Detecció del càlcul dental: tècniques i procediments

1. Detecció del càlcul

Detecció càlcul supragingival

Els dipòsits supragingivals de càlcul es detecten fàcilment, ja que es pot realitzar visualment. Això passa quan els dipòsits són grans, però a vegades necessitem seleccionar una tècnica apropiada per detectar depòsits més petits: utilitzem la xeringa d’aire i el mirall dental. És difícil detectar càlcul supragingival quan està

humit per la saliva; la superfície humida reflecteix la llum i es difumina amb la superfície humida de l’esmalt. Aplicant un suau doll d’aire podem secar la superfície de la dent i podem detectar el càlcul.

A vegades es difícil diferenciar el càlcul de la placa dental. Ambdues poden presentar una coloració similar, de color blanquinós. Mitjançant una sonda d’exploració podem fer el diagnòstic, ja que la sonda està dissenyada per subministrar la màxima informació tàctil als dits del clínic. Si es d’una consistència tova i s’elimina fàcilment serà placa bacteriana; si detectem una superfície rugosa, irregular, granulada, serà càlcul dental.

Detecció del càlcul subgingival

La detecció es difícil ja que el càlcul es troba cobert per la geniva. A vegades si la geniva es molt prima pot observar-se per transparència un depòsit de càlcul de color fosc. Però això és molt infreqüent, així que no podem optar per aquest mètode visual.

• Ús de la sonda periodontal i de la sonda d’exploració.

L’extrem punxegut de la sonda d’exploració dóna més informació tàctil que la punta roma de la sonda periodontal.

La sonda d’exploració entra en contacte amb la superfície de la dent, i al desplaçar-nos dintre del solc gingival, no hem d’ exercir una pressió excessiva. Amb un moviment continu recorrem tota la superfície de la dent. Si no percebem cap interrupció, la superfície està lliure de càlcul. Si percebem una petita elevació, o una sensació sorrenca o irregular, llavors haurem detectat el càlcul.

La sonda periodontal també pot donar aquesta informació tàctil, però al tenir un extrem més rom es perd informació tàctil. En canvi, al estar calibrada, podem saber la profunditat del càlcul detectat, o saber la profunditat de la bossa periodontal. Amb aquestes dades podem triar la tècnica de la seva eliminació. Un càlcul a prop del marge gingival pot eliminar-se mitjançant ultrasons; un càlcul més profund pot requerir un instrument manual com la cureta.

• Ús de la xeringa d’aire

Els dipòsits grans a prop del marge gingival poden detectar-se freqüentment dirigint un doll d’aire al solc gingival. Si el teixit està inflamat, l’aire el desplaçarà de la superfície de la dent i els dipòsits es faran visibles.

• Ús de radiografies

L’estudi radiològic es fonamental ja que permet confirmar dades que ja intuíem a la exploració, però sobretot posa en evidència altres que encara no han donat a manifestacions clíniques. Dintre de la exploració radiològica considerem com imprescindibles la realització en una primera visita d’una ortopantomografia i dues aletes de mossegada.

La ortopantomografia no es recomanable per a la detecció del càlcul, ja que amb aquesta prova tenim molta informació de la cavitat bucal i teixits annexes, però hi ha una pèrdua de nitidesa.

Les radiografies d’utilitat per a la detecció del càlcul subgingival són la aleta de mossegada, la radiografia periapical i la periapical seriada.

El càlcul es pot detectar en la zona interproximal. Si continuem el contorn de l’esmalt i la dentina, podem visualitzar en ocasions petits dipòsits sobre la superfície de la dent.