Diglòssia i Conflicte Lingüístic: Definició, Tipus i Etapes

Definició de Diglòssia

En un primer moment, el concepte, introduït per Ferguson (1959), fa referència a les funcions assignades a dues varietats, coexistents, d'una mateixa llengua. En aquesta situació, una varietat, altament codificada, esdevé vehicle de cultura i de comunicació en àmbits més formals, mentre que les altres varietats són relegades a usos més quotidians (com ara l'àrab, l'italià o el grec modern).

La diglòssia és un fenomen sociolingüístic que es refereix a la coexistència de dues llengües, una de més prestigiosa i formal, i l'altra de menys formal i relegada a usos quotidians.

Fishman reprèn el terme introduït per Ferguson i comença a aplicar-lo a dues llengües diferents. Aquest autor investiga la interacció que es produeix entre el bilingüisme i la diglòssia i estableix quatre possibles situacions:

• Diglòssia i bilingüisme: tota la població parla dues llengües, però n'utilitza una per a usos formals i l'altra per a usos quotidians.
• Diglòssia sense bilingüisme: normalment, les elits introdueixen una llengua que parlen en el seu àmbit i que els distingeix de la resta de la població (comportament propi de les classes aristocràtiques europees).
• Bilingüisme sense diglòssia: és la tria d'una segona llengua per voluntat pròpia, sense que això en relegui cap de les dues a cap ús més o menys formal.
• Ni diglòssia ni bilingüisme: monolingüisme propi de societats reduïdes i aïllades, o com diu Vallverdú, de situacions restringides, regionals o locals, ja que les comunitats lingüístiques no són mai homogènies.

2. Conflicte Lingüístic: Definició i Etapes

El conflicte lingüístic és la situació en què dues llengües competeixen per desplaçar-se l'una a l'altra dels diferents àmbits d'ús. Aquesta situació s'inicia quan una llengua forastera comença a ocupar els àmbits d'ús de l'altra. Així, doncs, tenim una llengua (forastera) dominant i expansiva i una altra (pròpia) dominada i minoritzada.

Seguint Aracil, el conflicte apareix pel desajust entre les funcions socials de la llengua i les funcions lingüístiques de la societat, produït en situacions de confluència de llengües i alimentat pel factor polític, que és decisiu en la mediatització de les funcions lingüístiques de la societat i les funcions socials de la llengua. Així, aquest conflicte només té dues solucions possibles:

• Substitució lingüística: eliminació de la llengua més dèbil.
• Normalització lingüística: recuperació de la llengua pròpia en tots els àmbits d'ús.

Etapes del conflicte lingüístic

Etapa Inicial: Una llengua estrangera intenta ocupar els àmbits d'ús de la llengua pròpia per raons extralingüístiques.

Procés de bilingüització: És llarg i prolongat. Segueix les pautes següents:

• Aspectes socials: s'estén sobre les classes socials més privilegiades i, a poc a poc, avança cap a les menys privilegiades.
• Espai: comença a les ciutats i s'estén progressivament cap a les zones rurals, primer les pròximes a les ciutats i, més tard, també les més allunyades.
• Aspectes funcionals: la llengua estrangera comença ocupant els àmbits d'ús més formals (administratiu, polític, cultural) i, a poc a poc, va ocupant àmbits d'ús menys formals i més quotidians.
• Edat: els joves són els primers a ser afectats pel bilingüisme i, posteriorment, pel canvi de llengua. Com més grans són els individus, més dificultat tenen per aprendre l'ensenyament de llengües en contextos multilingües (vuit llengües estrangeres) i, per tant, més facilitat tenen per mantenir la llengua pròpia.
• Sexe: les mares són les transmissores de la llengua materna als seus fills; per tant, en les societats més tradicionals, els canvis sempre són promoguts per les dones.

Procés de Monolingüització: La llengua dominada cada vegada és més abandonada i té poca rendibilitat, mentre que la llengua dominant cada vegada abasta més àmbits d'ús. Així, una vegada assolida la bilingüització de tota la societat, parlem de dos fenòmens:

• Identificació conflictiva: es tracta d'una actitud lingüística inconscient de deslleialtat cap a la llengua pròpia i dominada. Veiem tres possibles actituds:
  • Autoodi o identificació conflictiva.
  • Mitificació del bilingüisme: les dues llengües són compatibles i poden ocupar funcions diferents.
  • Prejudicis lingüístics: la llengua dominant és considerada superior, més urbana i més moderna.
• Bilingüisme unilateral: els parlants de la llengua dominada van avançant en el seu bilingüisme obligatori fins que aquest ocupa totes les capes i tots els sectors de la societat. Mentre que els parlants de la llengua dominant no tenen cap necessitat ni obligació de ser bilingües, poden viure perfectament utilitzant només la seva llengua.