La dimensió estètica: diàleg amb la natura

La dimensió estètica

Un nou diàleg amb la natura també és possible des de la teoria de l'estètica. Tenim una experiència estètica quan experimentem determinades propietats de la naturalesa, que són totes aquelles que emergeixen de la percepció, el pensament o la imaginació. L'experiència estètica no suposa només les propietats immediatament perceptibles, sinó també les relacionals, representacionals, simbòliques i emocionals (Budd 2014). L´experiència estètica implica bàsicament una reacció emocional positiva o negativa cap a l'estímul natural (plaer estètic), sense la necessària mediació del pensament proposicional o conceptual, és a dir, no emet judicis de valor. El que és primordial és si l´estímul és intrínsecament gratificant (idea del desinterès Kantià).

La relació entre percepció estètica i pensament proposicional és una discussió molt antiga. Segons Budd (2014) experimentar alguna cosa des d´una concepció científica (identificar, classificar, conceptualitzar) no implica necessàriament una apreciació més profunda de la naturalesa estètica, encara que sí que pugui facilitar una consciència més rica o elevada de certs trets naturals. Cert que hi ha casos on el coneixement tècnic d´un fenomen natural pot transformar la nostra experiència estètica, però no és condició necessària ni rellevant per a l´experiència estètica. D'altra banda, el model cognitivista de Carlson (2000), postula que el coneixement científic de la naturalesa és essencial per obrir l´espai de l´apreciació estètica. Els objectes i els entorns naturals requereixen de les categories correctes (conceptes propis de les Ciències de la Naturalesa) per apreciar-se degudament, és a dir, naturalment.

Un aspecte a considerar dins del discurs de la naturalesa són els seus propis límits. Segons Budd, la nostra experiència del món natural és una mescla d'apreciació estètica de la naturalesa (com a naturalesa) i altres elements addicionals que són producte de l'activitat humana (camins, construccions, cultius). Aquesta idea es contraposa a la tesi de Carlson, qui postula que el valor estètic de la naturalesa està en funció de la conservació del seu estat virginal (no humanitzat). Un cas complex és el paisatge. Segons Nogué (2010), el paisatge és una porció de terra que ha estat modelada i interioritzada al llarg de segles per les societats que hi viuen i que ha esdevingut en centres de significat, en símbols que són font d'interpretacions intangibles, com són les identitats territorials. Actualment, estem assistint a una excessiva humanització dels espais que altera la lògica dels paisatges tradicionals i els duu a una pèrdua de sentit per a la comunitat. Així, el paisatge cobra un valor especial i preponderant perquè és el tipus de naturalesa amb la qual gran part de la població té una relació més directa a causa de la proximitat dels seus llocs d´habitatge habitual. El paisatge té un gran potencial per incorporar-se a la tasca educativa, no sols com a naturalesa sinó com a naturalesa impregnada d'humanitat, amb una forta imbricació d'elements naturals, estètics i sociomorals.

El llenguatge de l'ètica i l'estètica

Des de la instauració del concepte de mètode com a fonament de les ciències empíriques s'ha donat un progressiu espoli de la potència del llenguatge per explicar el món, perquè el seu simbolisme matemàtic té cada dia menys possibilitat de notació lingüística en el llenguatge quotidià (Steiner, 2003). Això significa que la tradicional retòrica (estètica, ètica, poètica) ha anat adquirint amb el pas del temps connotacions negatives dins de les Ciències de la Naturalesa, essent relegada a l'àmbit subjectiu i negant-li legitimitat per erigir-se com a veritat dins un camp hermenèutic de possibilitats. En l´actual context científic, “el llenguatge ha quedat constituït i restringit només com a raó enunciativa i tècnica-instrumental” (Garagalza, 2002, p17).

Les reflexions filosòfiques actuals proposen una racionalitat lingüística que pugui integrar tot allò que el positivisme científic ha exclòs. Aquesta racionalitat no descansaria necessàriament sobre els supòsits de la ciència (tampoc aniria en la seva contra), sinó sobre la seva significació prelingüística i prereflexiva que neix de la vivència quotidiana, lloc des d'on sorgeix un sentit irreductible a cap altra instància. D'aquesta forma, «el llenguatge adquireix un significat cognitiu i ontològic propi, lloc des del qual es realitza la primera articulació totalitzadora de la realitat» (Garagalza, 2002, p.17). També des de la Neurobiologia s´incideix en la importància del llenguatge per processar cognitivament la realitat. Com apunten Newberg i D´Aquilli (citat en Nogués, 2011) el cervell empra una sèrie d'operadors cognitius per ordenar la percepció de la realitat, operadors que generen “imperatius cognitius” com són els mites o les formulacions metafísiques i simbòliques, arquitectures mentals imprescindibles. Això implica reconèixer el valor antropològic de la retòrica per a concebre el món lingüísticament.

No es pot deixar d'esmentar a Wittgenstein quan volem escrutar la naturalesa del llenguatge ètic i estètic. L'ètica i l'estètica són dos àmbits que se situen fora de la teoria referencialista del llenguatge (llenguatge lògic-científic) i que pertanyen al llenguatge al·legòric, és a dir, ni l'ètica ni l'estètica consisteixen en veritables llenguatges o idees, sinó en pràctiques que cerquen la llibertat i la felicitat de l'individu, alliberat dels estàndards de la lògica. En aquest context, el llenguatge no és experimentat com un significant que ens permet accedir als fets, sinó com la reacció d'una subjectivitat abstreta. Encara que l'ètica i l'estètica parteixen d'un estat objectivat (l'estètica parteix d´un estímul perceptiu i l'ètica del comportament observable), les seves significacions es resolen subjectivament: el fet o l´estímul per si mateix no interessa, només interessa pel valor que comporta, que és la felicitat, la qual no depèn dels fets ni de coses sinó d'una especial vivència (Reguera, 1998).

Tot el que hem dit ens remet a la complexitat de l'ètica i l'estètica en els seus nivells expressius i comunicatius. La seva inefabilitat, en paraules de Wittgenstein, ha d'objectivar-se necessàriament per a una correcta transmissió, i per a això, es necessiten uns mecanismes lingüístics i audiovisuals subtils i complexos que ens permetin intuir l'acte ètic o estètic: aquí el llenguatge ha de defugir del seu afany per dominar la realitat per només suggerir mitjançant el símbol i la metàfora un “espai d´experiència íntima”. Però aquest estatut simbòlic no s´ha d'entendre com menys consistent; cert que pot ser menys precís en comparació amb el llenguatge descriptiu-experimental però sol ser més important per a l'experiència humana (Nogués, 2011).