Deus i la Llengua Llatina: Un Viatge a la Cultura Romana

Déus

Júpiter Zeus Poder suprem sobre déus i homes. Àliga, ceptre i raig. Juno Hera Esposa de Zeus. Matrimoni, paó reial, diadema. Minerva Atenea Saviesa, arts, oficis. Victòria al combat. Òliba, olivera i armes. Apol·lo Germà d'Àrtemis. Bellesa i les arts. Lira, fletxes i buirac. Sol. Diana Àrtemis Castedat i cacera. Arc, sagetes i la lluna. Mercuri Hermes Missatger dels déus, acompanya les ànimes dels morts. Déu del comerç i l'eloqüència. Sandàlies o barret alats. Caduceu. Vulcà Hefest Marit d'Afrodita. El foc i els metalls. Martell, tenalles i jou. Mart Ares Amant d'Afrodita. Déu de la guerra. Casc i armes. Venus Afrodita Deessa de l'amor i la bellesa. Conquilla, colom i poma. Ceres Demèter Agricultura, fecunditat i amor maternal. Espigues i la falç. Neptú Posidó Mar i terratrèmols. Trident i el cavall. Plutó Hades Regne dels morts. Ca Cèrber i un tro. Prosèrpina Persèfone Filla de Demèter i esposa d'Hades. Plantes. Bacus Dionís Nascut de Zeus. Déu del vi i el teatre. Vinya, tirs i la pantera.

LA LLENGUA LLATINA
- L'any 1813 es va crear la denominació dindoeuropeu per designar la mare d'un seguit de llengües, parlades per diversos pobles d'Europa i de l'Índia que presentaven semblances significatives.
Més endavant es va intentar reconstruir aquesta llengua mare. Tot i que no hi ha cap escrit indoeuropeu, els estudis comparatius permeten afirmar que, entre el cinquè i el quart mil·lenni aC., va viure a l'Europa Central i a les estepes siberianes un poble, que nosaltres anomenem indoeuropeu, que parlava una llengua de la qual van sortir, per exemple, el llatí i el grec.
- El llatí és, doncs, una llengua del tronc indoeuropeu, situada geogràficament en els seus orígens a la regió del Laci, una petita zona de la península itàlica, que té com a epicentre Roma.
Poc a poc i a partir del Laci, el llatí va anar estenent la seva àrea d'influència a mesura que Roma conqueria territoris.
Al segle III aC, els romans havien conquerit tota la península itàlica. Entre el III i el I aC havien conquerit Hispània, la Gàl·lia, el nord d'Àfrica i els regnes hel·lenístics. Al segle I dC, l'Imperi romà dominava tots els pobles de la Mediterrània i a tots els havia portat el llatí, tot i que no de forma exclusiva.
Al segle II dC s'havia annexionat els pobles del sud del Rin i del Danubi o l'actual Gran Bretanya.
- El llatí esdevingué llengua de cultura durant tota l'Edat mitjana i fins al segle XVII.
- Del llatí deriven totes les llengües romàniques!

Els reis romans, el seu origen, la seva cronologia i les seves principals realitzacions segons la tradició:
Ròmul (753-717 aC) Llatí, fundador de Roma, va dividir el poble en patricis i plebeus, va crear el senat i d'altres institucions fonamentals.
Numa Pompili (716-674 aC) Sabí, funda les principals institucions religioses, creant col·legis sacerdotals i elaborant el calendari de dotze mesos.
Tul·lus Hostili (673-642 aC) Llatí, conquesta Alba Longa i la destrueix, consolidant així Roma com la ciutat més important del Laci.
Anc Marci (641-617 aC) Sabí, va estendre el territori romà fins al mar.
Tarquini Prisc (616-578 aC) Etrusc, va introduir innovacions constitucionals i va vèncer els sabins. També se li atribueixen reformes urbanístiques com la construcció de la Cloaca Maxima.
Servi Tul·li (578-534 aC) Etrusc, va construir la muralla que encerclava els set turons -el pomerium o recinte sagrat de la ciutat- i va dividir en centúries el poble romà segons la seva riquesa.
Tarquini el Superb (534-509 aC) Etrusc, va convertir Roma en la primera potència d'Itàlia central i va edificar el temple capitolí. Durant el seu regnat, es produïren tensions importants amb el Senat, que finalment el va exiliar. Amb l'exili de Tarquini s'acaba a Roma l'etapa republicana.

LA CIUTAT ROMANA
La civilització romana era fonamentalment urbana, perquè la seva unitat bàsica eren les ciutats, que, creades a imatge i semblança de Roma, van ser el principal mitjà per estendre el model romà de vida per totes les terres sotmeses al domini dels romans.
La ciutat era el centre de serveis per a la població d'un territori: oferia un mercat en el fòrum per als productes agraris, tenia uns edificis consagrats a la seva administració (basilica, cúria), temples per al culte religiós... A més, una gran ciutat, capital de província com Tàrraco, disposava de diverses termes, un teatre, un circ i un amfiteatre. Així doncs, qualsevol ciutat provincial es bastia seguint el model de Roma o, si era anterior a la conquesta romana, es mirava d'adaptar-hi les institucions i els edificis de la capital, els quals, fossin dedicats a l'administració, a la religió o al lleure, eren els elements característics de la manera romana d'entendre la vida.
UNA ESTRUCTURA QUADRICULADA Com que a les províncies sotmeses d'Occident les ciutats eren gairebé sempre edificades de nova planta, podien ser perfectament planificades pels urbanistes. Aquests decidien on s'havia d'establir una nova ciutat i projectaven un plànol general que indicava els espais destinats a les seves diverses necessitats: habitatges, botigues, temples, places, carrers, clavegueres... L'urbanisme romà seguia un model determinat. Aquest model, igual que en molts altres aspectes de la cultura romana, deu les seves característiques més importants a la influència de les civilitzacions etrusca i grega: ? Té un origen etrusc l'existència dels dos carrers principals en creu orientats en direcció est-

CARONT
Per arribar al món d'ultratomba, als Inferns, -on anaven tots els morts, independentment del seu passat o mèrit-, les ànimes entraven en una cova que les portava fins a les profunditats de la terra. El camí seguia fins que trobaven uns rius i una llacuna: L'Estígia que calia creuar amb una barcassa menada per Caront. Caront es representava com un home vell, lleig, que portava una túnica esparracada i barba blanca. Es trobava sobre una barca que conduïa amb un pal, i la seva missió era la de transportar les ànimes a l'altra banda del llac, fins a les portes dels inferns, previ pagament d'una moneda. Només embarcava les ànimes que havien rebut sepultura; les dels cossos que no havien estat enterrats erraven per les ribes de l'Estígia. ELS INFERNS Un cop arribats a les portes dels inferns, hi havia el gos Cèrber, un animal de tres caps que vigilava que cap ànima pogués fugir. Les ànimes llavors entraven definitivament al món dels morts per ser jutjades i destinades al seu lloc: la majoria erraven pels inferns després d'haver begut l'aigua del Leteu, un riu, les aigües del qual donaven, no gens menys, que l'oblit. Als Camps Elisis s'hi trobaven els millors i els més valents. En canvi, el Tàrtar era un indret envoltat per una muralla, on hi anaven els malvats i els castigats a patir turments: SÍSIF era considerat el més astut dels mortals i el que menys escrúpols tenia. Era rei de Corint i feia tota mena de malvestats fins a merèixer el càstig de Zeus: empènyer una roca fins a un cim, eternament i inútilment!, ja que la roca tornava a caure pendent avall. IXIÓ era un home brutal i malvat que va assassinar el seu sogre que fou castigat amb la follia (amentia). Zeus se'n va compadir i va purificar el seu crim, però Ixiò llavors va intentar violar Juno. Davant aquest sacrilegi, el van castigar a estar lligat a una roda que girava sense parar.

TICI sovint es comparava amb els déus i va intentar violar Latona, mare d'Apol·lo i Diana. Els bessons el van matar amb les seves fletxes i el van castigar a estar permanentment exposat a les aus de rapinya.
Al Tàrtar també estaven les DANAIDES, que per matar els seus marits la nit de noces van ser castigades a omplir d'aigua un recipient foradat; i TÀNTAL, que va convidar els déus a un banquet de carn humana, per la qual cosa va ser castigat a estar per sempre amb l'aigua al coll i a patir gana tot i tenir a prop un arbre amb fruit que ell no pot agafar.
Amb el món dels morts també trobem altres històries relacionades, com la visita d'Hèrcules, Ulisses i Orfeu.
ORFEU I EURÍDICE
Orfeu era fill d'Apol·lo i la musa Cal·líope, dels quals va heretar el do de la música i de la poesia. Orfeu compartia la seva vida amb Eurídice, a la qual estimava molt. L'estimava tant que, quan ella va morir per la picadura d'una serp, la va anar a buscar als Inferns.
L'amor tan gran que sentia i les seves belles melodies van entendrir el cor dels personatges infernals, els quals van acceptar el retorn d'Eurídice amb la condició que Orfeu no podia girar-se fins que ella estigués fora del món subterrani. Però Orfeu no va poder-se resistir i va perdre la seva esposa quan es girà per assegurar-se que ella el seguia.

TEMPS DE REPÚBLICA!
Després de la caiguda de la Monarquia, amb l'expulsió del darrer rei, Luci Tarquini el Superb, Roma encetà el període republicà que arriba fins al 27 aC. Els trets més importants d'aquest complex sistema són la coexistència de: Dos cònsols, elegits, que havien d'actuar col·legiadament, això és, conjuntament i d'acord, i que exercien el càrrec durant un any. Un Senat, òrgan assessor, que ja existia durant la Monarquia però ara serà més ample i representatiu. El Senat declarava la guerra i signava la pau, establia aliances amb pobles estrangers, decidia la fundació de colònies i gestionava les finances públiques. Un conjunt de magistratures per a tota mena de feines.

Des del segle V aC, els ciutadans romans estaven dividits essencialment en dues classes socials: els patricis, que constituïen la classe noble i que es consideraven descendents dels fundadors de Roma, i els plebeus, que no gaudien de gaires drets i eren majoritàriament mercaders i artesans.
L'any 494 aC els plebeus s'amotinaren a l'Aventí i amenaçaren de fundar una nova ciutat, rival de Roma. Aquest fet va obligar les classes patrícies a concedir-los una institució pròpia: els tribuns de la plebs, que eren escollits anualment com a representants dels plebeus, i més endavant es va establir que un dels dos cònsols havia de ser plebeu (Lleis Licínies Sèxties, 367 aC).
Aquests canvis polítics van donar pas a una nova classe dirigent composta per patricis i plebeus enriquits i van propiciar que l'ingrés al Senat fos gairebé un privilegi hereditari.

EXPANSIÓ DE ROMA DURANT LA REPÚBLICA
El període republicà es caracteritza per una extensió territorial molt important.
CONQUESTA D'ITÀLIA va durar dos segles on es van lliurar les guerres samnites, contra llatins, volscos, umbres i etruscos, i la guerra de Tarent contra el rei Pirros, arrel de la qual Roma es va annexionar la Magna Grècia.
EXPANSIÓ PEL MEDITERRANI: LES GUERRES PÚNIQUES (264-146 aC), que van enfrontar Roma amb la poderosíssima Cartago. Les guerres púniques comprenen tres etapes:

- La primera Guerra Púnica es va lliurar principalment a Sicília i va tenir un caràcter naval; els cartaginesos estaven comandats per Amílcar Barca i Asdrúbal Barca.
- La segona Guerra Púnica és l'expedició d'Anníbal contra Roma creuant els Alps. Aquesta guerra suposa la derrota d'Anníbal a la batalla de Zama i l'arribada de Corneli Escipió a Empúries.
- La Tercera Guerra Púnica tingué lloc en territori africà i va significar la destrucció de Cartago.

CONFLICTES INTERNS
Els principals beneficiaris de l'expansió territorial romana van ser els comercials plebeus rics i, sobretot, les grans famílies patrícies, que van rebre immensos latifundis treballats per esclaus. En canvi, les guerres van arruïnar els petits camperols, que es van veure obligats a emigrar.
Roma es va convertir en una gran urbs amb una nombrosa plebs empobrida que sobrevivia gràcies als repartiments públics o a la seva activitat clientelar (és a dir, al servei dels patricis). En aquest context van tenir lloc les Guerres socials del segle II aC, que tingueren tres fites significatives:

- La reforma agrària dels germans Grac, que van morir assassinats, per la qual es distribuïa el sòl públic entre els pobres i es repartia blat al poble. L'aixecament dels pobles itàlics per reclamar el dret complet de ciutadania, que es va aconseguir després de diversos conflictes i la mort de Drus. La revolta d'esclaus (segle I aC) capitanejada per Espàrtac i que va acabar amb la crucifixió dels revoltats al llarg de la via Àpia. LES MAGISTRATURES I LES INSTITUCIONS REPUBLICANES Les magistratures són un dels pilars del sistema republicà. Per accedir a una magistratura calia ser ciutadà romà, a més calia tenir una considerable fortuna i, en principi, haver demostrat experiència i habilitat en la gestió. L'exercici d'una magistratura no tenia una retribució directa i es considerava un gran honor. Cada magistrat tenia un col·lega, excepte el dictador i el mestre de cavalleria, i cadascun podia vetar les decisions de l'altre, per evitar abusos de poder. A més, tots els funcionaris republicans, excepte el dictador i el mestre de cavalleria, eren elegits pel poble romà en els comicis. I eren elegits per a un any, llevat del censor i dels càrrecs extraordinaris. Respecte del cursus honorum, ascensió esglaonada en les diverses magistratures, de menys a més important. Havien de passar pel cap baix dos anys entre d'una magistratura i una altra. Magistrats ordinaris: qüestors: n'eren vint, repartits per totes les províncies. Eren responsables del tresor públic: controlaven els comptes dels ingressos i les despeses de l'Estat. edils: n'eren quatre, que s'encarregaven de l'administració de la ciutat de Roma (mercat, espectacles, multes...). pretors: n'hi havia vuit. Dirigien el procediment judicial i actuaven com a presidents dels tribunals en les causes penals. tribuns de la plebs: n'hi havia deu, que defensaven els drets dels plebeus, podien fer propostes de llei i participar en els debats dels comicis i el senat i tenien dret de vet davant els altres magistrats. cònsols: n'eren dos. Eren els magistrats suprems de la República: eren els comandants en cap de l'exèrcit, proposaven projectes de llei, tenien el poder executiu. Amb el nom de tots dos es designaven els anys: L. Pisone A. Gabino consulibus. Quan cessaven eren enviats a una província com a governadors (procònsols). censor: era un magistrat amb molt de prestigi. Se n'elegien dos cada cinc anys entre els excònsols i romanien en el càrrec durant any i mig, temps necessari per realitzar el cens de tots els ciutadans, i tenien el poder d'expulsar del senat els membres que consideressin indignes.

TEMPLES
Antigament, la paraula templum designava un espai generalment rectangular reservat a un àugur. Amb el temps, aquest espai es va edificar i el mot va passar a designar l'edifici consagrat als déus.
Els primers temples romans seguien el model etrusc, però amb la conquesta de Grècia (segle II aC) van canviar per influència grega i van adquirir l'estructura de: Podi, Cel·la (cambra interior que conté la imatge del déu), Escalinata. Tot i això, es van construir també temples rodons -generalment dedicats a Vesta-.
Els rituals públics que es feien als temples els pagava l'estat, la religió és un afer públic! El temple romà més conegut és el Panteó de Roma i a Catalunya tenim el de Vic. LES CASES PRIVADES En època clàssica hi ha quatre tipus bàsics d'habitatge segons el nivell econòmic i segons sigui a camp o a ciutat: La casa senyorial o domus, les insulae o blocs de cases, la villa rustica, la villa urbana. La DOMUS constava d'un sol pis, o màxim dos. Tenia la planta rectangular i estava tancada de l'exterior per parets uniformes, amb poques finestres. La claror entrava pel centre, a través de l'atri, o pel peristil. L'entrada principal solia constar d'un vestibulum en forma d'un petit espai arrecerat anterior a la porta o (fores), la qual donava a un corredor anomenat fauces. L'atri (atrium) era la primera cambra que es trobava. Era el centre de la casa primitiva i de la vida familiar. Era un gran espai cobert per un sostre llevat d'una gran obertura (compluvium) que donava claror i ventilació i deixava caure l'aigua de la pluja en el impluvium, una bassa rectangular que la recollia i des de la qual passava a una cisterna soterrània. Un petit pou al costat permetia treure'n l'aigua. Originàriament hi havia la llar (focus) i es cuinava i menjava en aquesta cambra, però en les cases de Pompeia ja no és possible trobar-hi la llar. En canvi, sí que sol haver-hi una tauleta de marbre, una capelleta consagrada als lars (lararium) i l'arca de cabals. Dues ales (alae) a banda i banda de l'atri n'ampliaven l'espai. El tablinum estava situat al darrere de l'atri, separat per una cortina o un reixat de fusta. Era el despatx del pater familias on rebia les visites i guardava l'arxiu familiar. Els cubicula o dormitoris estaven situats als costats de l'atri. Les habitacions que flanquejaven l'entrada podien estar obertes a l'interior -com a cambra per al porter, dormitoris o menjadors- o donar a l'exterior. En aquest cas, el propietari de la casa les llogava com a botigues (tabernae). Moltes cases tenien un jardí (hortus) al llarg de la paret posterior. A partir del segle II aC, les cases senyorials abans austeres es van convertir en mansions sumptuoses: a la part de darrere s'allargaven amb noves parts segons el model de la casa grega. El centre vital de la casa es trasllada de l'atri, que resta com a rebedor, al tablinum i al peristil, i apareixen nous espais més especialitzats com el triclinium i la cuina. El triclinium, el menjador, es va introduir amb el costum grec de menjar ajagut. N'hi podia haver més d'un. Per exemple, un d'estiu que donés al peristil i un altre d'hivern més protegit del fred. No tenien un emplaçament fix la cuina (culina) ni la comuna (latrina). La latrina podia trobar-se a la mateixa cuina o annexa a ella. Les cases més luxoses tenien fins i tot termes particulars. El peristylum era un jardí envoltat d'un porxo sostingut per columnes. Al seu voltant es distribuïen uns quants cubicula i altres habitacions.

LES INSULAE, ELS BLOCS DE PISOS
La gent, a les ciutats petites, amb pocs recursos vivia generalment en habitacions llogades de la part davantera d'una domus, sovint damunt les tabernae. En canvi, a les grans ciutats, com la mateixa Roma, s'amuntegava en cases de pisos de lloguer agrupades en illes (insulae), semblants a les cases modernes, segons mostren les excavacions realitzades a Òstia, el port de Roma, i els textos d'alguns autors. Tenien tres o quatre pisos i arribaven fins als set. Per tant, com que les construïen sense cura, amb els materials més barats, estaven molt exposades al perill d'ensorrament i incendi. Es construïen al voltant d'un pati interior que permetia la ventilació i la il·luminació de les habitacions que no donaven a carrer. Tenien molts balcons i finestres cara enfora o cap al pati. Per això, res no impedia que hi entrés el soroll del carrer, tot al contrari que les cases senyorials.
Les cambres eren poques i no estaven destinades a un ús fix: s'utilitzaven en funció de les necessitats de la família. Els lloguers eren cars i molts llogaters subarrendaven alguna cambra, amb la qual cosa encara hi vivien més estrets. Normalment no disposaven de conduccions d'aigua: calia anar-ne a buscar a la font pública més pròxima. Moltes tampoc tenien comuna a tots els pisos, i per tant hi havia qui usava les comunes públiques. LA VILLA RUSTICA Era el mas, l'edifici central d'una explotació agrícola. Primitivament tan sols era una cabana d'una sola estança i un pati o corral amb una cisterna per recollir l'aigua de la pluja. Després es van anar agregant al voltant del pati noves dependències amb usos específics: menjador, els habitatges dels esclaus, els estables dels bous i cavalls, el galliner, graners, cellers i altres moltes dependències per a carros, eines, la premsa de vi, el molí d'oli, etc. L'amo tenia sovint una part de la villa rustica agençada més o menys luxosament com a residència de camp. LA VILLA URBANA Molts latifundistes es feien construir magnífiques vil·les en indrets de bellesa paisatgística. Solien tenir totes les comoditats imaginables, fins i tot calefacció a l'hivern (per mitjà d'un sistema d'hipocaust). L'estructura d'aquestes vil·les era molt variada, però, en general, s'hi accedia directament pel peristil. Les habitacions s'agrupaven en edificis diferents comunicats entre si per passadissos coberts (criptopòrtics). L'envoltaven horts, petits boscos i jardins.

A Tarragona podem contemplar les que possiblement són les restes més ben conservades d'un circ romà del món.
Al circ, les curses se succeïen durant tot el dia fins a la posta de sol. Els carros eren normalment de dos cavalls (bigae) o de quatre (quadrigae). Cada carro pertanyia a un equip (factio), que aportava els carros, els cavalls i els aurigues.
Quatre carros competien a cada cursa, i per factiones diferents, sota els colors blanc, verd, blau i vermell. La més gran dificultat era fer la mitja volta: havien de passar el més a prop possible de les metae però sense tocar-les, perquè altrament l'accident podia ser mortal. I si tardava massa a girar, el risc era xocar amb un altre carro. Els romans eren molt afeccionats a apostar fortes quantitats en les curses de circ.
Els aurigues venien de les classes més baixes, però molts esdevenien ídols de les masses i s'enriquien extraordinàriament, ja que els premis eren grans sumes de diners. Tanmateix, molts morien en plena joventut.

TIPUS D'ESCOLA I NIVELLS EDUCATIUS
Les escoles a Roma no eren institucions públiques, l'ensenyament no era obligatori ni estava controlat per l'Estat. En les famílies benestants, el fill acabat de néixer es confiava a una dida que no només l'alletava sinó que li ensenyava a parlar i contribuïa a la seva educació. Per això sovint era grega, perquè així el nen aprenia el grec de petit. Fins als dotze anys, el pedagog li ensenyava a llegir i a escriure. En canvi, les famílies menys riques portaven els fills a l'escola (schola, ludus) des dels set anys. Les escoles eren privades i consistien tan sols en un local, habitualment al costat del fòrum, llogat pel mestre, que solia disposar d'algun ajudant esclau. En una única aula estaven barrejats els estudiants de diferents edats, sexes i nivells que acudien a la mateixa escola. El sistema d'ensenyament es basava en la memòria i la imitació. A més de llegir i escriure, es feien aprendre textos de memòria i recitar-los. Els càstigs corporals hi eren admesos, tot i que alguns mestres els rebutjaven i preferien oferir recompenses. L'ensenyament estava distribuït en diversos graus: L'escola primària estava a càrrec del ludi magister, amb qui aprenien a llegir, a escriure i a comptar amb els dits i amb l'àbac. Era l'única escola que acollia indistintament nens i nenes procedents de diferents classes socials. Així feia que l'alfabetització estigués bastant estesa, fins i tot entre les capes populars, si bé a nivells ben desiguals, ja que el seguiment dels estudis variava molt segons les possibilitats econòmiques. Així, als dotze anys, només uns quants arribaven al grau següent, l'escola del grammaticus. Allà estudiaven textos d'autors grecs i llatins, sobretot Homer -en l'original grec o en traducció llatina-, i l'Eneida de Virgili. A partir d'aquests textos es donaven coneixements de gramàtica i també nocions de geografia, història, matemàtiques, física i, en especial, mitologia. Després el rhetor s'encarregava de l'ensenyament superior durant els dos o tres anys que durava. S'impartia des dels setze o disset anys i es centrava en l'eloqüència, que l'alumne exercitava per escrit i oralment. No hi havia, doncs, matèries utilitàries, sinó solament matèries de prestigi, que sobretot a través de les grans obres literàries donaven als membres de la classe dirigent els valors tradicionals romans -virtus, pietas i fides- i una cultura diferenciada respecte dels estrats populars. Així, el grec va esdevenir una llengua de classe, de manera que l'educació es completava per als romans rics en centres grecs, sobretot Atenes i Rodes, on continuaven estudiant retòrica i filosofia. Així els obria les portes per a la carrera política. Per contra, els ensenyaments tècnics com medicina, arquitectura o enginyeria eren impartits en escoles destinades a nois d'origen humil, i fins i tot servil. Les noies, que ja eren considerades adultes, aprenien per exercir de dominae, és a dir, de mestressa de casa, i es preparaven per al casament. Les filles de les famílies patrícies podien aprendre a tocar algun instrument, a cantar o a parlar grec amb un preceptor privat.

El lleó de Nemea
A Nemea existia un gran lleó, fill d'Equidna i Ortro. La majoria d'animals fugien davant de la seva presència i els homes creien que era un lleó immortal; la fera feia moltes destrosses allà on anava. Hèrcules, però, va anar al bosc a buscar-lo. Després de molt caminar, per fi va trobar la seva cova. Es va amagar en uns matolls i va tensar el seu arc. El lleó va sortir de la cova amb un cadàver humà sagnant a la boca, llavors dispara la seva primera fletxa, que tot i no poder penetrar a la pell dura de l'animal, serveix per a espantar-lo. Hèrcules l'encalça i li va poder donar un bon cop amb la seva massa i el va mig atordir. Aprofitant l'ocasió, va llançar-se a la seva esquena i va començar a ofegar-lo. El lleó va ser derrotat. Amb la dura pell, es va fer un escut o una capa protectora.
Cal dir que després de la seva mort, el lleó es va convertir en una constel·lació. L'Hidra de Lerna

Era un antic i despietat monstre aquàtic amb forma de serp policèfala (el número dels seus caps va des de 5 fins a 100 i fins i tot 10.000, segons la font) i amb alè verinós. Després d'arribar al pantà proper al llac Lerna, Hèrcules es va cobrir la boca i el nas amb una tela per protegir-se del seu alè verinós i va disparar fletxes en flames al seu refugi (la font d'Amimone) per obligar-la a sortir. Llavors es va enfrontar amb ella amb una falç i, després de tallar cada un dels seus caps, Hèrcules va descobrir que li creixien de nous; Hèrcules va demanar llavors ajuda al seu nebot Iolau. Aquest va tenir la idea (possiblement inspirada per Atena) d'usar una teia per cremar el monyó del coll després de cada decapitació. Hèrcules va tallar tots els caps i Iolau va cremar els colls oberts, matant així a l'Hidra. Hèrcules va prendre llavors el seu únic cap immortal i el va enterrar sota una gran roca al camí sagrat entre Lerna i Eleia i va mullar les seves fletxes a la sang verinosa de l'Hidra, completant així el seu segon treball. Cérvola de Cerinea

La cérvola tenia unes peülles de bronze i era l'animal més ràpid conegut, ja que havia escapat, fins i tot, dels intents de la deessa Àrtemis per lligar-la al seu carro. El tercer treball d'Hèrcules consistia a atrapar-la i portar-la viva a Micenes. Hèrcules va haver de perseguir la daina durant dies i dies fins que, finalment, l'animal es va aturar un moment a beure aigua. Llavors Hèrcules la va ferir en un tendó amb una fletxa i la va poder capturar. El senglar d'Erimant

El Senglar d'Erimant fou una fera que devastava els boscos. Hèrcules va arribar a Erimant i després de lluitar àrduament amb l'animal a la neu, aconseguí encadenar-lo i portar-lo viu a Micenes davant Euristeu, que, en veure'l, va córrer a amagar-se dins d'una tina. Els estables d'Augies

Augies, rei de l'Èlide, tenia els ramats més nombrosos i fèrtils del món. També era conegut per no haver netejat mai els seus estables, de manera que la pudor s'estenia per tot el Peloponès i la vida s'hi feia gairebé insuportable. La cinquena tasca d'Hèrcules era la de netejar els estables del rei Augies en un sol dia. Per fer-ho, enderrocà dues de les quatre parets dels estables i desvià el curs dels rius propers, Alfeu i el Peneu. Les aigües s'emportaren els fems cap al mar i els estables i els seus voltants quedaren nets. Els ocells d'Estimfal

Els ocells del llac Estimfal eren monstres terrorífics amb urpes, becs i ales de bronze. Atacaven les persones i els ramats per menjar-se'ls. La sisena tasca d'Hèrcules va ser expulsar-los ben lluny. El primer que calia era dispersar-los, perquè no ataquessin en bandada. Per ajudar Hèrcules, Atena li donà un parell de platerets de bronze que l'heroi féu sonar amb tanta força que el soroll espantava els ocells. Un cop dispersos a cel obert, Hèrcules els abaté amb les seves fletxes enverinades. Alguns van aconseguir escapar i fugiren a la illa d'Ares al mar Negre, on foren trobats més tard pels argonautes en el seu viatge.

El bou de Creta
El bou corria salvatge per l'illa, envestint i matant tothom qui es creuava pel seu camí i ningú no gosava matar-lo. Hèrcules, gràcies a la seva força prodigiosa, aconseguí capturar el bou i portar-lo a Micenes, on finalment fou sacrificat. Les eugues de Diomedes

El rei Diomedes tenia als seus estables unes eugues que menjaven persones. El rei escollia alguns dels seus hostes cada nit i els donava per menjar a les eugues. Hèrcules es dirigí cap a Tràcia amb alguns voluntaris i capturà el rei i el llançà, viu, a les seves eugues, que el devoraren. Després d'això, es tornaren manses i les pogué enganxar al carro de Diomedes per portar-les a Micenes. El cinyell de les Amazones

El novè treball consistia a aconseguir el cinyell de la reina de les Amazones, Hipòlita. Quan Hèrcules arribà a la terra de les amazones, Hipòlita el veié i es va enamorar de la seva força. Li oferí el seu cinyell com a penyora d'amor, però llavors Hera va estendre el rumor entre les amazones que Hèrcules i els seus companys tenien com a objectiu segrestar la reina Hipòlita i endur-se-la. Les amazones atacaren els grecs, però foren vençudes i Hèrcules aconseguí fugir amb el cinyell. Els ramats de Gerió

Gerió era un gegant alat, format per tres cossos humans sencers units per la cintura, i era l'amo d'un gos de dos caps, germà del Cèrber que es deia Ortro. Vivia a l'illa d'Erítia, a l'oest del Mediterrani: Per arribar-hi, Hèrcules va haver de creuar el desert i, aclaparat per la calor, disparà una fletxa a Hèlios, déu del sol: Hèrcules li demanà la copa màgica que feia servir el déu per viatjar d'est a oest cada dia. El déu li va donar, de manera que Hèrcules pogué arribar a Erítia sense més entrebancs. Pel camí, construí dues columnes a l'actual estret de Gibraltar per commemorar el seu pas. Hèrcules matà llavors el gos Ortro, guardià dels ramats, i a Gerió el matà també, esguerrant el seu cos en tres parts. Reuní els ramats i aconseguí arribar a Micenes, on Euristeu els sacrificà en honor a Hera. Les pomes de les Hespèrides

L'onzè treball d'Hèrcules consistia a obtenir les pomes d'or de l'arbre que creixia al jardí de les Hespèrides. Aquest arbre havia estat un regal de noces de la Mare Terra a Hera, pel seu casament amb Zeus, i estava custodiat per les nimfes Hespèrides, filles del tità Atles. Atles havia estat castigat pels déus a suportar sobre les seves espatlles la volta celeste per tota l'eternitat. Quan Hèrcules va arribar al jardí, Atles li va prometre que convenceria les seves filles de donar-li algunes pomes, a canvi que Hèrcules aguantés el cel durant una estona. Quan Atles va tornar, va proposar a Hèrcules d'anar ell mateix a portar les pomes a Euristeu. Hèrcules sospità de les intencions del tità i hi estigué d'acord, demanant-li però que aguantés el cel un moment mentre ell es posava en una posició més còmoda, que no li fes mal al coll. Atles va acceptar i, quan tingué un altre cop el cel sobre les espatlles, Hèrcules recollí les pomes i va deixar Atles enrere amb la seva càrrega. El gos Cèrber

El darrer treball d'Hèrcules consistia a treure el gos Cèrber dels inferns. Un cop arribà a la llacuna Estígia, el barquer Caront tingué tanta por de la força i l'aspecte ferotge d'Hèrcules, que el passà amb la seva barca a l'altra riba sense protestar; llavors al Tàrtar, trobà l'heroi Teseu sotmès a suplici per un antic intent de raptar Persèfone, esposa d'Hades, i el rescatà. Hèrcules demanà a Hades, déu dels inferns, que li deixés endur-se Cèrber. Ell hi accedí amb la condició que fos capaç de capturar-lo sense armes. Així Hèrcules, només amb la força dels seus braços, aconseguí retenir l'animal i el portà a Micenes, per retornar-lo a l'Hades poc després.