Dilemes de Justícia Social, Errors de Recerca i Etiquetatge en Política Social

Dilemes de Justícia Social i Etiquetatge

1. El Dilema de la Redistribució i el Reconeixement

Es presenta un dilema quan, davant d'un problema determinat com la desigualtat, disposem de dues solucions principals: l'aplicació de les polítiques de redistribució i l'aplicació de les polítiques de reconeixement. L'elecció depèn de quina font de desigualtat considerem prioritària.

• Polítiques de Redistribució

  Consideren que la font de la desigualtat són les classes socials. Aquestes polítiques estan encaminades a una millor distribució dels recursos (igualtat econòmica) i han estat la base de les principals reivindicacions de justícia social en els darrers segles. Pretenen suprimir la diferència i consideren que la igualtat requereix una identitat comuna.

• Polítiques de Reconeixement

  Consideren que la font de la desigualtat fa referència a les identitats. Aquestes polítiques demanen una justícia social basada en el respecte a les diferències de les minories ètniques, sexuals o de gènere enfront de cultures majoritàries. Pretenen positivar la diferència i reconstruir-la.

Exemple: Es podria atribuir a França l'aplicació de polítiques redistributives i a Anglaterra l'aplicació de polítiques de reconeixement.

2. Errors de Tipus I i Tipus II en l'Àmbit Social

Aquests errors fan referència a la problemàtica de la validació d'hipòtesis en la recerca social:

• Errors de Tipus I (Falsos Positius)

  Error que es comet quan l'investigador rebutja la hipòtesi nul·la essent aquesta vertadera en la població. És a dir, s'afirma que existeix un fenomen quan en realitat no és així. Aquesta hipòtesi es podria haver evitat o intuït, prevenint l'etiquetatge.

  Exemple: Un investigador realitza una tesi sobre un barri i conclou que no existeix l'homofòbia (rebutja la hipòtesi nul·la d'existència), però al cap de poc temps es produeix un assassinat homòfob. En aquest cas, s'eviten crear polítiques dirigides a aquest sector, amb conseqüències greus.

• Errors de Tipus II (Falsos Negatius)

  Error que es comet quan l'investigador no rebutja la hipòtesi nul·la essent aquesta falsa en la població. És a dir, es crea una falsa alarma. Això pot portar a l'etiquetatge, que és molt difícil d'eliminar.

  Exemple: L'investigador considera que hi ha homofòbia o que hi existeix una probabilitat (no rebutja la hipòtesi nul·la), i aleshores s'etiqueta el col·lectiu com a homòfob. Els gais del barri es veuen discriminats i pateixen angoixa interior, quan en realitat el barri ha estat catalogat d'una cosa que no és. Això és una injustícia per ambdues parts. En aquest cas, es portarien a terme polítiques cap a aquest col·lectiu.

En l'àmbit social, s'han d'evitar els errors i anar amb compte. Si aquests errors es cometen, sovint es considera pitjor un error de Tipus I que un de Tipus II, ja que en el Tipus I s'assegura que la hipòtesi no existeix quan en realitat és vertadera. En canvi, l'error de Tipus II és una forma d'evitar incidents, tot i que és perjudicial a l'hora de generar etiquetes.

3. L'Etiquetatge Derivat de l'Estudi de David Rosenhan

L'article “On Being Sane in Insane Places” de David Rosenhan il·lustra la problemàtica de l'etiquetatge psiquiàtric mitjançant dos experiments:

1. Primer Experiment: Persones sanes es van fer passar per malalts. Van ser reconegudes com a persones insanes (esquizofrènics i un maniacodepressiu), se'ls va adjudicar una etiqueta de malalt mental i se'ls tractava com a tals sense ser-ho.

2. Segon Experiment: Es va informar a un hospital psiquiàtric que s'hi presentarien pacients falsos. Aleshores, el procés es va donar a la inversa: detectaven els malalts reals com a falsos.

Aquest etiquetatge es va produir sense un seguiment ni una determinació rigorosa. És molt difícil treure's una etiqueta com la de malalt mental. L'etiquetat observa les percepcions que tenen els altres sobre ell i el seu comportament, cosa que el fa sentir encara més etiquetat. Una etiqueta psiquiàtrica fa que, una vegada formada la impressió que el pacient és esquizofrènic, s'esperi que continuï sent-ho.

4. Programes Socials i Configuració d'Identitats

Els programes o serveis poden contribuir a configurar una identitat «negativa» o una identitat «positiva» dels seus usuaris:

• Identitat Negativa

  Un exemple clar és la prestació de la PIRMI (Renda Mínima d'Inserció), que etiqueta la persona com a pobra o mancada de recursos. És observable que la gent que va avui dia a demanar la PIRMI pot sentir-se estigmatitzada o percebuda amb una personalitat i vestimenta poc adequades, reforçant l'etiqueta de dependència.

• Identitat Positiva

  Aquells programes o serveis universals que recullen tota la població i eviten diferències, tractant la persona com a igual als altres, amb els mateixos drets. Per exemple, un servei universal etiqueta l'usuari com a ciutadà i fa que no hi hagi diferències entre classes, ja que és un servei per a tothom. Té una identitat positiva perquè té l'etiqueta d'universalitat, és a dir, de persona normal i ciutadana amb drets.

Incentius, Penalitzacions i Saviesa Pràctica

1. Incentius i Penalitzacions en Programes Socials

Un programa o servei pot incentivar o penalitzar el comportament dels seus usuaris:

• Programa que Incentiva

  Aquells programes que incentiven les prestacions no contributives. Per exemple, la PIRMI és una prestació no contributiva que incentiva la persona a buscar feina, ja que la quantitat que cobra és inferior al salari mínim. Incentiva que, tan aviat com pugui, l'usuari deixi d'utilitzar la PIRMI i busqui feina.

• Servei que Penalitza

  Un servei social, com ara les cases d'acollida, que penalitza l'entrada si l'usuari va sota els efectes de l'alcohol o drogues (per exemple, no permetent l'accés si es va borratxo).

2. L'Efecte Contradictori dels Incentius Monetaris

De vegades, la introducció d'un incentiu monetari té un efecte contrari a l'esperat en l'àmbit de la política social. En el camp de les organitzacions que depenen de voluntaris, els incentius monetaris poden ser considerats com una corrupció de les motivacions ètiques.

Hi ha accions que es realitzen dins l'àmbit social per reciprocitat, motivació intrínseca i altruisme, i no han de ser compensades per cap aportació econòmica. Les actuacions dutes a terme per l'equip de voluntaris, per exemple, es regeixen pel principi de generositat, no per motius econòmics.

L'efecte contrari es produeix quan es dóna un valor monetari a un incentiu que no era monetari (monetarització). Això pot desmotivar la gent que fa les coses moralment. Els valors socials que regeixen el comportament de la persona poden ser exclosos si s'hi posen incentius econòmics explícits. En el treball social, incloure incentius econòmics pot ser perillós, ja que un cop s'estableix el pagament, es pot esperar sempre (queda monetaritzat).

3. La "Saviesa Pràctica" Segons Barry Schwartz

Barry Schwartz, en la seva xerrada, defensa la necessitat de promoure la conducta i la voluntat moral en la recerca del retorn de la virtut en un món sovint dominat per la cobdícia i la irresponsabilitat. Es refereix a la saviesa i com aquesta s'ha perdut.

• Definició: Una persona sàvia és aquella que posseeix habilitat i voluntat moral. Sap com i quan improvisar, i utilitza habilitats morals per aconseguir objectius correctes (no manipular).

• Adquisició: La persona sàvia es fa, no és un fet innat; la saviesa, en gran part, depèn de l'experiència.

Schwartz argumenta que la societat s'ha organitzat segons regles i incentius que no són suficients per resoldre problemes, ja que sovint creen vicis. Per aquest motiu, necessitem habilitats morals, construint una saviesa pràctica que es posi en marxa.

Exemple de Saviesa Pràctica: Un mestre que, tot i tenir un currículum estricte, decideix dedicar temps addicional a un alumne amb dificultats personals, adaptant el mètode d'ensenyament fora de la norma establerta per assegurar que l'alumne aprengui i se senti valorat. Utilitza l'habilitat (coneixement pedagògic) i la voluntat moral (fer el correcte per l'alumne, més enllà de la regla).