Despotisme Il·lustrat de Carles III i Primera Guerra Carlina: Anàlisi Històrica

Despotisme Il·lustrat de Carles III

Carles III (CIII) va accedir al tron quan Ferran VI va morir sense descendència directa. Ja havia entrat en contacte amb les idees il·lustrades a Nàpols, on ja havia governat. Es va mostrar partidari de seguir algunes de les idees il·lustrades de progrés i racionalització, iniciant una etapa de despotisme il·lustrat.

Oposició i el Motí de Squillace

Al començament del seu regnat va haver d'encarar-se amb una forta oposició al seu programa de reformes. L'any 1766 es va produir el Motí de Squillace, una revolta complexa on es va unir:

• El malestar de la població per l'escassetat i l'elevat preu dels aliments.
• L'oposició al poder excessiu dels alts càrrecs estrangers.
• El descontentament dels privilegiats per unes reformes que reduïen el seu poder.

Tot això va provocar una revolta popular a Madrid contra les mesures de sanejament i ordre públic. Atemorit davant l'extensió i la gravetat de la revolta, el rei va destituir a Squillace, va paralitzar les reformes i va prendre mesures populars, com baixar el preu dels aliments, que van posar fi a la revolta. Una vegada controlada la situació, el rei va continuar la seva política reformista, comptant amb el suport de ministres i col·laboradors com a responsables dels esforços reformistes.

La Primera Guerra Carlina (1833-1840)

Origen i Ideologia Carlina

Els insurrectes van proclamar rei el príncep Carles Maria Isidre i li van confiar la defensa de l'absolutisme i de la societat tradicional. Així va començar una llarga guerra civil que va enfrontar els defensors de l'Antic Règim i els partidaris d'iniciar un procés reformista de caràcter liberal.

El carlisme es presentava com una ideologia tradicionalista i antiliberal sota el lema "Déu, Pàtria i Furs". Es van agrupar els defensors de:

1. La legitimitat dinàstica de Carles.
2. La monarquia absoluta.
3. La preeminència social de l'Església.
4. El manteniment de l'Antic Règim i del sistema foral particularista.

Els carlins van aconseguir implantar-se al País Basc, Navarra, Catalunya, Aragó i València. La causa isabelina va tenir el suport de l'alta noblesa, dels funcionaris i d'un sector de la jerarquia eclesiàstica.

El Conflicte i les Etapes de la Guerra

Davant la necessitat d'ampliar-se per fer front al carlisme, la regent Maria Cristina es va veure obligada a aconseguir l'adhesió dels liberals i va haver d'acceptar les seves demandes, que exigien la fi de l'absolutisme i de l'Antic Règim.

Els carlins no van comptar inicialment amb un exèrcit regular i es van organitzar en escamots que actuaven amb mètode de guerrilles. Després de morir Ferran VII van aparèixer les primeres partides carlines per la geografia espanyola.

Primera Etapa (1833-1835): Consolidació del Front Nord

Aquesta etapa es va caracteritzar per la consolidació d'un front de guerra al nord, on els carlins van obtenir un seguit de triomfs militars. L'any 1834 el pretendent Carles va abandonar la Gran Bretanya i es va instal·lar a Navarra, on va crear una monarquia pròpia amb cort, govern i exèrcit. El general Zumalacárregui va fracassar en la presa de Bilbao, i amb la seva mort, els carlins es van veure privats del seu millor estrateg.

Segona Etapa (1836-1840): Iniciativa Liberal

La guerra es va inclinar a favor del bàndol liberal a partir de la victòria del general Espartero a Lutxana, que va posar fi al setge de Bilbao. Els carlins van iniciar expedicions per tal d'ampliar el territori ocupat. La més important va ser l'Expedició Reial del 1837 (Navarra-Catalunya-Madrid).

Partides catalanes, aragoneses i valencianes, sota la direcció de Cabrera, van iniciar incursions pel litoral valencià i van reunir un exèrcit de 15.000 homes. Al nord-est les tropes liberals van anar recuperant ciutats i es va fer evident la impossibilitat d'un triomf carlí.

El Final del Conflicte

La feblesa del carlisme va propiciar discrepàncies entre els transaccionistes (partidaris d'arribar a un acord amb els liberals) i els intransigents (defensors de continuar la guerra). Finalment, el general Maroto (cap dels transaccionistes) va acordar la signatura del Conveni de Bergara (1839) amb el general liberal Espartero.