Diferències entre Sócrates i els sofistes
Enviado por Chuletator online y clasificado en Filosofía y ética
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 13,09 KB
1. Els sofistes
apareixen els sofistes, tots eIls estrangers, enormement cultes i coneixedors —a través dels seus nombrosos viatges— de les diverses formes de pensar i viure dels altres grecs. Aporten noves idees, que seran acollides amb entusiasme pels joves i trobaran l’oposició dels que s’aferren a una visió més tradicional. La paraula «sofista» (sophístés) va ser, al principi, un sinònim de «savi» (sophós); Heròdot, per exemple, l’empra per referir-se a Soló i a Pitàgores.
1.1. Els professors de la democràcia Com que eren estrangers a Atenes («metecs»), els sofistes no podien participar directament de la vida política de la ciutat. Van defensar l’ideal del panhel·lenisme: la unitat de tots els grecs —l’exponent màxim de la qual era la llengua comuna—, que obligava a mantenir la Pau i feia resoldre les diferencies per mitjans diferents de la guerra. La seva activitat va ser molt gran. En primer lloc, van ser educadors —a sou— de la joventut, tot creant un model renovat d’ensenyament més ampli i més actual. Donaven especial importància a l’oratòria a l’erística (art de la disputa) tot ensenyant a convèncer en l’Assemblea pública i a guanyar plets en els tribunals. A més, foren grans oradors: els seus notables discursos —Aristòfanes es va arribar a queixar que els atenencs preferien escoltar-los a acudir al teatre— van ser l’instrument de difusió de les seves idees entre els adults.
1.2. Característiques generals En realitat, els sofistes no van formar «escola», ni tampoc van defensar una doctrina comuna. Això sí, s’hi poden trobar algunes coincidències: • Van suposar un notable gir filósòfic: com a conseqüència de les noves necessitats plantejades per la democràcia i l’avorriment provocat per les discussions —cada vegada més subtils i rebuscades— sobre la physis, els sofistes es van centrar en l’home.
Però la seva filosofia no va ser especulativa, sinó pràctica. Es van dedicar al que avui anomenem filosofia de la cultura (política, religió, lingüística, sociologia...) i a la moral. • Adopten, en general, una actitud relativista, fins i tot, escèptica. El seu abandó de la filosofia de la physis així o demostra; per què continuar discutint sobre aquestes qüestions, si mai no arribarem a conèixer la veritat? Però també en els problemes de l’home i la societat es mostren relativistes: havien pogut comprovar en els seus nombrosos viatges que no hi ha dos pobles que tinguin les mateixes lleis ni els mateixos costums. • No són pensadors sistemàtics, ni busquen principis universals per operar a partir d’ells de manera deductiva (com, per exemple, Parmènides). Procedeixen més aviat de manera inductiva: acumulen dades i informacions de les quals es deriven conclusions de caràcter pràctic. És propi del sofista el saber universal (polimathía). Cada sofista és «una enciclopèdia»
1. Pas del mite al logos
Quan comença l’home a formular-se preguntes filósòfiques? S’acostuma a afirmar que la filosofia s’inicia en el segle VI a.C., a Grècia, justament amb el que s’ha anomenat el “miracle grec” o, amb més precisió, el “pas del mite al logos”, el pas de respostes imaginatives i arbitràries a respostes abstractes i amb necessitat lògica. Tanmateix, tot i que és veritat que els grecs van protagonitzar aquest enlairament racional, també ho és que tenim, amb anterioritat a ells, testimoniatges d’un pensament filósòfic arcaic. Quines eren les preguntes que es formulaven els primers pensadors? Les mateixes preguntes que els antics mites grecs ja procuraven de respondre. I, encara més enllà en el temps, a l’Índia, a Egipte, a Mesopotàmia, els humans es plantejaven qüestions que seran una constant en la història del pensament. 1.1. El primer mite Dos mil anys abans del “pas del mite al logos”, pas que marca l’inici oficial de la filosofia, s’escrigué, a Mesopotàmia, el Poema de Guilgameix. El poema té una doble rellevància. D’una banda, inicia la literatura coneguda de la humanitat: les tauletes conservades són els fragments d’escriptura —escriptura cuneïforme1— més antics del món. De l’altra, és una profunda i sàvia, antiga i actual, reflexió sobre què som i la manera com hem de viure els humans. Guilgameix fou rei de la ciutat sumèria d’Uruc, a Mesopotàmia, vers el 2600 a.C. El poema, dividit en onze tauletes, és una idealització d’aquest personatge. Les sis primeres tauletes narren la recerca de la glòria per part de Guilgameix i el seu amic Enkidu; però, un cop ha obtingut glòria i fama, Enkidu mor. En les altres cinc tauletes, Guilgameix plora el seu amic, ja no cerca la glòria efímera sinó la immortalitat. La recerca d’una vida immortal, però, també es manifesta insensata: l’home no pot escapar de la mort. Un dels moments més brillants del poema es troba en la tauleta X, on s’explica que la tavernera Siduri, quan acull Guilgameix en la seva persecució de la immortalitat, el vol convèncer de l’absurditat de l’afany d’immortalitat i, com a alternativa, li proposa la seva filosofia de la vida: viu el moment present, el famós carpe diem d’Horac
2. Els primers filòsofs En el segle VI a.C., a Grècia, un conjunt d’homes, anomenats actualment presocràtics, qüestionen les explicacions mítiques donades a determinats problemes i hi cerquen explicacions més segures, més lògiques. Així, comencen a investigar si darrere la pluralitat de canvis que observem en la natura, inclosa la nostra pròpia vida, hi ha una realitat bàsica que mai no canvia. Aquests homes es coneixen amb el nom de filòsofs o savis.Tt
goeres:Primer, que res no existeix; segon, que si existís alguna cosa, no podria ser coneguda per l’home, i tercer, que si pogués ser coneguda no podria ser comunicada ni explicada als altres. Nihilisme absolut de Gòrgies? És molt possible que el sofista de Sicília pretengués més aviat tòrcer i portar a l’absurd la filosofia dels eleates. En efecte, Gòrgies, amb gran ingeni, intenta demostrar la no coincidència entre l’ésser, el pensar i la paraula, i així destruïa el principi fonamental de l’eleatisme (la identitat entre l’ésser i el pensar).
1.2. Característiques generals En realitat, els sofistes no van formar «escola», ni tampoc van defensar una doctrina comuna. Això sí, s’hi poden trobar algunes coincidències: • Van suposar un notable gir filósòfic: com a conseqüència de les noves necessitats plantejades per la democràcia i l’avorriment provocat per les discussions —cada vegada més subtils i rebuscades— sobre la physis, els sofistes es van centrar en l’home. Però la seva filosofia no va ser especulativa, sinó pràctica. Es van dedicar al que avui anomenem filosofia de la cultura (política, religió, lingüística, sociologia...) i a la moral. • Adopten, en general, una actitud relativista, fins i tot, escèptica. El seu abandó de la filosofia de la physis així o demostra; per què continuar discutint sobre aquestes qüestions, si mai no arribarem a conèixer la veritat? Però també en els problemes de l’home i la societat es mostren relativistes: havien pogut comprovar en els seus nombrosos viatges que no hi ha dos pobles que tinguin les mateixes lleis ni els mateixos costums. • No són pensadors sistemàtics, ni busquen principis universals per operar a partir d’ells de manera deductiva (com, per exemple, Parmènides). Procedeixen més aviat de manera inductiva: acumulen dades i informacions de les quals es deriven conclusions de caràcter pràctic. És propi del sofista el saber universal (polimathía). Cada sofista és «una enciclopèdia» (una similitud més amb la il·lustració del Segle XVIII); però una enciclopèdia no escrita, sinó oral.
6.3. Els atomistes Leucip de Milet i Demòcrit d’Abdera Dels quals s’ha arribat a dir que són els precursors de l’actual visió de la matèria— consideren que la realitat bàsica està integrada per una infinitat de petits objectes durs, indivisibles, eterns i inalterables: els àtoms, que es mouen lliurement per acció de l’atzar. Totes les coses del nostre món, nosaltres mateixos, no són res més que un conglomerat d’àtoms. I els canvis que observem en el món, i en nosaltres mateixos, no serien res més que reconfiguracions d’aquest conglomerat d’àtoms. Els canvis o reconfiguracions d’àtoms són possibles gràcies al buit, a l’espai entre àtom i àtom.
D’aquesta manera Sòcrates s’oposa al convencionalisme dels sofistes i inaugura el camí de la recerca de les essències. El procediment per arribar a la definició vertadera (finalitat de la maièutica) és inductiu, examen de casos particulars i assaig d’una generalització que ens aporti ja la definició buscada.
2.4.2. La maièutica Sòcrates entén la filosofia com una recerca col·lectiva i en diàleg. Ell no pretén posseir ja la veritat, ni poder trobar-la per si mateix. Cada home posseeix dintre seu una part de la veritat, però ha de descobrirla amb l’ajuda dels altres, Així s’expliquen les dues parts del mètode socràtic. A) La ironia, en primer lloc, és l’art de fer preguntes tals que facin descobrir a l’altre la seva pròpia ignorància: el que creu saber s’adona —assetjat per les preguntes de Sòcrates— que no sap res. Llavors comença un procés nou: b) La recerca de la definició, la maièutica , consistent en l’art de fer preguntes tals que l’altre arribi a descobrir la veritat en si mateix. Sòcrates, doncs, no comunica cap doctrina, ni sembla tenir doctrina pròpia: ajuda els altres i busca amb ells. Aquesta recerca en comú i aquesta modèstia inicial contrasten força amb l’individualisme i l’autosuficiència dels sofistes
Escepticisme: Doctrina filósòfica que dubta sobre la possibilitat de la raó per a assolir un coneixement cert.
Primer, que res no existeix; segon, que si existís alguna cosa, no podria ser coneguda per l’home, i tercer, que si pogués ser coneguda no podria ser comunicada ni explicada als altres.
2. Sòcrates
Si els sofistes eren estrangers, Sòcrates (470/469-399) era atenenc. Pertanyia a una família modesta (es diu que el seu pare era escultor i la seva mare llevadora) i mai no va voler dedicar-se a la política ni el va dominar l’ambició de sortir de la seva pobresa. Segons Plató, Sòcrates es diferencia radicalment dels sofistes; n’és el crític i polemitzador: en rebutja tant l’escepticisme com el relativisme. L’optimisme envers la raó humana el duu a creure en l’existència de lleis estables, lleis que es poden descobrir. Sòcrates afirma, irònicament, «només sé que no sé res»; però no nega la possibilitat d’accés al coneixement per part de l’home. És com si volgués dir: només aquell que es reconeix ignorant té la possibilitat d’iniciar un camí racional cap al coneixement. Sòcrates comparteix amb els sofistes la preocupació per l’educació dels joves i per l’assoliment de l’excel·lència o areté (virtut). Però la seva preocupació és diferent; per a ell, l’excel·lència o areté és coneixement. Les pretensions dels sofistes, argumentava, són absurdes: pretenen ensenyar l’excel·lència, però afirmen que el coneixement és impossible. L’adquisició d’una habilitat o excel·lència, continuava argumentant, depèn del coneixement; si no hi ha coneixement, si els humans no coneixem l’areté general de la vida, no podem ensenyar: els sofistes, criticava, no saben res i pretenen ensenyar
2.4.1. "Coneix-te a tu mateix" És possible que Sòcrates escoltés Arquelau, deixeble d’Anaxàgores. La seva doctrina de l’esperit devia d’interessar-lo, però aviat va quedar decebut pels plantejaments dels primers filòsofs i va decidir dedicar-se a reflexionar sobre si mateix i sobre la vida de l’home a la ciutat: «Res m’ensenyen la terra i els arbres, sinó els homes a la ciutat.» (Fedre 230 d.) Realment, en aquell moment els problemes, ètics eren els més urgents. I Sòcrates va fer seva la màxima escrita al temple de Delfos: «Coneix-te tu mateix.»
2.1. El «problema de Sòcrates» Quasi tot el que es refereix a Sòcrates està envoltat de misteri i sotmès a discussió. Sòcrates no va escriure res i els testimonis que ens n’han arribat són contradictoris.
2.3. Per què va ser condemnat a mort?
S’acusa Sòcrates de no honorar els déus que la ciutat honora i d’introduir déus (dimonis) estranys; i també de corrompre la joventut.
2.4. Quina va ser la seva doctrina?
El problema consisteix a saber, exactament, quines de les doctrines que posa en la seva boca Plató són auténticament socràtiques i quines altres són pròpies del mateix Plató (Xenofont, pràcticament, no li atribueix cap doctrina, i Aristòfanes li atribueix les doctrines dels sofistes i d’alguns presocràtics).