Diglòssia i minorització lingüística

Diglòssia i bilingüisme

El mot diglòssia prové del grec i significa dues llengües. Segons Charles Ferguson, es defineix com la situació sociolingüística en què dues llengües són usades amb valor social diferent; l’una (llengua alta o llengua A) és destinada a les funcions considerades de més prestigi, és la llengua de l’administració, l’educació...i l’altra (llengua baixa o llengua B) s'usa en l’àmbit familiar i en les relacions quotidianes i informals.

Fishman, distingint entre bilingüisme i diglòssia va arribar a diferenciar quatre tipus de situacions:

• Diglòssia i bilingüisme: és el cas d’aquelles societats els membres de la qual són capaços d’expressar-se en dues llengües que exerceixen funcions distintes (Suïssa alemanya).

• Diglòssia sense bilingüisme: és el cas d’aquelles societats on l’elit dirigent introdueix una llengua com a distintiu de classe. L’exemple que dona és el de l’aristocràcia russa d’abans de la 1a Guerra mundial que parlava francès.

• Bilingüisme sense diglòssia: el cas dels que aprenen un segon idioma per pròpia voluntat. No hi ha una especialització funcional.

• Ni bilingüisme ni diglòssia: com la que es dona als estats monolingües.

Minorització lingüística

Observant un mapa lingüístic universal, veurem que hi ha un grup reduït d’idiomes (anglès, francès, espanyol, portuguès, àrab, xinès, rus...) que assoleixen un ús quantitatiu molt rellevant. N’hi ha d’altres, però, d’un ús quantitatiu més restringit. En aquest sentit, parlaríem de llengües majoritàries (amb molts de parlants) i de llengües minoritàries (amb pocs parlants).

Els factors assenyalats són:

1. Prestigi o valor social de cada llengua (possible existència de prejudicis lingüístics).
2. Grau de lleialtat lingüística dels parlants.
3. Dimensions del grup bilingüe i homogeneïtat o diferenciació social i cultural.

Les interferències són, així doncs, desviacions de la norma que afecten l’estructura lingüística. Les podem classificar en tres tipus:

1. Interferències fòniques.
2. Interferències lèxiques i semàntiques: com que el lèxic és el nivell menys estructurat del llenguatge, també és el més susceptible d'experimentar interferències. En determinats contextos de la nostra llengua s'ha arribat al punt que resulta natural la introducció directa de barbarismes (paraules que no necessitem perquè ja les tenim).
3. Interferències morfosintàctiques: el bilingüe sol identificar les regles morfosintàctiques dels dos codis castellà i català, amb la consegüent simplificació que això implica: aplicació de les regles morfosintàctiques del castellà al català. Per exemple, el canvi de gènere que s'efectua en paraules com costum, senyal..., l'ús pronominal de certs verbs que en català no ho són: callar, caure...