Diglòssia i minorització lingüística: causes i interferències

Diglòssia: definició i origen del terme

El mot diglòssia prové del grec i significa «dues llengües». Segons Charles Ferguson, es defineix com la situació sociolingüística en què dues llengües són usades amb valor social diferent: l'una (llengua alta o llengua A) és destinada a les funcions considerades de més prestigi —és la llengua de l'administració, de l'educació, etc.— i l'altra (llengua baixa o llengua B) s'usa en l'àmbit familiar i en les relacions quotidianes i informals.

Tipologies segons Fishman

Fishman, distingint entre bilingüisme i diglòssia, va diferenciar quatre tipus de situacions:

• Diglòssia i bilingüisme: és el cas d'aquelles societats els membres de les quals són capaços d'expressar-se en dues llengües que exerceixen funcions distintes (per exemple: la Suïssa alemanya).
• Diglòssia sense bilingüisme: és el cas d'aquelles societats on l'elit dirigent introdueix una llengua com a distintiu de classe. L'exemple que sol donar-se és l'aristocràcia russa d'abans de la Primera Guerra Mundial, que parlava francès.
• Bilingüisme sense diglòssia: és el cas de persones que aprenen un segon idioma per pròpia voluntat; no hi ha una especialització funcional entre llengües.
• Ni bilingüisme ni diglòssia: situació pròpia dels estats majoritàriament monolingües.

Minorització lingüística

Observant un mapa lingüístic universal, veiem que hi ha un grup reduït d'idiomes (anglès, francès, espanyol, portuguès, àrab, xinès, rus, etc.) que assoleixen un ús quantitatiu molt rellevant. N'hi ha d'altres, però, d'un ús quantitatiu més restringit. En aquest sentit, parlem de llengües majoritàries (amb molts parlants) i de llengües minoritàries (amb pocs parlants).

Factors que influeixen en la minorització

1. Prestigi o valor social de cada llengua (pot haver-hi prejudicis lingüístics).
2. Grau de lleialtat lingüística dels parlants.
3. Dimensions del grup bilingüe i la seva homogeneïtat o diferenciació social i cultural.

Interferències: són desviacions de la norma que afecten l'estructura lingüística. Les podem classificar en tres tipus:

1. Interferències fòniques.
2. Interferències lèxiques i semàntiques: com que el lèxic és el nivell menys estructurat del llenguatge, també és el més susceptible d'experimentar interferències. En determinats contextos de la nostra llengua s'ha arribat al punt que resulta natural la introducció directa de barbarismes (paraules que no necessitem perquè ja en tenim d'equivalents).
3. Interferències morfosintàctiques: el bilingüe sol identificar les regles morfosintàctiques dels dos codis —per exemple, castellà i català—, amb la consegüent simplificació que això implica: aplicació de les regles morfosintàctiques d'una llengua a l'altra. Per exemple, el canvi de gènere que s'afegeix en paraules com costum, senyal..., o l'ús pronominal de certs verbs que, en català, no porten pronom: callar, caure...

Nota: comprendre aquests fenòmens és essencial per dissenyar polítiques lingüístiques eficaces que protegeixin les llengües minoritàries i gestionin el contacte entre llengües de manera justa i sostenible.