Dièresi, oració i funcions del llenguatge: guia pràctica en català

La dièresi

La dièresi és un signe gràfic que col·loquem a la i o a la u per a indicar alguns fenòmens fonètics relacionats amb aquestes vocals. La major part d'aquests fenòmens estan relacionats amb diftongs.

En els dígrafs qu-i i gu-i la dièresi indica que la u es pronuncia, seguida de les vocals i i e, amb les quals forma diftong creixent: aqüífer, qüestionari, freqüent, llengües, pingüí, aigüera. Cal recordar que això no ocorre quan aquests dígrafs van seguits de e o i en determinades combinacions que no requereixen dièresi.

Quan cal indicar que la i i la u no formen diftong decreixent amb la vocal anterior, sinó hiat, s'escriu la dièresi, com ara: suïssos, veïns, proteïna, Saül. En aquests casos, a més, no sempre podem posar accent en la mateixa vocal, ja que no segueixen les mateixes regles d'accentuació.

Així, també porten dièresi moltes paraules formades amb sufixos com:

• -ïble (increïble)
• -ïdal (trapezoïdal)
• -ïment (agraïment)
• -ïtat (espontaneïtat)
• -ïtzar (europeïtzar)

No posem la dièresi en els casos següents:

• Quan, segons les normes d'accentuació, la paraula ha de dur accent gràfic: roí, reproduíem (però roïna, reproduïen).
• Quan les vocals i, u van darrere dels prefixos co-, contra-, anti-, semi-, re-: coincidència, contradicció, reunir.
• En paraules acabades amb sufixos com -isme, -ista o en terminacions com -us, -um: egoisme, europeista, Màrius.
• En les terminacions de l'infinitiu, del gerundi, del futur i del condicional dels verbs de la tercera conjugació acabats en vocal més -ir: obeir, agraint, produirem, conduiria.

Oració i sintagmes

Una oració és un grup de paraules que expressa una idea completa i que té, com a mínim, un verb en forma personal. Si tenen un únic verb, parlem d'oracions simples i, si en tenen més d'un, d'oracions compostes.

Aquests sintagmes es classifiquen segons la categoria gramatical de la paraula que fa de nucli. Així, si recordes les categories gramaticals, tenim:

• Sintagma nominal (SN)
• Sintagma verbal (SV)
• Sintagma adjectival (SAdj)
• Sintagma adverbial (SAdv)
• Si el sintagma va introduït per una preposició, tenim un sintagma preposicional (SPrep)

L'estructura de l'oració sol ser de subjecte i predicat. El subjecte designa la persona, l'animal o la cosa que duu a terme l'acció del verb i, generalment, és un sintagma nominal: La metgessa li ha recomanat repòs. El predicat expressa allò que es diu del subjecte i sol ser un sintagma verbal: Marcel havia descobert les vostres intencions.

La relació que hi ha entre el subjecte de l'oració i el verb s'anomena concordança. El subjecte de l'oració ha de concordar en nombre (singular i plural) i persona (1a, 2a i 3a) amb el verb: Maria té dos germans; Enric i Pep tenen molts bons amics; Vosaltres teniu molta sort.

Les oracions impersonals no tenen subjecte i, per tant, el verb d'aquestes oracions no s'usa mai en plural. Cal parar atenció i evitar errades com ara Hi han moltes solucions en comptes de Hi ha moltes solucions, o Hi havien molts enigmes en comptes de Hi havia molts enigmes.

Refranys

Quan parlem, hi ha una gran quantitat d'expressions que no s'expliquen pel significat literal que tenen sinó que en prenen un de nou. Aquestes expressions són els refranys. Per exemple:

En dir les veritats, es perden les amistats → Significa que a la gent no li agrada conèixer algunes veritats, com ara defectes o errades.

No canviïs sendes velles per noves → Significa que és millor continuar fent el que es fa habitualment que canviar; dit d'una altra manera: els canvis són perillosos.

Algunes característiques dels refranys són:

• Provenen de la tradició oral; és a dir, s'han transmès oralment.
• Reflecteixen la manera de ser dels pobles.
• Tenen un origen remot i popular.
• Solen ser rimats perquè siguin fàcilment recordables.
• Tracten una temàtica variada: les persones, els animals, les estacions...

Les funcions del llenguatge

Els humans tenim un instrument privilegiat de comunicació: el llenguatge. Amb cada acte de comunicació tenim una intenció determinada, perquè en cada situació volem aconseguir alguna cosa amb allò que expressem.

Les funcions del llenguatge són les següents:

• Funció emotiva o expressiva. Mostra els sentiments o les opinions de la persona que emet el missatge. En aquests discursos són pròpies les exclamacions, els pronoms i les formes verbals en primera persona.
• Funció conativa o apel·lativa. Pretén influir en el destinatari del missatge. Són propis els verbs en forma imperativa i les adreces en segona persona.
• Funció referencial o representativa. Transmet informació de manera objectiva sobre el context de l'emissió. L'ús de la tercera persona i les construccions impersonals són característiques d'aquests missatges.
• Funció fàtica o de contacte. Verifica i confirma que la comunicació entre l'emissor i el receptor es produeix; per això es fan servir expressions senzilles, breus i concises.
• Funció poètica o estètica. La finalitat del missatge és crear un efecte estètic; s'hi troben recursos retòrics propis de la llengua literària.
• Funció metalingüística. Explica qüestions relacionades amb la pròpia llengua; per això s'utilitzen termes lingüístics, expressions sense ambigüitat, definicions o sinònims, entre d'altres.

Pronoms febles i conjugació

El pronom feble 'ho' s'utilitza per substituir l'atribut o per referir-se a una oració o idea completa.

El verb cantar és de la primera conjugació.