Didàctica de la Poesia, Teatre i Narrativa per a Infants

Didàctica per Promoure la Poesia

• Creació d'un llistat de poemes a Spotify.
• Dictats sobre poemes.
• Cercar figures retòriques.
• Fer coreografies.
• PEN Català: secció de literatura i llengua catalana del PEN Internacional. Vetlla per la llibertat d'expressió dels escriptors i poetes. Pel dia de la poesia, proposa omplir les xarxes de TikTok llegint poemes mentre es fa qualsevol activitat rutinària.
• Dia Mundial de la Poesia 2024: El Departament de Cultura, juntament amb l'Institut (..), han fet la tria d'un poema que parla de les petites belleses, plat de sopes... Cada any es tria un poema i es pengen diferents materials (imatge, poema, pòster, en llenguatge de signes, en diferents idiomes, dossier didàctic del Dia Mundial de la Poesia, etc.).
• Correvers: activitat que consisteix a llegir poesia en diferents llocs del poble (un bar, per exemple). Hi ha una persona llegint a cada un dels llocs. Consisteix a anar de lloc en lloc per escoltar poesia.
• Poesia dibuixada (UOC - Poesia Dibuixada - lletrA - La literatura catalana a internet) "M'he estimat molt la vida", de Vicent Andrés Estellés [projecte Poesia Dibuixada].
• Mag Poesia
• Nova maleta pedagògica, Maria-Mercè Marçal a l'aula | Servei Educatiu del Pla d'Urgell.

10 Consells per a l'Oralitat (vídeo)

1. Haver entès el text: buscar les paraules si no les entenem. Cercar el sentit figurat i literari per entendre'l.
2. La puntuació del text: entendre la puntuació. Quan hi ha un punt, l'entonació va cap avall; si hi ha una coma, l'entonació va cap amunt, etc.
3. Vocalitzar: per deixar clar allò que estàs dient i que el receptor entengui bé el missatge.
4. Versemblança: fer que sembli que surt de tu. Posar un to per arribar als altres.
5. Utilització de la veu: utilitza recursos de la veu per aclarir coses. Quan una cosa és petita (entonació aguda), lluny... jocs de veu per aclarir situacions.
6. Detalls que no estan al text: sospirs, sons, murmuris i utilitzar les mans com a eina transmissora.
7. L'assaig: és important conèixer el text, saber on has d'agafar aire. Tenir-ho preparat.
8. Posició del cos: saber situar-te i relaxar-se, respirar, saber on ets i poder atacar.
9. Mirada: mirar a l'auditori per tenir major complicitat amb el públic.
10. Màgia: hi ha moltes maneres de llegir un text, cadascú té la seva màgia i cadascú tria la seva manera.

Orígens del Gènere i Evolució a l'Antiguitat

• A la Grècia clàssica, un poema líric era aquell destinat a ser cantat amb acompanyament musical.
• Lírica < lyra (grec): instrument de corda.
• El poeta com a aede que declama els seus textos en el context d'una celebració social.
• Consideració social del poeta: a) poders sobrenaturals o profètics; b) arxiu vivent de la memòria col·lectiva; c) cohesionador de la identitat grupal.
• Recordem que la poesia complia una triple funció: a) ritual i sanadora; b) didàctica; c) social.
• L'ús actual del terme encara recull una part del sentit original: òpera com a "gènere líric", lyrics (en anglès) per designar les lletres de les cançons.

Quan Acostar la Poesia als Infants?

Convé acostar la poesia des que neixen, per exemple, mitjançant cançons, endevinalles, enigmes, refranys, acudits, bromes... L'escola és important per aprendre a llegir i escriure poesia.

Per què cal Fer Arribar la Poesia als Infants?

1. Els infants tenen dret a accedir a aquest patrimoni cultural universal i local.
2. Els infants tenen una mirada poètica sobre el món. Retroalimenten la seva imaginació i creativitat des d'un sentit figurat del món. Tenen un major desenvolupament del sentit figurat.
   • Exemple: "Avui hi ha macarrons, mira com cau la neu! Estic content!".
3. Els nens necessiten paraules. Aprenen noves paraules, noves formes de manifestar-se.

Arguments

• Perquè tenen dret a conèixer aquest patrimoni cultural (fa referència a diverses branques; fonaments occidentals en els quals descansa la nostra cultura, creences i forma de veure el món, per tant, quan llegim poesia ens encarem a tota l'alta cultura/literatura i fem veure als infants que existeix), universal i local que ens pertany a tots. Existeix des dels orígens del temps.
• A través de la poesia, els infants coneixen el folklore del lloc on pertanyen.
• El folklore són tradicions que, inicialment, no quedaren escrites. S'ha transmès de forma oral: música (instruments musicals), vestuari, festivitats associades a dates concretes, creences, supersticions, ball tradicional, com ara a Mallorca el ball de bot o els cossiers.

Concepte de Folklore

Són les manifestacions culturals d'un lloc concret. Fem referència a una immensitat de coses àmplies, des de les creences més espirituals fins a la representació física en forma de balls, gestos, disfresses. També hi podem incloure tot allò de caràcter oral que és representatiu dins d'un poble. A través del folklore, coneixent-lo, guanyem: identitat, cultura, amor cap al patrimoni immaterial, empatia entre cultures, fer poble...

Folklore

• Ha de transmetre's per via oral, implica que es remunta enrere en el temps.
• Ha de ser d'autoria anònima. Els orígens queden difusos.
• Ha de ser patrimoni col·lectiu de la comunitat representant del lloc on es manifesta.
• Ha de ser funcional, és a dir, tenir alguna utilitat pragmàtica o complir amb fins rituals.
• Ha de ser durador i perdurable per un temps considerablement llarg, com a oposició a una moda efímera.
• Ha de tenir variants i reformulacions al llarg del temps i l'espai geogràfic.
• Existeixen versions tant urbanes com rurals, sense ser necessàriament una superior a l'altra.

Etnopoètica

Branca que sorgeix del folklore. Fa referència a totes aquelles expressions del folklore que es vehiculen a través de la paraula. Per tant, també és de tradició oral, es remunta en el temps, d'autoria anònima, és símbol d'una comunitat, fa poble i té diverses versions que s'uneixen entre elles. Estem parlant, per exemple, de:

• Rondalles: rondalles d'animals; rondalles meravelloses, religioses, d'enginy, de gegants beneits; contarelles (beteranades, contarelles de beneits, facècies, contarelles de mentides); rondalles formulístiques...
• Mites.
• Llegendes: llegendes del passat; llegendes contemporànies i pseudollegendes; llegendes etiològiques i tradicions explicatives.
• Acudits.
• Refranys i fraseologia en general; endevinalles; enigmes; embarbussaments...
• Cançons: cançons llargues o narratives; cançons curtes (de ronda, del camp, de captar, de bressol, etc.); cantarelles.
• Goigs de festivitats i sants.

Com ha de ser el Cànon Poètic per als Infants?

Com a mestres, s'ha de tenir coneixements, llegir, saber a quines fonts cercar. Hi ha tres punts fonamentals que, com a docents, s'ha de configurar el cànon de poesia que treballarem:

• Varietat
• Qualitat temàtica
• Qualitat formal

Varietat

Els poemes que llegeixen els infants han de ser variats, des de diferents aspectes. Repertori variat.

• Clàssic / contemporani: cal llegir tant poesia clàssica que es manté avui dia, com contemporània, i fer veure als infants una nova visió de com és un poeta. Posar exemples de poetes de la mateixa localitat.
• Escrit / oral: cançonetes.
• Homes / dones: exposar la diversitat existent.
• No fet necessàriament per a infants.

Qualitat Temàtica

Poemes significatius, dels quals podem debatre i fer-ne clubs de lectura. Poemes que creïn un fil conductor durant tot el curs.

Qualitat Formal

Que es vegi que aquell poema està ben escrit i que és digne de ser llegit a casa.

Com hem de Fer Arribar la Poesia als Infants?

Gianni Rodari, al llibre Escola de fantasia, en un capítol, exposa tres punts que guien l'ensenyament-aprenentatge de la poesia:

1. Viure-la: inicialment, els infants han de sentir, tocar, etc. la poesia.
2. Escoltar-la: després han d'escoltar diferents recitals.
3. Escriure-la: finalment, quan ja hem passat les anteriors etapes.

Reflexions sobre educació per a mestres, pares i nens. S'ha de fer que sigui una poesia viva, que entenguin, que la debatin, que ho entenguin tot, que l'escriguin. Quan han llegit i escrit, apreciaran tot el que hi ha darrere d'aquesta poesia.

El Poema Líric

És la representació de (1) l'estat d'ànim o l'emoció (2) immediats i instantanis d'un (3) jo dramatitzat, traduïda en una forma verbal (4) breu i concentrada, d'una (5) intensitat d'expressió, una (6) concreció imaginativa i una (7) capacitat simbòlica molt notables.

La Dificultat Poètica

Incomoditat i Estranyesa?

El lector que s'apropa, per primera vegada, a un poema, es troba amb un tipus de missatge absolutament excepcional:

• És un text extremadament breu.
• On aparentment no passa res.
• Escolta la veu d'algú: a) que no es presenta; b) que s'expressa com si pensés en veu alta; c) que parla d'unes coses que sembla que només ell coneix.
• I, a més, a vegades les paraules sonen amb una cadència regular, com una cançó.

La poesia ens parla de coses que transcendeixen en el dia a dia. Valors, sentiments... Ho fa de forma breu a partir de versos i estrofes.

• 1a estranyesa: Causa dins del lector una certa estranyesa que un poema amb poques paraules digui tantes coses alhora de forma tan simple. Per tant, el lector ha de fer un esforç per descodificar el significat del poema.
• 2a estranyesa: Un poema parla de forma íntima i permet que el lector entri dins un món on no li pertoca. Causa estranyesa.
• 3a estranyesa: Aparentment, en un poema no passa res. No hi ha una acció, però passen moltes coses. Quan llegim poesia, esperem uns personatges, amb una història, una acció...
• 4a estranyesa: quan llegim, notem una absoluta desautomatització gràcies a la rima, la cadència, silencis... Per tant, entrem en un món on dominem les paraules, però, a causa d'aquesta, ens sentim estranys. S'ha d'aprendre a interpretar la poesia llegint-la diferent com si d'un text es tractés. Així, es pot valorar que ens aporta més del que pensem.

Per evitar el rebuig cap a la poesia:

• Així com una persona que no és esportista no farà un esport de forma que li agradi, un lector que no llegeix habitualment poesia no li agradarà. Hi ha d'haver un esforç perquè ens agradi. S'ha de fer un exercici d'autocrítica.

Anàlisi de la Problemàtica

El problema és que no solem buscar en el poema allò que està disposat a oferir-nos i, en canvi, li reclamem allò que manifestament ens negarà.

Solucions

Per tant, si el poema és un text especial, caldrà llegir-lo d'una manera especial.

I Estratègies!

1. Cal llegir amb "presumpció de sentit".
2. Robert Scholes: "llegir un poema el primer cop és com entaular una relació amb una persona: una conversa inicial de tempteig pot dur a la simpatia, al disgust, a la indiferència... si la relació va endavant, guanyarà en intimitat i aquella cortesia superficial del principi esdevindrà un canvi profund d'idees i sentiments. Perquè això no passi, cal un altre ingredient indispensable: l'assiduïtat. No pot aprendre a llegir poesia qui no la sovinteja".
3. Valorar la qualitat humana i literària.
4. Gaudir de l'experiència estètica i reflexiva.
5. Trobar una justificació i un motiu únic i personal.

Mètrica. Què és Poesia?

Fem una comparació d'un camp que denota llibertat amb un camp delimitat preparat per jugar a tennis. En un principi, el paisatge que ens evoca poesia és el camp lliure (divertiment, forma d'expressió i estar al món). Però, el camp preparat per jugar a tennis pot relacionar-se amb les normes de la mètrica en la poesia. De les imatges, s'extreu la conclusió que els alumnes poden ser igual de genials en la creació de la poesia, ja sigui en un context delimitat i amb normes o en la total llibertat i lliure expressió. En definitiva, quan parlem de poesia (igual que narrativa o teatre) estem parlant d'una forma concreta que significa que qui escriu vol fer poesia, és a dir, s'estableixen unes "normes". La forma diu alguna cosa i crea un horitzó d'expectatives només amb la forma (veient una estructura concreta som capaços d'identificar que és un poema). Tenim poesia (forma) gràcies a la mètrica. La poesia és el que és perquè és mètrica. Mètrica > gr. metron (mesura). Una escriptura que es regeix per una mètrica serà aquella susceptible de poder ser dividida en unitats de mesura.

• Mesura: capacitat humana de parlar fent servir unes mesures concretes.

Boris Tomashevsky ha definit el metre com a mesura clara i manifesta de l'equivalència de segments d'entonació en què es divideix la llengua.

Definició de Mètrica

Forma que estructura i organitza tant un discurs oral com un d'escrit, es fa recognoscible de forma convencional i provoca que el lector percebi aquell discurs com a poètic, condicionant-li la percepció. La forma (límits i mesura) del discurs ens possibilita la definició.

Tipus de Mètrica

1. Mètrica sil·labicoaccentual. Es regeix pel còmput de síl·labes i la distribució dels accents. És la mètrica habitual a les literatures occidentals contemporànies.
   • En literatura catalana i francesa, comptem fins a la darrera síl·laba tònica; en la castellana i italiana, fins a la posttònica.
2. Mètrica rítmica. Es produeix per la repetició regular d'una mateixa seqüència rítmica dels accents i de la superposició de síl·labes àtones i tòniques. Cada unitat sil·làbica és anomenada "peu". És habitual a la literatura clàssica. Podem distingir diferents tipus de peus:
   • Iambe: A - T
   • Troqueu: T - A
   • Anapest: A - A - T
   • Amfíbrac: A - T - A
   • Dàctil: T - A - A

Primera Distinció

• Prosa: ll. pro orsa, "anar cap endavant sense cap interrupció". Escriptura que no s'atura, que s'acaba quan s'acaba el paper.
• Vers: ll. 1. participi del verb llatí vertere "tornar". Idea de repetició implícita. 2. versus, "solc que fa l'arada en un hort". També significa que quan acaba un vers, torna a començar.
• Parlaments, rèpliques i acotacions: diàlegs (teatre).

Segona Distinció

1. Poema en prosa: gènere posat en pràctica per Charles Baudelaire a Petits poèmes en prose per "crear una prosa poètica musical, encara que no tingui ritme ni rima, flexible i espontània per adaptar-se als impulsos lírics de l'ànima, que constitueixi un fragment i pugui existir aïlladament". I.e. "Nina de Miraguano" de Pau Riba. Prosa poètica no sé què d'un poema evocant els sentiments, valors... però escrits en prosa i no en vers. Té les característiques de la poesia quant a la temàtica. Té la forma de la prosa i la temàtica de la poesia.

Tercera Distinció

Tres tipus de poema segons la seva estructura:

• Vers rimat: assonant/dissonant; rima falsa (visualment sembla que rimen, però fonèticament no); rima interna... Cada vers manté una mateixa estructura. És el vers i poema clàssic. Té musicalitat i els versos es van encadenant entre ells.
• Vers blanc: versos que tenen una estructura, un nombre de síl·labes, fins i tot cesura, però no rimen.
• Vers lliure: versos que no segueixen cap estructura mètrica tradicional o pautada. Segons Tomashevski, reposa sobre la violació de la tradició, ja que indica l'absència d'una tradició mètrica rígida i no limita el nombre de variacions, encara que posseeixen una mateixa estructura. No tenen rima, però poden tenir un cert ritme, cesures i talls.

Teatre

Què pensem quan pensem en teatre? Un ofici sacrificat, que ens duu a una economia de Broadway, Hollywood. El teatre escolar fa pinya i comunitat dins les escoles. A més, un llibre és teatre. Qui parla de teatre, parla d'un nom. El concepte "teatre" és un autor, un dramaturg... És una paraula que abraça una multitud de significats (diccionari de la llengua catalana, Barcelona: Institut d'Estudis Catalans):

• Edifici destinat a la representació d'obres dramàtiques.
• L'edifici amb les persones que el dirigeixen, els actors que hi representen.
• Públic que assisteix a una representació teatral.
• Art de representar davant del públic una obra dramàtica.
• Professió d'actor.
• Literatura dramàtica.
• Conjunt d'obres dramàtiques d'un autor, d'una època, d'un poble, etc.
• Lloc on s'acompleix un esdeveniment, un fet.

El teatre és una cosa col·lectiva que es duu a terme a l'exterior i el definim com a "art". És conegut per tothom. El teatre, rarament l'anem a veure i, rarament és llegit perquè està fet per veure'l. Salvador Oliva és un dels grans crítics de teatre catalans especialitzat en Shakespeare. El teatre està fet per a ser representat. Per tant, allò lògic és anar a veure el teatre en lloc de llegir-lo "malament" sense tenir en compte les característiques que comporta una bona lectura teatral. Qualsevol pot entendre el teatre. La dificultat es troba en llegir-lo correctament, ja que és un gènere que té unes característiques pròpies. Llegir el teatre malament correspon a veure una mala representació. Les dues idees principals que extraiem del text:

• No fa falta saber teatre per poder llegir-ne. Llegir seguint les normes del teatre.
• El teatre ha d'estar ben escrit.

Per exemple, l'obra de Romeu i Julieta és escrita, representada en un escenari (teatre) i escoltada pel públic. El teatre clàssic es pot entendre des de tres dimensions diferents:

Teatre Representable

S'entén des d'una òptica individual.

1. El teatre té una fase inicial que existeix en forma de text. Aquest pot ser representat, però, inicialment, trobem les paraules posades per escrit i fixat.
2. Com apunta Salvador Oliva, el teatre es pot llegir en solitud, íntimament. És una experiència que es viu íntimament, entre el lector/receptor i les idees plasmades per l'autor de l'obra. L'edició del text permetrà que el teatre sigui etern i que cada vegada es llegirà i rellegirà les mateixes paraules.
3. L'escriptura dramàtica (teatral) està feta de paraules i editada en paper. Per tant, roman indefinidament.
4. Per llegir bé teatre, ens hem d'emmotllar a les especificitats del gènere:
   • A la tradició del gènere.
   • A la forma: parlaments, rèpliques i acotacions (didascàlies).
   • Al que ens demana com a lectors actius i exigents per tal que la projecció inicial del dramaturg sigui efectiva.

Teatre Representat

Segona dimensió, representació sobre l'escenari.

1. Quan es vol dur a escena el text teatral, el text escrit servirà de guia. Un actor, abans de representar, es llegeix el text escrit i el converteix en seu per dur a terme la representació.
2. Quan es posa en escena, es presenta l'obra teatral. Si es vol, es representa (presentació i repetició).
3. Cada funció és única i irrepetible perquè:
   • Hi intervé el factor temps i espai real.
   • No només està fet de paraules, sinó també de gestos i llenguatge no verbal.
   Cada funció i representació és única i irrepetible. Podem veure la mateixa obra, però mai la mateixa funció, perquè hi intervenen molts factors (capacitats físiques, espai-temps, clima, emocions, públic...).
4. Hi ha una multitud de factors que prenen part en la representació juntament amb el text:
   • Altres formes d'art: circ, dansa, cant, música en directe...
   • La feina d'escenografia i composició de l'espai.

Quan el teatre es representa, es converteix en un moment col·lectiu únic i irrepetible.

Teatre Espectacular

Tercera dimensió, quan tots els elements pugen a l'escenari i transformen l'obra en un espectacle.

1. El teatre és un espectacle: a) >ll. spectare 'contemplar'. b) Espectacle: Allò que s'ofereix a la vista o a la contemplació intel·lectual, especialment com una cosa notable, digna d'atenció.
2. Concepció particular de realitat/ficció lligat a la idea de pacte de ficció.
3. Lligat a la idea primigènia de teatre: ritual col·lectiu i sagrat connectat a la divinitat per obtenir la purga espiritual i la catarsi.
4. Aplaudiment final perquè hi ha públic. El públic és essencial i contribueix a què acabi l'obra (aplaudiment final).

El Text Teatral. Consideracions Inicials

• Dramatúrgia: drama vol dir actuació/acció. No vol dir plorar ni fer una comèdia exagerada dels sentiments d'alguna cosa que està actuant. Dos conceptes de dramatúrgia (a. i b.): escriptura de l'acció que duien a terme uns actors (escriptura dramàtica) i els estudis de teatre; analitzar, llegir, estudiar, comentar, interpretar... Una obra de teatre escrita i representada també implica dramatúrgia. Posa les idees escrites de forma que allò es pugui transcendir a l'escenari. L'escenògraf és aquell que té la concepció espaial del teatre, que sap com ha de ser el taló de fons, coneix el mobiliari, coneix les mesures dels cartells que es fan servir durant l'obra... És a dir, el dramaturg escriu i l'escenògraf distribueix l'espai a l'escenari. L'escenari és perquè hi ha diferents elements que el componen (plataforma, per exemple).
  • a) Art de la composició textual d'obres dramàtiques.
  • b) Treball d'anàlisi i interpretació dels materials dramàtics amb què opera l'escenificació.
• Escenificació: art de composició escènica d'espectacles teatrals a partir dels elements expressius de tota mena (literaris, actorals, espacials, plàstics, musicals...) que li puguin ser útils.
• El teló (real o imaginari) és el símbol amb el qual segellem el pacte de ficció. La informació sobre el món possible de ficció que l'obra crea no pot donar-se abans que s'aixequi el teló. Quan s'aixeca el teló, se separen el temps i l'espai reals del temps i l'espai ficcionals. El teatre construeix mons físicament possibles, versemblants i significatius. El teatre és una activitat en què la ficció es fa realitat i la realitat es transforma en ficció. En el teatre, i sobretot en aquest gènere, es planteja molt els conceptes de realitat i ficció. El teatre és ficció i realitat al mateix temps perquè són persones reals en un moment i lloc concret que duen a terme una acció, però que, al mateix temps, l'espectador sap que el que veu és una mentida.

El Text Teatral. Escriptura Dramàtica

• Prosa (pro-orsa = cap endavant): escrivim cap endavant i aturem perquè s'acaba el paper.
• Poesia = vers (tornar).

Escriptura dramàtica. El material lingüístic que conforma un text teatral:

• a) Parlaments i rèpliques, per una banda (diàlegs).
• b) Acotacions o didascàlies, per una altra.

a) Parlaments i Rèpliques amb la Indicació Nominal de qui Parla

Correspon a la transcripció de les diverses formes que pot adoptar la paraula (diàleg, monòleg) que diuen les persones dramàtiques, el narrador, la veu en off...

• Monòleg. Qui parla s'adreça a algú de qui no n'espera cap resposta o no deixa dret a rèplica. I espera canviar l'estat d'ànim del públic (que rigui, que parli, etc.). I.e. "Me llaman la Agrado", Todo sobre mi madre.
• Soliloqui. Qui parla s'adreça a si mateix en un exercici de monòleg interior. Íntim, d'alta sensibilitat i amb preguntes adreçades a si mateix. I.e. "To be or not to be", Hamlet. Tenim el personatge sobre l'escenari i parla per ell mateix. No parla amb ningú i no fa cas al públic. Li és igual la reacció de qui el mira/públic. Hamlet parlant amb ell mateix.
• Diàleg. Intercanvi de paraules entre els personatges.

b) Acotacions o Didascàlies

(Indicacions escèniques que fa l'autor). Part del text que no constitueix parlament i que transmet informació que dona l'autor sobre el desenvolupament de l'obra. Didascàlies i acotacions són un punt d'intersecció entre el text escrit i el representat. Els continguts didascàlics poden indicar els aspectes següents:

1. Com s'han de desenvolupar a l'escena les accions verbals dels personatges: actituds, emocions, capteniments...
2. La situació espacial dins l'escenari (i.e. a la dreta de l'escenari) i dins el món de ficció (i.e. menjador burgès).
3. L'inici i el final dels blocs que determinen les diverses situacions o les escenes.
4. Indicacions d'un sistema de segmentació convencional: "teló", "fosc", "música", "surten", etc.
5. Indicacions paraverbals que matisen els discursos –"crida", "somiqueja", etc.– o que detallen actituds i activitats dels locutors: "plora", "riu", "camina"...

El Text Teatral. Els Personatges

Cal distingir entre:

1. Els actors: Persona física que representa un personatge en el teatre, el cinema, la ràdio o la televisió. Un mateix actor pot representar dos o més personatges en una mateixa funció (solen ser personatges secundaris). I també a la inversa, dos actors o més poden representar un mateix personatge o diferents facetes d'un personatge. I.e. Un actor jove i un actor major per representar diferents edats del mateix personatge.
2. Les persones dramàtiques o personatges: persona de ficció que té una intervenció directa en l'acció representada i física. Els personatges són representats pels actors, eren principals o secundaris depenent de la seva importància o temps en escena.
3. Els personatges latents: persona de ficció que té una intervenció directa, però no física (o mínimament física) en l'acció representada. Se'l sent, però no se'l veu. Pot tenir un paper important en la ficció i no apareixen en escena o apareixen molt poc. I.e. El fantasma del rei Hamlet o Godot a Waiting for Godot.

El Text Teatral. L'Espai Teatral

L'espectacle teatral necessita un espai físic perquè es pugui dur a terme, el qual queda condicionat pel pacte de ficció. El lloc teatral:

• Pot ser un lloc triat i condicionat:
  • A l'aire lliure (plaça, carrer...).
  • A l'interior d'un edifici (poliesportiu, pati de l'escola, aula, església...).
• Pot ser un lloc construït de manera específica perquè s'hi duguin a terme representacions: l'edifici teatral.

El Text Teatral. El Conflicte

Són els obstacles que els personatges de l'obra s'enfronten i han d'esforçar-se per superar-los. Sense acció, no hi ha teatre motivada per un conflicte que obliga els personatges a superar uns obstacles.

Per la Seva Forma. Conte

. 1. El llenguatge és breu i econòmic. El missatge s’ha d’articular de manera clara i concisa. S’ha de dir el màxim amb el mínim. Extensió fins a les 30.000 paraules o 120 pàgines. 2. L’acció es basa en un conflicte que, per la seva immediatesa, resulta insòlit, meravellós o misteriós. Per això, tendeix a ser inesperat.3. Com a conseqüència del punt anterior, el final pot causar efecte sorpresa. 4. Per la seva brevetat, hi ha una o poques accions, personatges i localitzacions. Destaca l’art de l’omissió d’informació. Una o poques trames. 5. El ritme sol ser àgil i dinàmic. Tot i que hi pot dominar l’acció, no és estrany trobar-hi descripcions d’estat d’ànim o retrats.  

NOVEL·LA. 1. No hi ha límits en l’extensió del llenguatge. Text superior a 50.000 paraules o 120 pàgines. 2. L’acció es basa en un conflicte que es desenvolupa al llarg d’una àmplia extensió de text i, per tant, l’efecte immedit i insòlit pot desaparèixer. 3. No hi ha pautes per al final. 4. És un tipus discursiu obert, integrador, amb poques restriccions formals, que admet diferents formes i veus. Moltes trames. 5. El ritme de la novel·la sol ser més lent que el del conte. Pot incorporar temes, històries o personatges secundaris, reflexions o descripcions, que l’economia i l’extensió del conte no permeten. PEL SEU CONTINGUT. Realisme a) Actitud estilística que mira d’elaborar les formes artístiques amb adequació als aspectes de la realitat. b) Corrent estètic que es basa en la representació de l’experiència humana del món d’una manera comparable a les descripcions d’experiències semblants en obres que no tenen la condició d’artístiques ni de literàries de la mateixa època i de la mateixa cultura (documentals, textos periodístics...). c) Moviment literari i artístic, sorgit al primer terç del segle xix, que identifica la literatura i l’art amb la representació exacta de la vida i dels costums contemporanis, sovint amb una intenció didàctica, moralista i reformista. Fantasia Que és o sembla ésser un producte merament de la fantasia. / 2.Creació fictícia, imatge il·lusòria, noció quimèrica definida per allò impossible. / 3. Obra artística (...) en què hom s’abandona a la imaginació o a la fantasia i defuig la subjecció a unes determinades normes que es relacionen amb el món humà. i.e. La història interminable de Michael Ende. És l’aventura d’un nin -model d’antiheroi- que, a través de la lectura, penetrarà en una complexa aventura que li permetrà salvar el regne de Fantasia, que es troba en perill d’extinció. El món fantàstic d’Ende presenta com a característica destacada uns personatges trets del meravellós tradicional. Ens trobam davant una altra reivindicació de la fantasia com a valor irrenunciable i imprescindible de la humanitat. Realisme fantàstic En literatura infantil i juvenil, un corrent literari que, tot i partir d’un temps i un espai concrets i sense sortir-se’n totalment, inclou en el relat elements -personatges, poders, llocs, etc.- meravellosos o màgics no necessàriament relacionats amb la tradició popular. És el cas d’històries com Mary Poppins, Pinotxo, Pippa Langstrum o Matilda de Roald Dahl. Les històries de Dahl parteixen habitualment de la vida quotidiana, de la realitat més immediata i propera al lector, però de cop i volta la situació es complica a causa d’algun esdeveniment insòlit a partir dels quals es van succeint fets irreals i sovint extravagants. Després d’aquesta acció o trama fantàstica, el relat torna al plànol realista.

Què són les rondalles? Les rondalles són narracions on hi ha un fets on es converteixen en cenrals, és breu i de caràcter oral. Es trasnmeten de forma intergeneracional i oralment. Normalment, són de caràcter fantàstic amb trets reals i està dirigit a un públic infantil. Compleix les característiques de l’oralitat i contenen un component didàctic com ara donar un model de conducta o un missatge moral. Fan ús d’un llenguatge plener, col·loquial, ric amb moltes expressions, frases fetes ORIGEN: Durant molt de temps, els investigadors han cercat d’on venien les rondalles. Les rondalles tenen una doble vessant, un local i un universal. - Local: ús d’elements de la fauna d’un lloc concret, espais (pobles o municipis de Mallorca), noms propis de persones o de llocs. - Universals: l'essència narrativa és la mateixa per a totes les rondalles. El seu origen (indoeuropeu) es desconegut i comú. Hi ha una relació amb les llengües, les rondalles s'assemblen però no s’assemblen. Les rondalles neixen en un punt històric desconegut i de forma oral. Quan s'expliquen a Alemanya els elements locals canvien que si s’explica en un altre lloc ero els elements narratius son comuns entre totes les rondalles. Hi ha elements que canvien segons la localitat. Per exemple la poma enevnenada, els enanets... Tipus de rondalles Es classifiquen en tres grans grups segons la temàtica 1. Rondalles de costums i d’enginy: els personatges són humans, reflecteixen la societat agrària. Resolen conflictes sense ajuda de la màgia. a. Exemple: ous de somera. 2. Rondalles d’animals (semblen Faules sense moralina, poden aparèixer o no): protagonitzades per animals amb comportaments humanitzats. *Rabosa:guineu, expressa astúcia. 3. Rondalles meravelloses: tenen màgia, criatures i objectes màgics. a. Exemple: Na Magraneta, l’amor de les tres taronges... L'escriptor s’ho inventa tot i el compilador ho escolta tot i transcriu.

pregunta de 10: finals de s. XIX = revolució francesa i industrialització Com era l’europa medieval? Feudalista. Un cop comença la industrialització comencen a sorgir invents nous com ara la ràdio i canvia el model social estandarditzat de l'època. Les rondalles, per tant, comences a ser oblidades i sorgeixen una serie de compiladors que s’encarreguen de deixar-les per escrit per evitar la seva desaparició. Un dels millors escriptors va ser: Antoni Maria Alcover era mallorquí va néixer el 1862 a manacor. Fou una figura excepcional amb moltes capacitats. Feia vida dins l'església. Va fer de dibuixant, pintor arquitecte i dues feines importantísima per a la nostra tradició: va fer el recull de rondalles més gran que tenim, inclús de tot España i major que el dels germans Grimm. Va fer la segona feina importantíssima que va ser el diccionari (Alcover Moll), té 10 reculls i té totes les paraules existeixen en català siguin o no correctes. La primera rondalla la va fer quan tenia 16 anys. - Alcover serios: filòleg - Alcover rondallista: ho feia al seu temps lliure. A les rondalles apareix com Jordi des Racó (era la seva firma de rondallista). Aplec de rondalles Antoni Maria Alcover, va per els diferents pobles i recull les rondalles en paper. Pren com a punt de partida els narradors analfabets i sempre cita qui havia contat cada una de les seves narracions. Alcover tenia gran habilitats lingüístiques i literàries. Alcover escrivia molt i convertia les seves històries en un material atractiu per a la gent. En algunes ocasions, lleva algunes coses i afegeix augmentatius, diminutius, com és la feina al camp, noms d’animals... Censura Obra d’Antoni Gomila pecadora fent sexo a l’escenari. Altres rondalles amb pecats representats son les que surten els càstigs medievals. Com has sobreviscut les rondalles? A Mallorca les rondalles sempre han tingut un rol important i la seva població hi ha mostrat un gran interés. També des del principi l’obra d’Alcover va tenir un gran èxit. En segon lloc, als anys 60, va haver-hi el boom turístic, francesc de borjamoll va escriure-les un altre cop per revivir-les. Al final del franquisme quasi no hi havia material d’ensenyament i els mestres varen decidir fer ús de les rondalles