Diferència entre home i persona: Evolució i significat

La paraula "home" prové etimològicament de "humus", que significa "terra que es pot llaurar". Així, l'home és "el nascut de la terra". En l'actualitat, el terme "home" és purament descriptiu i biològic, referint-se a una realitat genètica: som humans per naixement.

L'esdevenir de la persona

En canvi, el concepte de "persona" és molt més complex, ja que no fa referència a un "ser", sinó a un "esdevenir". La persona es construeix a través de:

• Les nostres accions i omissions.
• L'ambient i l'educació.

És a dir, és un procés que es desenvolupa al llarg del temps, com un "arribar a ser", "fer-se" i "convertir-se en...". Així, la persona no és alguna cosa estàtica, sinó una creació que es va modelant constantment.

L'animal racional

La idea de persona sorgeix en la consciència que l'home no és un animal com els altres, sinó un "animal racional". La raó no és una dada immediata, sinó una construcció que es va fent a mesura que vivim i creixem.

Orígens i evolució històrica

L'Antiguitat clàssica

El concepte de "persona" té els seus orígens en l’Antiguitat clàssica, on prové del llatí “persona”, que designava la màscara que els actors usaven al teatre. També es relaciona amb el grec "prosopon", que vol dir "qui mira cap endavant", però en aquests casos no es reflectia el concepte modern de persona. Aquest terme va ser recollit més tard pels estoics, que van començar a associar-lo amb una identitat o rol.

L'Edat Mitjana i el pensament cristià

Durant l’Edat Mitjana, el pensador Atanasi d'Alexandria va aprofundir en el concepte de "persona", atribuint-li significats com:

• La màscara teatral.
• El rostre amb què dues persones es veuen cara a cara.
• El rostre diví que es manifesta a través de Déu.

Aquesta visió cristiana de la persona va significar un avenç respecte al concepte grec de destí, que era cec i inevitable. En el cristianisme, la persona comença a entendre’s com una entitat amb responsabilitat sobre les seves accions i un cert control sobre el seu destí, donant espai a la llibertat individual i la dignitat.

La definició de Boeci

Més endavant, en el segle V, Boeci va definir la persona com una "substància individual de naturalesa racional", relacionant la persona amb l'aspecte intel·lectual i mental. Aquesta definició va vincular la persona a la dignitat humana com a creació de Déu, establint una base per a la idea moderna de persona com un ésser amb valor inherent.

L'Època Contemporània i el personalisme

Finalment, a l’Època Contemporània, el terme "persona" es va estendre per incloure nocions de dignitat, llibertat i valor, incorporant també aspectes psicològics i ètics. La persona es veu com un fi en ella mateixa, amb llibertat i capacitat per prendre decisions pròpies.

Els corrents del personalisme, com el d'Emmanuel Mounier, van destacar una nova dimensió: la de l’obertura cap als altres, amb un enfocament ètic i social que posa l’accent en la solidaritat i el compromís amb la societat. La persona, així, ja no és vista com un element tancat i definit, sinó com una tasca contínua que es construeix i es redefineix al llarg del temps.