Desenvolupament Social Infantil: Teories, Agents i Estratègies

El Desenvolupament Social

El desenvolupament social inclou tots els processos que influeixen en la relació que una persona estableix amb si mateixa i amb els altres. Dos grups de factors interactuen i influeixen per donar lloc a aquesta especificitat:

• Factors Genètics: Cada ésser humà té, des del moment del naixement, una forma de ser que té les seves arrels en la genètica.
• Factors Ambientals: Cada persona es desenvolupa en unes circumstàncies ambientals i socials concretes, en un medi físic, cultural, econòmic i familiar determinat per unes característiques pròpies.

Mitjançant el procés de socialització, la persona es forma com a ésser únic i es converteix en membre actiu i de ple dret del grup social del qual forma part. En funció del moment evolutiu en què es produeix i de la incidència que té sobre la persona, es distingeixen dos tipus:

• Socialització primària: Es produeix en el si de la família. La incorporació de les normes, valors i hàbits es duu a terme a través d’una relació afectiva, de manera personalitzada, flexible i subjecta en molts casos a la negociació.
• Socialització secundària: Es produeix en altres contextos socials, com ara l’escola o altres grups d’oci. Les relacions són menys íntimes, les regles menys personalitzades i la flexibilitat de negociació del menor.

Agents de Socialització

Els agents de socialització són les persones o institucions que exerceixen influència sobre l’infant o incideixen en el seu desenvolupament social.

La Família

La família és el primer i més influent agent de socialització.

• Famílies monoparentals per elecció i famílies de pares o mares homosexuals: La socialització acostuma a ser més activa, ja que l’elecció ha estat molt pensada i s’ha recorregut un camí bastant llarg i difícil, la qual cosa fa que els fills presentin una major maduresa i responsabilitat.
• Famílies monoparentals a causa de la viduïtat o separació: Poden aparèixer problemes associats a la falta de recursos i a la dificultat de conciliació laboral i familiar, més que a la configuració de l’estructura familiar.
• Famílies reconstituïdes: Poden produir-se certes ambigüitats en la manifestació de lleialtat, de vegades dividides, que provoquin imprecisió en les relacions d’autoritat; tot i això, no s’ha d’ignorar la riquesa que aporten noves figures de socialització en la vida d’aquests infants.

L'Escola

L’escola és una de les formes més habituals en els nostres dies d’entrar en contacte amb la societat; és com una societat en miniatura, en la qual es fa evident la necessitat de respectar certes normes de convivència. També representa un context determinant en el desenvolupament social de les criatures.

• El grau d’intimitat en les relacions no és tan proper i intens com el que es troba en la família.
• A l’escola es formen grups d’edats similars dels quals s’encarreguen una o diverses persones adultes, establint una proporció més alta d’infants per cada persona adulta que en l’entorn familiar.
• La manera d'establir les normes és diferent que en l'entorn familiar, més negociable, mentre que a l’escola és més estandarditzada.

A l’escola els infants aprenen habilitats socials, valors, normes de comportament i formes d’afrontar i gestionar conflictes, i s’estableixen les primeres relacions d’amistat.

Els Grups d’Iguals

Les primeres trobades entre nens molt petits acostumen a donar-se dins de l’entorn familiar, promoguts per les mateixes famílies, amb els fills d’amistats, de familiars o del veïnat. És a partir del moment en el qual poden desplaçar-se quan podem parlar pròpiament de relacions entre iguals: interactives i autònomes entre criatures d'edat similar sense la intervenció directa de la persona adulta. Cap als dos anys ja disposen d’un ampli ventall d’habilitats socials complexes i cooperatives, com ara baixar per torns pel tobogan o compartir joguines i espais. També és quan apareixen les primeres mostres d’afecte, com les abraçades i les mostres de consol quan algun company cau.

L’Educació Incidental

L’educació incidental es caracteritza per tenir lloc de manera espontània i informal, sense basar-se en objectius educatius. Els infants, des de ben petits, acostumen a mostrar una forta curiositat pels dispositius electrònics, que ofereixen la possibilitat d’accedir al coneixement de manera il·limitada i immediata. Hi ha dos factors essencials:

• Nombre d’hores que passen davant de les pantalles.
• Tipus de continguts a través de les pantalles (aprenen coses que no sempre són les adequades).

Teories del Desenvolupament Social

Teoria de l'Aprenentatge Social d'A. Bandura

Aquest aprenentatge es duu a terme a través de l'observació i posterior imitació. Es tracta d’un aprenentatge implícit i inconscient que fa que adoptin comportaments i formes de relacionar-se de les persones adultes que els envolten, i es van construir una idea pròpia sobre com actuar. L'aprenentatge a través de l'observació se seqüencia en quatre fases:

• L’Atenció: Condicionada per dos factors:
  • Expectatives que suscita el seu model: es presta més atenció als models significatius.
  • La importància de la situació observada: es presta més atenció a les situacions que l’interessen.
• Retenció: Capacitat d’abstracció per imitar la conducta vista sense estar el model present. Aquesta fase requereix la memorització respecte allò que s’observa per poder reproduir-la.
• Motivació: Essencial per a l’adquisició de la conducta, la proporcionen principalment els reforços. Poden ser:
  • Externs: a partir dels reforços positius i negatius que el propi model proporciona.
  • Vicaris: consisteixen en l'observació dels reforços obtinguts pel propi model en el moment d’executar la conducta.
• Reproducció: Un cop apresa la conducta, s’ha de transformar en acció, modificant-la i ajustant-la a la seva realitat, segons les capacitats de cada persona i de les respostes.

Teoria Sociocultural de L. Vigotsky

La Llei de Doble Formació dels Processos Psicològics Superiors destaca que tot procés psicològic superior, com ara el llenguatge o el pensament, apareix sempre en dos nivells:

• Primer nivell interpsicològic: és a dir, entre persones.
• Després, nivell intrapsicològic: és a dir, l'àmbit intern i individual.

Entre ambdós té lloc la interiorització, que és una reconstrucció interna d’una operació feta anteriorment de manera externa. Vigotsky explica aquesta llei a partir del llenguatge, on s'estableixen tres moments diferenciats en la seva adquisició i ús:

• Llenguatge interpersonal o social (fins als 3 anys): L’infant parla per comunicar-se i expressar les seves necessitats a les persones del seu entorn pròxim. En aquesta fase, l'ús del llenguatge té una funció merament comunicativa i és interpersonal.
• Llenguatge egocèntric (dels 3 als 5-7 anys): La criatura acompanya cadascuna de les seves accions amb les verbalitzacions corresponents. Aquesta forma de llenguatge audible, però que fa per a si mateix, es denomina parla egocèntrica o privada i és una eina que l’ajuda a pensar i a organitzar el que està fent. És un llenguatge per omissió, amb frases curtes i poques paraules.
• Llenguatge intrapersonal (a partir dels 5-7 anys): L’infant ja no necessita acompanyar cadascun dels seus actes amb la frase corresponent. Això es deu al fet que ja s’ha produït la interiorització del llenguatge egocèntric. Aquest llenguatge, ja interioritzat, serveix per organitzar les accions i ordenar el pensament, però ja no és audible. Per això es diu que té un ús intrapersonal o intern.

La Zona de Desenvolupament Pròxim (ZDP)

• Nivell de desenvolupament real (NDR): Constitueix les activitats que una persona pot fer de manera independent, sense necessitar l’ajuda de ningú.
• Nivell de desenvolupament potencial (NDP): Són aquelles activitats que una persona encara no pot dur a terme per si mateixa, però sí amb l’ajuda d’una altra. S’anomenen potencials perquè previsiblement la persona podrà fer-les més endavant ella sola.
• Zona de desenvolupament pròxim (ZDP): La persona adulta, o més capacitada, pot intervenir proporcionant ajudes ajustades, facilitant el pas d’un nivell de desenvolupament potencial a real.

Teoria Psicosocial d'E. Erikson

Les diferències més notables entre la teoria d'Erikson i altres són les següents:

• Afirma en la seva teoria que el desenvolupament psicosocial té lloc al llarg de tota la vida i no només en la infància, com postulava Freud.
• Erikson considera que les etapes del desenvolupament psicosocial no se centren en una part del cos, sinó en la relació que la persona estableix amb l’entorn.
• Una tercera diferència rau en la importància que Erikson atorga als elements socials. Per Erikson, en cadascuna de les etapes del desenvolupament hi ha una dificultat que s’ha de superar, “una crisi del desenvolupament o conflicte central”, que es pot resoldre de diferents maneres al llarg d’un continuum.

Teoria dels Sistemes Ecològics (U. Bronfenbrenner)

Microsistema

Entorn d’influència més proper al subjecte en desenvolupament, on participa activament. La persona, en cada microsistema, assumeix un rol específic. Existeixen uns patrons d’activitat pel fet que hi ha activitats que s’espera que es donin i d’altres que no.

Mesosistema

És un sistema de microsistemes, un context superior construït pels diferents microsistemes de la persona. Un mesosistema està compost per l’entramat de relacions que s’estableixen entre el treball i la família en cas de persona adulta, o entre l’escola i la família en cas d’un nen o nena.

Exosistema

La persona no hi participa de forma directa, però tot el que s’hi produeix influeix en allò que succeeix en la resta de contextos del creixement. L’impacte no afecta de forma directa la persona perquè no són contextos immediats, tot i que la seva influència és evident.

Macrosistema

Context més global, exerceix la seva influència sobre tots els altres sistemes de desenvolupament. Aspectes relacionats amb la cultura, les ideologies i les creences que determinen que diferents contextos siguin similars i que es pugui parlar d’una certa coherència entre aquests. Un país és un exemple de macrosistema.

Autoconcepte i Coneixement Social

El Jo Existencial

Una clara diferenciació entre un mateix i les altres persones. Els infants ja s’autoreconeixen com a subjectes independents i diferents dels altres.

El Jo Categòric

Suposa una comprensió més objectiva en relació amb algunes de les característiques pròpies com l’edat, el sexe o l’aparença física.

L'Autoconcepte

Inclou les creences sobre les capacitats, les habilitats o els valors que una persona considera que li són pròpies.

Desenvolupament de l’Autoestima

La valoració de l’autoconcepte dona lloc a l'autoestima. En aquesta etapa, els infants disposen d’una autoestima molt alta, encara que poc ajustada a la realitat.

Coneixement Social

S’inicia amb l'establiment de les primeres relacions diferenciades i continua fins a la comprensió de les intencions dels altres i la presa de perspectiva. El descobriment dels altres segueix una sèrie de fases:

• El nadó, en els primers mesos, és un ésser indiferenciat en el sentit que no distingeix entre ell i la mare o altres persones properes.
• No serà fins al voltant del tercer mes quan comenci a identificar el somriure, el plor o la mirada, diferenciats segons la persona amb qui interactuï. Per mitjà d’aquestes conductes, el nadó mostra la preferència d’unes persones sobre unes altres.
• Aproximadament cap als 8 mesos, el nadó ja discrimina entre persones properes i conegudes (especialment la mare) i estranyes, buscant seguretat en les primeres i mostrant prudència i temor davant les segones.

Les Primeres Relacions entre Iguals

Gràcies a l’adquisició de la marxa i a la interacció en ambients més diferenciats, especialment a l’escola infantil, suposa un estímul important en el coneixement social de la criatura, a mesura que entra en contacte amb altres persones fora del seu entorn familiar. La conquesta del llenguatge també exerceix un paper essencial en aquest procés.

A partir dels 2 anys, les manifestacions dels infants reflecteixen el seu interès o preocupació per les altres persones i poden començar a descriure-les de forma molt senzilla, com ara aspectes físics observables o les seves emocions, mostrant preocupació quan cauen o es fan mal. Els nens continuen veient el món des d’una perspectiva molt egocèntrica. També comencen a comparar-se amb els altres i a comparar altres persones entre ells, com ara l’aparença física i el comportament.

La Comprensió de les Intencions

Dels 2 als 3 anys, es comença a estendre la comprensió de les intencions dels altres, que substitueixen la concepció egocèntrica característica de l’etapa precedent. Els infants, a partir dels 3 anys, ja saben que les persones tenen un interior que no es veu, i que senten, pensen i tenen motius que els empenyen a actuar de maneres diferents. Tenen més autonomia i iniciaran les seves primeres relacions d’amistat. Els nens acostumen a interpretar bastant bé les intencions dels altres. La presa de perspectiva suposa la possibilitat d’imaginar el que poden estar pensant i sentint altres persones.

La Conceptualització de l'Amistat a la Infància

• Nivell 1. L’amistat entesa com a companyonia en el joc: Entre els 4 i 7 anys, una amiga o amic és la persona amb qui es juga i es comparteixen les joguines. Les amigues a aquesta edat són simplement aquells que participen en les mateixes coses. Per tant, l’amistat no és duradora, s’interromp en el moment en el qual no hi ha coincidència en les activitats fetes.
• Nivell 2. L’amistat com a confiança i suport mutu: Entre els 8 i els 10 anys, l’amistat inclou components de confiança i ajuda. A aquesta edat, les amistats s’acaben quan es trenca la confiança amb crítiques o traïció o amb incompliment de promeses.
• Nivell 3. L’amistat com a intimitat i lleialtat: A partir dels 11 anys, consideren l’amistat com una obertura a l’altre i esperen que sigui corresposta. Les amistats són més intenses, més íntimes i, alhora, més exigents. El mateix compromís que implica aquest tipus de relacions fa que difícilment es trenquin, ja que el perdó i la comprensió mútua són elements que en formen part.

Reptes en el Desenvolupament Social

Trastorn per Dèficit d'Atenció i Hiperactivitat (TDAH)

El diagnòstic de TDAH és un trastorn d’origen neurobiològic que es caracteritza per un desenvolupament inadequat del nivell d’atenció, hiperactivitat i impulsivitat.

• La hiperactivitat: Incapacitat de quedar-se quiets la major part del temps i tenen la necessitat de moure’s constantment.
• La impulsivitat: Tendència a reaccionar de manera ràpida i irreflexiva, atenent a la immediatesa dels seus impulsos.
• El dèficit d’atenció: Dificultat per mantenir l’atenció i per concentrar-se.

L'Agressivitat en el Desenvolupament

Agressivitat Adaptativa

Forma part del normal desenvolupament i assoleix els seus màxims entre els 2 i 3 anys. Es tracta d’un comportament d’autoafirmació que intenta oposar-se a la voluntat de la persona adulta per imposar els seus propis desitjos. La criatura no entén per què no pot fer allò que desitja i protesta quan les persones adultes marquen normes o límits.

Agressivitat No Adaptativa

És freqüent que presentin actituds desafiants o destructives; aquestes conductes obstaculitzen l’adquisició d’un autocontrol adequat i poden afectar el desenvolupament social i moral. En la preadolescència o en l’adolescència pot desembocar en un trastorn de conducta. Es tracta d’un problema clínic seriós que es manifesta per baralles i insults habituals, agressions, incompliment de les normes, acompanyat de la falta de sentiments de culpa. Requereix tractament i intervenció especialitzada.

L’Agressivitat com a Adaptació

Als 18 mesos, els infants ja tenen la capacitat emocional i cognitiva per sentir i manifestar enuig o frustració davant d'allò que volen i allò que no poden obtenir, així com la capacitat d’efectuar els moviments per aconseguir el seu desig.

Marginació i Exclusió Social

La integració és la forma natural de convivència de les persones dins de la societat; així, una persona està integrada en una societat quan hi participa plenament. La marginació social és la separació d’una persona de la societat a la qual pertany, sigui de forma voluntària o imposada. L’exclusió social és la forma més extrema de la marginació i engloba totes les situacions per les quals algú pertany a una societat deixant de ser considerat membre de ple dret d’aquesta.

En l’edat infantil, la marginació sempre suposa involuntarietat, ja que algú o alguna cosa aliè als infants els fa viure sense tot allò que els correspon per dret. Tot això repercuteix en el seu procés de socialització i en el seu desenvolupament. Alguns trets que acostumen a presentar són una forta afectació emocional, baixa resistència a la frustració, dificultat en la canalització de l’agressivitat i reaccions primàries impulsives i ràpides. L’escola ha de tenir un paper compensatori i respectar aquestes situacions per minimitzar l’efecte i assegurar un adequat desenvolupament social.

Intervencions i Estratègies Educatives

Promoció de Comportaments Assertius

• Comportament assertiu: Fa referència a la manera d’afrontar situacions basades en l'expressió, amb aplom i sense ansietat, dels seus propis interessos, desitjos i sentiments, però respectant i valorant els dels altres. Les conductes d’autoafirmació són una manifestació del comportament assertiu.
• Comportament agressiu: Imposició dels criteris, pensaments i opinions pròpies i la falta de respecte en relació amb els dels altres. Pot manifestar-se de forma verbal, gestual o física. Aquests comportaments sovint amaguen una gran inseguretat i rebuig cap a les altres persones.
• Comportament passiu o inhibit: Anul·lació dels drets, idees i opinions pròpies i la supeditació a la dels altres. Aquests comportaments reflecteixen inseguretat, baixa autoestima i dificultats a l’hora de defensar-se i expressar les opinions d’un mateix. La timidesa extrema s'inscriu dins d’aquest estil.

Programes d'Entrenament en Habilitats Socials

Reuneixen una sèrie d’accions planificades perquè els infants adquireixin les habilitats que els manquen o millorin les que ja dominen. Poden dirigir-se a:

• L’adquisició o enfortiment de conductes socialment adequades.
• La disminució o eliminació de conductes socialment inadequades.

Tècniques per Enfortir Conductes

• La preparació de resposta: És una tècnica que ajuda a fer els primers passos per iniciar una conducta. L’instigador per preparar la resposta pot ser verbal o gestual.
• El reforç positiu: Consisteix a premiar la nena o el nen amb quelcom que li agrada quan reprodueix la conducta social que es vol implementar. Els reforços positius poden ser materials, socials o activitats gratificants.
• El reforç negatiu: Consisteix a retirar una situació desagradable quan s’executa la conducta desitjada, cosa que genera també una sensació plaent.
• El modelatge: És l'existència d’una persona que reprodueix la conducta que es vol implementar, davant la nena o el nen perquè la imiti.
• L’emmotllament: Consisteix a anar consolidant progressivament, pas a pas, els processos que porten a la conducta final que es vol instaurar.

Tècniques per Eliminar Conductes

Tècniques de Disciplina Punitiva

• Retirada d’atenció: Consisteix a ignorar la conducta conflictiva o inadaptada, ja que el que la reforça i la manté és precisament l’atenció que se li presta.
• Temps fora o cadira de pensar: Consisteix a retirar el nen d’una situació en la qual es troba a gust, sigui d’un espai de joc o d’una activitat, si manifesta un comportament inadequat.
• El càstig: Aparició d’una conseqüència desagradable després d’una conducta inadequada o la retirada d’una situació agradable de la qual gaudia. No és recomanable, ja que causa inseguretat, afecta l'autoestima, etc.

Tècniques de Disciplina Positiva

• Temps fora positiu: La retirada de l’activitat la fan junts l’infant i la persona adulta, allunyant-se de la situació que ha provocat tensió amb la finalitat de buscar un ambient relaxat i una solució.
• Butaca o racó de la calma: L'entorn ha de ser amable, còmode i decorat, on poden seure junts l'educador i l'infant per parlar del que ha succeït i trobar alternatives al comportament inadequat.
• Sobrecorrecció: L’infant corregeix els efectes provocats per la seva conducta i torna a reproduir la conducta, però de la manera desitjable. Cal procurar aplicar aquest procés des de la reflexió de les conseqüències negatives que ha causat el mal comportament.
• Reforç de conductes incompatibles: Administració de recompenses de manera contínua a aquelles conductes que són incompatibles amb la conducta que es vol eliminar. Pretén aconseguir que la conducta inapropiada no es reprodueixi.

Eines i Estratègies Educatives

El Paper dels Contes

Els contes són un element important i de gran ajuda a l’hora d’abordar situacions que poden plantejar dificultats a les persones adultes per explicar-les i als petits per entendre-les. Són un dels elements més destacables d'ensenyament i socialització en l’etapa educativa infantil. Amb els contes aprenen a integrar en el seu repertori de conductes socials les que es valoren com a adequades i apartar les que no ho són.

El Joc Sociodramàtic

Consisteix, en essència, en la representació de rols o vivències observats, experimentats o inventats. Els infants representen dos tipus de personatges:

• Els personatges de ficció: que pertanyen als contes o són imaginaris i que mostren un comportament que sovint resulta més difícil de predir.
• Els personatges estereotipats: que s’assemblen als de la seva realitat coneguda, com ara la mare o el pare, cosa que els permet representar-los actuant com si fossin ells.

Jocs de Lluita i Cooperatius

El joc de lluita és un tipus de joc físic caracteritzat per comportaments que simulen conductes agressives, com ara persecucions, baralles o pugnes. Com que imita l'agressió, per l’expressió facial i el mig somriure dels nens que juguen, es pot detectar que es tracta d’un simple joc. Els jocs i activitats cooperatius són aquelles pràctiques que tenen com a finalitat la consecució d’un objectiu comú per part del grup, cosa que suposa una major interacció i col·laboració entre els seus components.

Millora de l'Autoestima

Ajudar-los a millorar l’autoestima: ha de ser treballada des d’una doble vessant:

• Vessant individual: ajudant-los a percebre les seves qualitats positives, sent conscients de quines són les seves debilitats i animant-los a superar-les.
• Reconeixement social: sentir-se capaç i descobrir que la seva intervenció també és important per als altres.

Tècniques Sociomètriques

Les tècniques sociomètriques avaluen les relacions que els membres d’un grup estableixen entre ells, tenint en compte aspectes com ara el rebuig i l’atracció interpersonal. No totes les nenes i nens són acceptats i valorats de la mateixa manera. El sociograma és una eina que pretén expressar de forma gràfica l’entramat de relacions d’un grup, posant de manifest les influències existents entre els seus membres.