tot estaria ja explotat. Els europeus van trobar zones molt poc poblades.

Avui dia, s'ha arribat a una síntesi de les dues postures. Està àmpliament acceptat que la Terra té limitacions físiques (aigua, aliments, energia). La població no pot augmentar indefinidament al ritme actual, i es parla de creixement sostenible.

Molts països intenten aplicar polítiques natalistes o antinatalistes. La Xina, des dels anys 70 fins a principis dels 2000, va ser un exemple clar de país amb polítiques antinatalistes, promovent la limitació a un fill per família. A Europa, passa el contrari: la taxa de natalitat és molt més baixa, hi ha més gent gran que jove (comparant els anys 60-70 amb els 2000), i això generarà problemes en la jubilació i la sanitat.

L'altra gran pregunta és: aquest creixement serà constant, o bé l'expansió demogràfica d'aquests dos últims segles és un fet excepcional, episòdic i limitat?

L'Evolució Demogràfica

La història demogràfica del món en els últims dos segles ha patit grans canvis, coneguda com la revolució demogràfica, que es pot situar en quatre fases:

• FASE 1: Població estancada amb taxes de natalitat i mortalitat molt altes. La fecunditat era alta (entorn dels cinc fills per dona), però també hi havia una mortalitat infantil i catastròfica elevada, resultant en una esperança de vida molt baixa. En aquell moment, l'esperança de vida de les dones era més baixa que la dels homes.
• FASE 2: Es produeix un canvi demogràfic important, amb un gran descens de la mortalitat gràcies a millores en l'alimentació, la higiene i la sanitat. La natalitat es manté alta, provocant un espectacular augment demogràfic (la població arriba a triplicar-se).
• FASE 3: El tret més característic és el descens de la natalitat, degut a un canvi en la mentalitat de la població, la planificació familiar i la disminució de la mortalitat infantil. La incorporació de la dona al món laboral també hi contribueix. Això provoca una desacceleració del creixement demogràfic.
• FASE 4: Tornem a tenir una població estancada, com en la fase 1. La diferència és que ara hi ha massa població a causa de la revolució demogràfica. Les taxes de natalitat i mortalitat són molt baixes, l'esperança de vida és alta i es produeix un progressiu envelliment de la població.

Hi ha persones que ja parlen d'una fase 5, on la població decreix, ja que hi ha més mortalitat que natalitat.

Situació Actual dels Països Més Pobres

En general, són països subdesenvolupats que es troben entre la segona i tercera fase del model de transició demogràfica.

• Mortalitat: Descendeix gràcies a la difusió de medicaments, higiene i millores en l'alimentació. La medicina és un factor clau. Cal tenir en compte que si aquestes ajudes disminueixen, la mortalitat pot experimentar repunts.
• Natalitat: Es mantenen taxes de natalitat molt altes, amb alta fecunditat, ja que les dones es casen molt joves i hi ha presència de la poligàmia.

Aquests factors fan que el tercer món visqui una fase d'expansió demogràfica des dels anys 60 del segle XX. A diferència del que va passar a Occident durant el segle XIX, aquest creixement no sempre va acompanyat d'un augment de recursos.

Situació Actual dels Països Més Rics

En els països occidentals, l'evolució demogràfica es troba en la quarta fase del model demogràfic, i alguns ja la situen en una cinquena fase.

• Mortalitat: Hi ha un descens dràstic de les taxes de natalitat. Les dificultats econòmiques fan que les parelles es casin més tard i tinguin menys fills. També hi influeixen el canvi de rol de la dona, la generalització dels mètodes anticonceptius i el desig de gaudir d'un alt nivell de benestar.
• Natalitat: Hi ha un augment de l'esperança de vida, que ja supera els 80 anys, degut a grans progressos sanitaris que arriben a tota la població i a l'augment del benestar dels grups d'edat més grans (jubilació, pensions).

Aquests dos fets fan que la població occidental no disminueixi, però que cada cop sigui més envellida.

Els Moviments Migratoris

Per moviment migratori s'entén el desplaçament de població del seu lloc de residència a un altre de manera permanent. Com a conseqüència d'aquests moviments, la població d'un lloc pot augmentar o disminuir.

• Emigrants: Població que marxa del seu lloc d'origen cap a un altre destí.
• Immigrants: Població que arriba a un lloc nou procedent d'un altre.

Causes

Perquè es produeixi un fenomen migratori, el territori receptor ha de tenir més atractius que el territori d'origen, perquè l'emigrant accepti els inconvenients de la migració. Hi trobem quatre causes principals:

• Causes econòmiques: L'atur, la pressió demogràfica i la necessitat de mà d'obra són les causes que generen més migració.
• Causes polítiques: Principalment guerres, persecucions, exilis i repressions per qüestions ideològiques, racials i religioses.
• Causes naturals: Provocades pel canvi climàtic, com inundacions i terratrèmols.
• Causes socioculturals: El desig de llibertat, l'amor per una altra persona o la cultura dels diferents països.

Conseqüències

• País d'origen: Ajuden a resoldre problemes de superpoblació i eviten problemes socials com l'atur. Els emigrants solen enviar diners a les seves famílies. En algunes zones, es poden crear problemes d'envelliment de la població.
• País receptor: Aporten mà d'obra barata, jove i econòmica per a feines que la població d'origen rebutja. També ajuden a rejovenir la població i a mantenir el sistema de pensions. En temps de crisi, es pot provocar algun brot de racisme i xenofòbia.

Tipus de Migracions

Podem classificar els fenòmens migratoris de tres maneres diferents:

Per Caràcter

• Voluntàries: Migracions lliures per pròpia voluntat. Sovint, una situació econòmica complicada porta a prendre aquesta decisió.
• Forçades: Principalment les deportacions, on la gent és traslladada per la força per raons polítiques, religioses o ètniques. També hi trobem l'exili, quan persones fugen a l'estranger forçades per la repressió del propi estat.

Per Espai

• Interiors: Dins d'un mateix estat, sense canviar de país (per exemple, del camp a la ciutat).
• Exteriors: Migracions entre diferents estats, que poden ser continentals o intercontinentals.

Per Temps

• Diaris: Moviments pendulars per feina o caps de setmana.
• Estacionals: Lligats principalment a feines de camp i estudis.
• Temporals: Estada de més d'un any o indefinida.
• Definitius: L'immigrant s'arrelat al lloc d'acollida.

Les Migracions a Catalunya i Espanya

El 1939, hi va haver un fenomen migratori causat per qüestions polítiques, arran de la fi de la Guerra Civil, amb l'exili d'unes 500.000 persones.

Els moviments migratoris més importants a Espanya es van produir entre 1955 i 1975, durant la dictadura, quan hi va haver un fort creixement econòmic ("desarrollismo"). Això va provocar migracions interiors cap a les zones més urbanes i industrialitzades (Barcelona, Madrid, València, Bilbao), principalment des de zones rurals com Andalusia, Galícia i Aragó.

El 1990 es va produir un ascens espectacular de la immigració, sobretot de Romania i del Nord d'Àfrica. La població va arribar a grans ciutats com Catalunya, Madrid, València i Bilbao, però també a zones agrícoles com Múrcia o Almeria, i a zones turístiques com les Illes Balears.

Distribució i Estructura de la Població

La Distribució de Població al Món

Per comparar la població d'un territori amb altres, es calcula la densitat de població (nombre d'habitants dividit pels quilòmetres quadrats). La densitat de població és molt més alta en els països més petits.

La població mundial es distribueix de forma desigual. Hi ha focus de població (Europa occidental, Àsia oriental) i buits demogràfics (regions polars, desèrtiques, selvàtiques). Aquesta distribució desigual es deu a diverses causes:

• Condicions físiques: Climes freds, relleu pronunciat, proximitat al mar o a grans rius.
• Causes econòmiques: Indrets amb recursos naturals i grans ciutats.
• Factors històrics: Tradició de grans civilitzacions (Egipte, Roma).
• Raons polítiques: Creació de nous estats, canvis de fronteres o conflictes bèl·lics.

La Distribució de Població a Catalunya i Espanya

En cada continent, estat o regió es reprodueix la desigual distribució de població que hi ha al món.

• Espanya: La seva densitat de població és baixa, al voltant de 80 hab/km², inferior a la mitjana europea (120 hab/km²). La distribució és molt desigual, amb menys població a la zona central (excepte Madrid) i un focus de població molt elevat a les zones costaneres, destacant Barcelona.
• Catalunya: La distribució de la població és desigual. Dels 8 milions d'habitants, 5 milions viuen a Barcelona. La densitat disminueix a mesura que ens allunyem de l'àrea metropolitana de Barcelona. Les comarques menys poblades es troben al Pirineu de Lleida.

L'Estructura de la Població: Edat i Sexe

Les piràmides de població serveixen per estudiar l'estructura d'una població per edats i sexes. La banda esquerra representa els homes i la dreta les dones. Els grups d'edat més joves estan a baix i els més grans a dalt. Els intervals d'edat solen ser de cinc anys o d'un any. Poden mostrar xifres absolutes o percentatges. Les piràmides ens ajuden a preveure la situació futura de la població i les necessitats en habitatge, escoles, hospitals i residències.

Les piràmides acostumen a mostrar tres possibles situacions:

• Predomini dels grups d'edat més joves: població en expansió.
• Predomini dels grups d'edat més grans: procés d'envelliment.
• Equilibri entre els diferents grups d'edat: població estacionària.

Gràficament, els diferents models demogràfics adopten les següents formes:

• Pagoda o parasol: Refleteixen poblacions amb natalitats altes, que es preveu que creixin en el futur (fase 2). Només es troben a l'Àfrica subsahariana.
• Campana: Refleteix una població encara en expansió, però amb un progressiu reajustament de la natalitat (fase 3). Es troben a Àsia i Amèrica.
• Bulb o guardiola: La natalitat és molt baixa, amb més gent gran que jove (fase 4-5). Es troben al Nord d'Amèrica i Europa.
• As de piques: És una de les formes anteriors, però amb una entrada molt important o una obertura deguda a guerres mundials, civils o epidèmies. Normalment moren més homes que dones per la guerra, però els bombardejos civils afecten ambdós sexes. Els forats també poden ser per baixa natalitat degut a la incertesa del moment.

Les Piràmides de Població a l'Estat Espanyol

• 1900: Entrant en plena revolució demogràfica.
• 1950: Després de la Guerra Civil, amb més morts masculines i un creixement de la natalitat. Encara en fase expansiva, però frenant (campana amb característiques d'as de piques).
• 2007: Salt significatiu, amb el "baby boom". La natalitat va augmentar als anys 60-70 ("desarrollismo") i es va enfonsar als anys 80-90 ("generacions buides") per qüestions econòmiques. Les mares dels 80-90, sent menys, van tenir menys fills. A partir del 2010, la natalitat baixa encara més.
• Projeccions S.XXI: Entrant en una fase 5, amb retrocés de la població per fecunditats i natalitats molt baixes.

Les Piràmides de Població a Catalunya

1. Dèficit de naixements per grip al 1918-1919.
2. Moren més homes que dones a la Guerra Civil.
3. Dèficit de naixements a causa de la Guerra Civil.
4. Dèficit de naixements a causa de la postguerra.
5. Inici del Baby Boom i forts corrents migratoris cap a Catalunya.
6. Inici de la caiguda de la natalitat per la crisi econòmica de finals dels 70.
7. Inici de la recuperació de la natalitat.

És una piràmide en forma de guardiola, però amb molts "as de piques".

Geografia Urbana

L'Estructura de la Població

A Europa, els municipis amb més de 10.000 habitants es consideren ciutats, i els de menys de 2.000, pobles. La industrialització va fer augmentar la població urbana. A Catalunya, la població rural representa el 6% dels habitants, mentre que la urbana és del 80%. Hi ha dos tipus de poblament rural: el dispers (zones humides i muntanyes) i el concentrat (zones amb escassetat d'aigua).

El Paisatge Urbà al Món

Per diferenciar ciutats de pobles, cal tenir en compte quatre aspectes:

• Nombre d'habitants: A Europa, es consideren ciutats a partir de 10.000 habitants.
• Activitat econòmica: Als pobles predomina el sector primari; a les ciutats, el secundari i terciari.
• Influència sobre el territori: La seva morfologia i impacte.

El creixement de les ciutats fa que sovint superin els seus límits administratius, produint-se la concentració de diferents municipis: àrees metropolitanes (Barcelona, Madrid), conurbacions (Sabadell-Terrassa, Tarragona-Reus) i megalòpolis (successió ininterrompuda de ciutats).

La Ciutat Preindustrial

Les ciutats neixen amb la possibilitat d'alliberar mà d'obra del camp, i la població urbana no superava el 20% del total.

• Ciutats antigues: Egipte, Mesopotàmia, Extrem Orient.
• Ciutats clàssiques: Grècia i Roma. Inici de l'urbanisme, organització de ciutats i creació d'edificis públics (teatre, circ).
• Ciutats medievals cristianes: Pèrdua de l'urbanisme, plànol irregular i radiocèntric al voltant de l'església o castell.
• Ciutats medievals islàmiques: Plànol irregular, girant al voltant de la medina.
• Ciutats renaixentistes: Recuperació de la idea de ciutats clàssiques, amb urbanisme i concepció integral de l'arquitectura com a element artístic. Modificacions puntuals en ciutats medievals (places, jardins).
• Ciutats barroques: Continuació de la idea renaixentista, amb la ciutat com a unitat arquitectònica.
• Ciutats colonials: Urbanisme de concepció militar, amb plànol rectangular i una gran plaça central amb la catedral.

La Ciutat Industrial

• Durant el S.XIX: La revolució industrial i demogràfica va fer augmentar espectacularment la població urbana. Les ciutats van enderrocar muralles i es van expandir. Es van planificar eixamples per a la burgesia i van aparèixer barris obrers prop de les fàbriques. També es van desenvolupar infraestructures relacionades amb teories higienistes i nous sistemes de transport urbà.
• Durant el S.XX: Continua l'augment de la població urbana, especialment als països pobres. Augmenta l'especialització dels barris i el creixement en alçada (Chicago, Nova York, Hong Kong). A Espanya, tot i no ser tan comú el creixement en alçada, es produeixen grans concentracions urbanes i la importància de les infraestructures de transport.

Els Plànols Urbans

• Plànol irregular: Casc històric de ciutats medievals, amb carrers estrets i sinuosos, condicionats pel relleu.
• Plànol ortogonal: Format per una quadrícula on els carrers s'encreuen en angle recte (Barcelona).
• Plànol radiocèntric: Els carrers parteixen d'un o diversos punts centrals com radis d'una circumferència (París).
• Plànol lineal: Els carrers creixen a banda i banda d'una via de comunicació (riu, carretera, ferrocarril) (Benidorm).

Avantatges i desavantatges dels plànols ortogonals i radiocèntrics

Els plànols radiocèntrics permeten destacar llocs cèntrics, monuments i edificis principals. Els ortogonals, com l'eixample, no tenen grans places ni avingudes. A nivell de trànsit i social, els ortogonals són millors, mentre que els radiocèntrics marquen més clarament les classes socials.

Les Ciutats Occidentals

• Ciutats europees: Marcades per una llarga evolució històrica.
  • Edat mitjana: Centre històric irregular amb funcions comercials, culturals i administratives.
  • S.XVII-XVIII: Ravals fora muralles i absorció de nuclis rurals propers. Creixement lent.
  • S.XIX: Creixement d'eixamples ortogonals o radiocèntrics. Gran canvi urbà.
  • S.XX: Barris perifèrics amb zones residencials, polígons industrials, etc.
• Ciutats nord-americanes i australianes: Ciutats de nova planta a partir del S.XVIII, sense barri històric. Clara divisió entre el CBD (Central Business District, barris de negocis amb gratacels) i les zones residencials (habitatges baixos i unifamiliars).

En les últimes dècades, moltes ciutats han patit una lleugera pèrdua de població a favor de poblacions intermèdies de la perifèria (rururbanització, periurbanització, ciutat difusa).

• Periurbanització: Moviment cap a la perifèria des del centre de la ciutat.
• Rururbanització: Moviment del centre de la ciutat cap a fora.
• Gentrificació: Millora d'un barri que comporta un augment del preu de l'habitatge, fent impossible que la població tradicional hi continuï vivint.
• Ciutat difusa: Residència en urbanitzacions que s'estenen pel territori.
• Ciutat compacta: Molta gent vivint en una superfície petita, amb edificis més alts.

Les Ciutats en Vies de Desenvolupament

Les ciutats d'Amèrica Central i del Sud, Àsia i Àfrica comparteixen característiques similars fruit de la seva evolució històrica i situació socioeconòmica. Van començar a expandir-se més tard que les occidentals i són les que més creixen actualment. Els centres de les ciutats estan orientats a negocis o turisme. A la perifèria hi ha barris residencials i barris marginals (faveles, ranchitos) amb una nombrosa població sense expectatives.

Les Funcions Urbanes

Totes les ciutats tenen unes mateixes funcions:

• Funcions principals: Residencial (habitatge, escoles, transports, serveis bàsics) i econòmica (indústria, comerç).
• Funcions dominants: Determinen com són els barris i les ciutats. Inclouen la funció industrial, administrativa (capitals), turística, cultural, religiosa i militar.

L'Urbanisme

L'urbanisme és el conjunt d'actuacions per planificar i ordenar el desenvolupament d'una ciutat. Hi ha diferents plans urbanístics: traçat de nous barris, carrers, places i parcs; rehabilitació de zones deteriorades; ús del sòl; ordenances municipals; serveis i subministraments (aigua, clavegueres); infraestructures i equipaments (escoles, hospitals); i xarxes de transport (metro).

Tot i que les administracions públiques reserven sòl per a habitatge protegit, el valor del sòl respon a la llei de l'oferta i la demanda. El preu del terreny varia segons el municipi, els barris, la proximitat a zones comercials, xarxes de transport, serveis i la delinqüència.

Problemes Urbans

Totes les grans ciutats comparteixen problemes, més greus a les ciutats més pobres:

• Transport i infraestructures: Problemes de trànsit i aparcament. S'intenta potenciar el transport públic i millorar equipaments.
• Proveïment de primeres matèries: Aliments, aigua, fonts d'energia.
• Medi ambient: Forta contaminació i residus urbans.
• Problemes socials: Pobresa, atur, manca d'habitatge, delinqüència.

Les Ciutats Espanyoles i Catalanes

• Ciutats espanyoles: Les grans ciutats estan situades a prop del mar, excepte Madrid. Cal distingir entre la població dins dels límits administratius i la de les seves àrees metropolitanes.
• Ciutats catalanes: Pràcticament el 70% de la població de Catalunya viu a l'àrea metropolitana de Barcelona. Barcelona és la 9a megalòpoli d'Europa i la 6a dins la UE. L'evolució de Barcelona: Fundada en època romana (Barcino), amb restes romanes al casc històric (plaça Sant Jaume, muralla romana). Posteriorment, es construeixen barris fora muralla, amb una segona muralla. Al segle XVIII, es construeix una tercera muralla que amplia la segona i cobreix tot el Raval.

La Unió Europea

Context Històric de la Unió Europea

Després de la Segona Guerra Mundial, Europa va quedar devastada. Va sorgir la voluntat de reconstrucció per evitar una altra guerra, amb objectius com establir la pau, el desenvolupament econòmic, la democràcia parlamentària i la recuperació d'influència internacional. Paral·lelament, els EUA i l'URSS van emergir com les dues grans potències mundials, mentre Europa perdia la seva hegemonia.

Iniciatives Prèvies a la Unió Europea

Abans de la UE, hi havia precedents amb objectius similars:

• Creació de l'ONU (1945) i aprovació de la Declaració Universal dels Drets Humans (1948).
• Institucions vinculades com el Tribunal de la Haia.
• Creació del Consell d'Europa (1949) amb el Tribunal Europeu dels Drets Humans.
• Formació de l'OTAN, liderada pels EUA.
• Impuls del Pla Marshall per a la reconstrucció europea, coordinat per l'OCDE (1961).

Origen i Evolució de la Unió Europea

• 1948: Creació del Benelux (Bèlgica, Països Baixos, Luxemburg), una àrea de lliure comerç.
• 9 de maig de 1950: Declaració de Robert Schuman, considerada un pas clau cap a la UE. El 9 de maig es proclama el Dia d'Europa. Schuman afirmava que Europa necessitava pau.
• Creació de la CECA (Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer) per sis països, un tractat de lliure comerç centrat en el carbó i l'acer.
• 1957: Signatura del Tractat de Roma, que dóna origen a la Comunitat Econòmica Europea (CEE), antecessora directa de la UE. Països fundadors: Itàlia, França, Alemanya Occidental, Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg.
• 1992: Tractat de Maastricht. La CEE passa a anomenar-se oficialment Unió Europea. Promou la lliure circulació de mercaderies i estableix les bases per a la moneda única. Objectiu: avançar cap a uns Estats Units d'Europa.
• Ampliacions:
  • 1973: Dinamarca, Regne Unit, Irlanda.
  • 1981: Grècia.
  • 1986: Espanya, Portugal (després de dictadures, exigint democràcia parlamentària). UE amb 12 membres.
  • 1995: Àustria, Suècia, Finlàndia (després de la dissolució de l'URSS i la conversió d'estats comunistes en democràcies).
  • 2004: Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Hongria, Eslovènia, Letònia, Estònia, Lituània, Xipre, Malta.
  • 2007: Romania, Bulgària.
  • 2013: Croàcia.
  • 2020: Brexit (sortida del Regne Unit).

Casos Particulars de la Unió Europea

• Alemanya: País fundador, inicialment només Alemanya Occidental. Després de la reunificació (1990), Alemanya completa forma part de la UE.
• Microestats europeus (Mònaco, Andorra, San Marino, Vaticà): No formen part oficialment de la UE, però mantenen tractats i acords (ús de l'euro). Andorra utilitza l'euro però no té cobertura de dades mòbils europea.
• Territoris amb situacions singulars:
  • Algèria: Va formar part de la UE entre 1957 i 1962 (colònia francesa). En va sortir en independitzar-se.
  • Groenlàndia: Forma part de Dinamarca, però té autonomia. Va decidir sortir de la UE després d'un referèndum.
• Xipre: Geogràficament a Àsia, forma part de la UE. L'illa està dividida (nord amb Turquia, sud amb Grècia), complicant les relacions internes.
• Regne Unit: Irlanda del Nord. El Brexit ha tensat la frontera amb la República d'Irlanda, augmentant el suport a partits independentistes. Escòcia, que volia romandre a la UE, ha reavivat el debat sobre la seva independència.
• Països no membres (Islàndia, Noruega, Suïssa): Han decidit no formar part de la UE, però mantenen acords bilaterals i comparteixen polítiques (econòmiques, comercials).
• Candidats destacats:
  • Turquia: Posició estratègica per motius econòmics i energètics. Si ingressés, seria l'estat més poblat de la UE. Les tensions polítiques i el règim actual han frenat les negociacions.
  • Ucraïna: Voluntat d'integrar-se a la UE i l'OTAN. Rússia s'hi oposa fermament, i la UE manté una postura prudent per evitar confrontació.

Les Institucions Europees

• Parlament Europeu: Poder legislatiu de la UE. Seus a Estrasburg (principal) i Brussel·les. Format per 705 eurodiputats. Funcions legislatives: proposar, modificar i aprovar lleis i acords importants.
• Comissió Europea: Equival a un govern. Presidida per Ursula von der Leyen. Vetlla pel compliment dels tractats i supervisa l'aplicació de polítiques. Pot proposar lleis.
• Tribunal de Justícia de la Unió Europea: Seu a Luxemburg. Garanteix la uniformitat de les lleis i tractats de la UE. Jutja conflictes entre institucions, estats o ciutadans.
• Consell Europeu i Consell de la Unió Europea:
  • Consell Europeu: Caps d'estat o de govern dels 27 membres. Pren les grans decisions polítiques i marca l'orientació general. Requereix consens.
  • Consell de la Unió Europea: Ministres dels estats membres. Comparteix la funció legislativa amb el Parlament Europeu.
• Banc Central Europeu (BCE): Seu a Frankfurt. Gestiona la política monetària de la zona euro. Assegura que l'euro sigui una moneda forta i estable.

Economia i Desequilibri

Tipus d’Activitats Econòmiques

• Sector primari: Obtenció de productes directament de la natura.
• Sector secundari: Obtenció de béns de la naturalesa no viva (mineria, energia).
• Sector terciari: Generació de riquesa mitjançant serveis (turisme, comerç, finances).

El que genera riquesa no són els recursos naturals, sinó el treball. A mesura que els productes passen per més processos, el seu valor augmenta. Els sectors secundari i terciari generen més diners que el primari.

Indicadors de riquesa:

• PIB (Producte Interior Brut): Riquesa total que genera un país en un any.
• Percentatge de població ocupada en cada sector: Una zona que produeix en tots els sectors econòmics depèn menys de l'exterior (països rics). Els països pobres solen dependre d'un únic sector i són més vulnerables.

Economia i Estat

L'Estat assumeix els costos de serveis que no generen benefici, com educació, sanitat, seguretat, assistència social i justícia. També hi ha serveis privats o concertats.

Finançament de l'Estat:

• Impostos directes (IRPF, IVA).
• Cotitzacions socials.
• Deute públic.

L'Estat també afavoreix iniciatives privades i millora el rendiment econòmic mitjançant obres públiques, nacionalitzacions, polítiques aranzelàries o monetàries.

Evolució Històrica del Capitalisme

• Països rics (S.XIX): Revolució Industrial, revolucions liberals, revolucions obreres.
• Principis S.XX: Societats convulses.
• S.XX: Estat del benestar social (educació i sanitat públiques).
• Països pobres: Model econòmic i social tradicional. Modernització imposada per colonitzacions.
• Occident (des del S.XIX): Model capitalista liberal.
• Crisi de 1929: Sorgeix el capitalisme intervencionista (Keynes).
• Finals S.XX: Caiguda del bloc comunista, establiment del capitalisme neoliberal.

El Desequilibri Mundial

Dels països més pobres als més rics: Desplaçament de treballadors no qualificats (hostaleria, construcció), fuga de cervells (migració de personal qualificat), exportació de matèries primeres, energia, minerals o manufactures simples (roba). Els països pobres sovint es troben endeutats amb els països rics, condicionant les seves decisions polítiques, militars i culturals.

Dels països més rics als més pobres: Viatgen turistes o directius. Exportació de manufactures d'alt valor afegit (alta tecnologia, comunicacions, serveis).

Els Indicadors Macroeconòmics

• PIB (Producte Interior Brut): Riquesa total que genera un país en un any.
• PIB per càpita (renda per càpita): PIB / població total. Riquesa mitjana per habitant.
• IDH (Índex de Desenvolupament Humà): Elaborat per l'ONU. Considera PIB per càpita, esperança de vida i alfabetització. Valors propers a 1 indiquen alt desenvolupament; propers a 0, baix desenvolupament.
• IBED (Índex de Benestar Econòmic Durador): Avalua l'IDH, dades mediambientals i garanties socials per a una visió més àmplia del benestar real.

La Distribució de la Renda

La riquesa d'un país està repartida de manera desigual, especialment en els països pobres. Als països rics hi ha una àmplia classe mitjana. Als països pobres, la majoria de la població és pobra, amb una minoria molt rica. En països no occidentals, hi ha més desigualtats, fins i tot amb PIB per càpita elevat. Als països occidentals, predomina la classe mitjana, contribuint a una distribució més equitativa.

Indicadors de distribució de la riquesa:

• IDH (Índex de Desenvolupament Humà): Avalua renda per càpita ajustada al poder adquisitiu, esperança de vida i alfabetització.
• IBED (Índex de Benestar Econòmic Durador): Avalua l'IDH, dades mediambientals i garanties socials.

La Globalització

L'economia està cada vegada més globalitzada, expandint-se des del S.XV i accelerant-se al S.XX gràcies al desenvolupament del transport i les comunicacions. Les grans protagonistes són les empreses multinacionals.

Organitzacions internacionals:

• G7 (països amb PIB més elevat).
• Banc Mundial.
• FMI (Fons Monetari Internacional).
• OMC (Organització Mundial del Comerç).
• Organitzacions que promouen el lliure comerç: UE, NAFTA, Mercosur, OPEP.