Diferències en la urbanització entre països desenvolupats i en desenvolupament

Enviado por Chuletator online y clasificado en Geografía

Escrito el en catalán con un tamaño de 3,5 KB

Expliqueu les diferències principals relacionades amb la intensitat del fenomen urbanitzador entre els països desenvolupats i els països en via de desenvolupament.

Els ritmes d'urbanització són diferents arreu del món entre els països desenvolupats i els que estan en vies de desenvolupament en els diversos continents: L’inici de procés d’urbanització accelerat, es va donar amb la industrialització del segle XIX als països desenvolupats (Europa, Amèrica del Nord, Japó, Austràlia). En algunes grans regions del món, com per exemple a Europa, el ritme de creixement de la població urbana en les últimes dècades ha estat escàs. Entre el 1995 i el 2000, el creixement de la població urbana va ser pràcticament del 0%, tot i que el conjunt de la població va créixer un 0,5 % anual.

En els països en vies de desenvolupament, el creixement més ràpid s'ha produït a les ciutats de l'Amèrica Llatina, sobretot des de la segona meitat del segle XX. En el continent africà i a l'Àsia, el ritme de creixement de la població urbana en les últimes dècades ha estat molt elevat (a l'Àfrica entre el 1995 i el 2000, la població urbana va augmentar un 4,3% anual, mentre que el conjunt de la població creixia només un 2,4% anual). Des dels inicis del segle XXI el creixement més gran de la població urbana es dóna a l'Àfrica i a l'Àsia però sense assolir encara els percentatges sobre el total que es donen en els altres continents.

Compareu els problemes de segregació i polarització social que existeixen en els dos tipus de ciutat següents:

a) Ciutats dels països desenvolupats.

b) Ciutats dels països en via de desenvolupament.

En les ciutats dels països desenvolupats es poden donar diferents tipus de segregació i polarització espacial de la població, com per exemple:

  • Barris de luxe o zones de prestigi, com els districtes cèntrics de negocis (CBD), situades als centres de les ciutats, considerats espais de sobrecentralitat.
  • Comunitats tancades: zones residencials exlusives separades per tanques i vigilades per guardes de seguretat. El cost de viure-hi és molt alt i només està a la disposició d’una minoria amb rendes molt altes.
  • Gentrificació o el·litització de centres antics de les ciutats que consisteix en la substitució progressiva dels habitants amb un escàs poder adquisitiu per altres amb un nivell de renda mitjana-alta, al temps que es produeix una rehabilitació també progressiva dels edificis i carrers.
  • Barris dels extra radis o perifèrics, amb habitatges d’autoconstrucció i/o polígons residencials que sovint es converteixen en guettos de població amb baix poder adquisitiu i amb un percentatge molt alt d’immigrants.

A les ciutats dels països en vies de desenvolupament:

  • La polarització social i la segregació urbana és molt més marcada entre els barris més rics del centre de les ciutats i els barris marginals de la perifèria, el que s’anomena la ciutat dual.
  • La constant arribada de gent procedent de regions rurals fa que es formin barris sense cap planificació i amb construccions que no són més que barraques. Aquests barris reben diferents noms segons el país: favelas al Brasil, villas miseria a l'Argentina, bidonvilles a l'Àfrica, etc.

Entradas relacionadas: