Dialèctica Social: Exteriorització, Objectivació i Interiorització

Exteriorització, Objectivació i Interiorització

Exteriorització, objectivació i interiorització són els tres moments de l'anomenada dialèctica social. Amb l'expressió dialèctica social ens referim al procés inacabable i aparentment paradoxal d'interacció i determinació entre l'ésser humà i la societat. No hi pot haver realitat social fora de l'ésser humà, però a la vegada l'ésser humà és un producte de la societat. L'exteriorització és una necessitat antropològica. L'ésser humà, a diferència de la resta d'animals, no està preparat per al món, neix inacabat, mancat d'un aparell orgànic que li permeti adaptar-se espontàniament a l'entorn. Un món d'estímuls infinit ens cau al damunt quan naixem i cal que el transformem en quelcom útil i significatiu per a la vida. Amb aquest procés d'activitat humana, que és un procés de transformació i construcció del món, l'ésser humà especialitza els seus impulsos i els dóna estabilitat, i proporciona així estructures a la vida de les quals "naturalment" està mancat. = CULTURA. Llenguatge eina fonamental d’aquests processos biològics i socials que encaixen quan aprenem el llenguatge. A poc a poc, ho anem fent nostre, ens ho anem posant en la pròpia pell, ho interioritzem. És d'aquesta manera que fem nostre un llenguatge, "la meva llengua", com a part integrant de la meva personalitat.

Institució

Institució: Les institucions són aquesta mena de coses que resulten de la necessitat humana d'orientar-se en el món i que ens ajuden a fer que aquesta orientació sigui fàcil i reeixida, que ens solucionen molts problemes i que ajuden a organitzar la vida. També hem vist que forma part del mateix procés que se'ns presentin com a realitats objectives, independents de la nostra voluntat i, de vegades, fins i tot amenaçadores.

Característiques bàsiques:

Externalitat. Les institucions són experimentades com si tinguessin realitat externa. Tot i que hem dit que no hi ha realitat social fora de l'ésser humà, la realitat de les institucions, com ara el matrimoni, se'ns presenta com quelcom extern i aliè a l'individu, com quelcom que existeix fora de nosaltres i que continuarà existint quan nosaltres ja no hi serem. Objectivitat. Les institucions són experimentades com si fossin coses. Una cosa és objectiva, real, quan tot hom està d'acord que la "cosa" és allà i hi és d'una determinada manera, amb independència, a més, de si jo o algú altre en té coneixement o no. Coerció. Les institucions tenen poder coercitiu. Historicitat. Les institucions tenen la qualitat de ser històriques. Han estat abans de que nosaltres neixem i hi seran després de que morim. Autoritat moral. Les institucions tenen autoritat moral. Les institucions no tan sols reclamen el dret de la legitimitat, de coaccionar els que es desvien, sinó de reprimir-los moralment. Per no crear malentesos, hauríem d'aclarir que legitimitat i autoritat moral no vol dir que sigui allò més racional ni allò que més ens convindria (per més que se'n mostrara raonable i sigui el més convenient). L'estratagema, dèiem, era fer veure a l'individu que es tracta de l'única pauta possible, i a més, podem afegir, d'allò que s'ha de fer i està bé que es faci.