Desenvolupament sensorial: alteracions i intervenció educativa

Francés25,6 KB

1. Alteracions sensorials

És possible que els educadors i educadores hagin de treballar amb nens i nenes amb problemàtiques sensorials, pel que hauran d'estar preparats per dur a terme una adequada intervenció.

Cal distingir entre deficiència (estat anormal o pèrdua d'una funció o estructura anatòmica o fisiològica). La deficiència pot donar lloc o no a una discapacitat (absència o restricció deguda a una deficiència de la capacitat per realitzar una activitat en la forma o dins del marge que es considera normal per a l'ésser humà).

1.1. Alteracions auditives

Són les que estan relacionades amb trastorns de l'oïda. Existeixen nombroses alteracions, totes causen dos tipus bàsics de símptomes:

  • Hipoacúsia o pèrdua d'audició: pot ser lleu o total, en aquest cas es denomina sordesa.
  • Acúfens o tinnitus: es caracteritza per constants «sorolls» a les orelles que, tot i ser molestos, no solen ser de caràcter greu.
A. Característiques de la hipoacúsia

És un símptoma molt corrent en l'ésser humà. Normalment apareix a partir dels 20 anys i avança lentament, sense arribar a ser un problema fins a la vellesa (presbiacúsia).

Es distingeixen 3 tipus segons on es localitzi el trastorn:

  1. Conductives o de transmissió: es localitzen a l'orella externa i mitjana, es deuen a malformacions físiques, taps de cera, otitis, lesions al timpà, etc. Afecta les freqüències greus.
  2. Perceptives o neurosensorials: es localitzen a l'orella interna i poden deure's a anòxia, otitis, malformacions, etc. Afecta les freqüències agudes.
  3. Central o afàsia receptiva: anomalia del sistema nerviós que afecta el sistema auditiu. La capacitat auditiva és normal però la persona no és capaç d'entendre el llenguatge. És molt rara en nadons.

En els nens és molt important el moment d'aparició del trastorn:

  • Hipoacúsies prelocutives: apareixen abans que es desenvolupi el llenguatge. Són més greus.
  • Hipoacúsies postlocutives: després que el nen domini el llenguatge. Són més lleus.
B. Implicacions de la deficiència auditiva en altres desenvolupaments

El desenvolupament infantil es produeix de forma global, per la qual cosa, si es veu afectat el sentit de l'oïda, poden aparèixer repercussions en altres àrees com la cognitiva i la socioafectiva.

  • En la cognitiva: el desenvolupament és semblant al dels altres nens, encara que una mica més lent per la falta d'experiències.
  • En el desenvolupament socioafectiu: pot presentar nombrosos problemes:
    • Deficiències en la planificació i l'autoregulació de la conducta; seran nens impulsius i impacients.
    • Autoconcepte negatiu i baixa autoestima.

Per evitar això, l'educadora pot:

  • Proporcionar al nen experiències directes i més informació del que succeeix al seu voltant.
  • Potenciar la via visual com a canal d'informació.
  • Fomentar l'aprenentatge d'un codi lingüístic, com la llengua de signes, per facilitar la seva comunicació.
C. Pautes per a la detecció de la hipoacúsia

És molt important la detecció precoç, per dur a terme una estimulació primerenca i evitar la pèrdua dels residus auditius, cosa que facilita que es produeixi una desmutització (ensenyament del llenguatge oral amb deficiències auditives).

L'educador/a, mitjançant l'observació, pot ajudar a la detecció precoç de la deficiència auditiva, cosa que servirà als especialistes per poder realitzar el diagnòstic del cas i proposar un tractament adequat.

Indicis per a la detecció de problemes auditius

DE 0 A 3 MESOS

No reacciona davant del soroll.

DE 3 A 4 MESOS

Indiferència davant de sons familiars.

DE 4 A 5 MESOS

No percep entonacions però sí gestos expressius.

DE 5 A 6 MESOS

Balbuceig pobre. No comprenen sons dels adults i no els imiten. El balbuceig no evoluciona.

A PARTIR DELS 10-12 MESOS

No comprèn paraules. Les ordres les pot comprendre si van unides a la mímica.

FINS ALS 3 ANYS

Evoluciona sense conseqüències. Es deté el balbuceig i el nen/a s'submergeix en el silenci.

D. El tractament de la hipoacúsia

El tractament depèn del tipus de malaltia que provoqui la hipoacúsia.

  • En els casos de menys gravetat: es recorre a la ingestió de medicaments, col·locació de drenatges i, en els casos més greus, cirurgia.
  • Alguns trastorns causants de la hipoacúsia no tenen cura, per la qual cosa només es pot intentar limitar la pèrdua auditiva mitjançant l'ús d'audiòfons o la col·locació d'un implant coclear (que és un transductor que converteix els senyals elèctrics i estimula el nervi auditiu. L'usuari percep un so semblant a la paraula expressada).

1.2. Alteracions visuals

Són, juntament amb les auditives, les que més afecten els nens.

Consisteixen en una absència o mal funcionament del sistema òptic, causat per malaltia, lesió o anormalitat congènita. Els trastorns són:

  • Defectes de refracció: provoquen que la llum no arribi a la retina de forma correcta. Són habituals i no ocasionen greus problemes. Són:
    • Miopia: només es veuen correctament els objectes propers.
    • Hipermetropia: només es veuen correctament els objectes llunyans.
    • Astigmatisme: es produeix una distorsió de les formes.
  • Opacitat en les estructures oculars: l'ull no deixa passar correctament la llum. És el cas de les cataractes.
  • Alteracions de la retina: pot desprendre's o veure's afectada per problemes vasculars, complicacions diabètiques, etc.
  • Malalties del nervi òptic: l'ull funciona correctament però la informació no arriba bé al cervell per problemes del sistema nerviós.
A. Implicacions de la deficiència visual en altres desenvolupaments

Pot tenir repercussions en el desenvolupament perceptiu, motor, cognitiu i socioafectiu.

  • Perceptiu: el nen ha de recórrer a altres sentits per obtenir la informació, sobretot el tacte, però hi ha objectes inabastables o molt difícils de tocar i avaluar.
  • Motor: el desenvolupament motor sol retardar-se, sobretot el gateig i la locomoció. Aquests retards poden superar-se fàcilment amb una correcta estimulació.
  • Cognitiu: no té per què veure's disminuït, ja que la falta d'estimulació visual pot suplir-se amb la resta de sistemes sensorials. Es presenten retards en:
    • L'aparició de la funció simbòlica.
    • El desenvolupament del seu esquema corporal.
    • La comprensió dels conceptes espacials.
  • Socioafectiu: el nen presenta dificultats per a la interacció personal, el seu repertori de conductes és més reduït i es caracteritza per:
    • Tendència a l'aïllament i actituds d'inseguretat i passivitat.
    • Formació d'un autoconcepte negatiu i sentiments d'inferioritat i inseguretat.

Tots aquests retards poden ser corregits mitjançant una estimulació adequada.

B. Pautes per a la detecció de la pèrdua visual

L'educador infantil pot detectar aquests problemes mitjançant l'observació d'alguna de les següents actituds:

  • No s'orienta cap a la llum, les cares o els objectes mòbils i manca d'interès per l'entorn.
  • No agafa objectes que estan al seu abast.
  • Mira ladejant el cap.
  • Bizquejа de tant en tant.
  • No somriu quan una persona coneguda s'acosta.
  • Mira molt de prop els objectes.
  • Calcula malament les distàncies i ensopega amb els objectes en els seus desplaçaments.
C. El tractament de les alteracions visuals

El tractament depèn de l'afectació que pateixi el nen, de la seva edat, etc. L'especialista podrà recomanar alguna de les següents actuacions:

  • Ulleres, lentilles, etc.
  • Tractament mèdic-quirúrgic de les diferents malalties.
  • Ús d'ajudes tècniques que facilitin al nen l'accés a la informació. El tipus d'ajudes varia segons:
    • Si el nen té restes de visió: lupes, telemicroscopis, telescopis, etc.
    • Si el nen no té restes de visió: màquines Perkins, llibres parlats, optacons, etc.

1.3. Alteracions del tacte, el gust i l'olfacte

Les alteracions del tacte, el gust i l'olfacte no solen ser considerades rellevants per al context de l'educació infantil. Aquest tipus de trastorns no solen causar discapacitats. Les alteracions més freqüents són:

  • Alteracions de l'olfacte: la insensibilitat olfactiva per la pèrdua total o parcial de la capacitat olfactiva. Està relacionada amb el sentit del gust.
  • Alteracions del gust: l'ageusia o pèrdua del sentit del gust. Hi ha dos tipus:
    • Hipoageusia: la capacitat de assaborir està disminuïda.
    • Parageusia: els sabors estan distorsionats o són malinterpretats.
  • Alteracions del tacte: la insensibilitat tàctil al dolor (analgèsia), a la pressió o a la temperatura, deguda generalment a problemes neurològics que impedeixen que el cervell pugui processar aquesta informació.

Les més importants són les del tacte, perquè anul·len el principal senyal d'alarma de l'ésser humà: el dolor.

2. La intervenció educativa en el desenvolupament sensorial

En el moment del naixement els sentits no estan totalment desenvolupats; són necessàries una maduració dels òrgans i una estimulació adequada.

L'educador ha d'oferir situacions estimulants adequades a les seves característiques, utilitzant espais, materials i els temps necessaris. Aquesta tasca té una doble vessant:

  1. General: aprofitar qualsevol situació per estimular els sentits.
  2. Específica: planificar una intervenció sistemàtica.

2.1. Els objectius de l'educació sensorial

L'educació sensorial pretén potenciar el desenvolupament evolutiu del nen. Els seus objectius globals són:

  • Aconseguir un desenvolupament harmònic de cadascun dels sentits.
  • Estimular la perceptivitat de tots els sentits fins a assolir els seus respectius llindars.
  • Desenvolupar la capacitat de discernir els estímuls sensorials.
  • Analitzar les sensacions rebudes.
  • Aprofundir en l'anàlisi i el record de les sensacions.
  • Diferenciar els objectes segons les sensacions que es reben per la vista, el tacte, l'oïda, el gust i l'olfacte.
  • Aconseguir un nivell d'integració sensorial tal que permeti la coordinació i el concurs intersensorial per al coneixement més exacte del món exterior.
  • Complaure's, rebutjar i emetre judicis de valor sobre el que s'escolta, es veu, es tasta o s'olora.

Per aconseguir aquests objectius globals, l'educador ha de plantejar un procediment per etapes, de manera que presenti estímuls sensorials segons un criteri de graus de dificultat.

FASE

CARACTERÍSTIQUES

GRAU 0

És una etapa inicial, en la qual els nens han d'identificar alguna qualitat de l'objecte a través de la manipulació, amb la qual es van familiaritzant amb l'objecte.

GRAU 1

Fase de domini i exercitació. Una vegada identificada la qualitat de l'objecte es busquen increments qualitatius mitjançant repeticions.

GRAU 2

Memorització dels aspectes treballats per recuperar-los després d'un temps amb un sentit pràctic i operatiu.

GRAU 3

Fase d'agudesa. Comporta rapidesa en l'execució i en l'evocació, automatització i menys esforç, seguretat i confiança en si mateix, selecció d'activitats i iniciativa d'execució.

GRAU 4

Fase d'aplicacions, fa referència a la funcionalitat de tota l'aprenentatge. Tot l'après ha de servir per desenvolupar-se en la vida diària i ser capaç d'aplicar els seus coneixements a noves situacions.

2.2. L'estimulació del tacte

L'educador infantil pot proposar diverses activitats lúdiques que permetin al nen experimentar la seva sensibilitat tàctil; aquestes han d'estar sempre adaptades a l'edat del nen i al seu desenvolupament sensorial.

  • De zero a sis mesos: el contacte físic entre el nen i l'educador és la principal activitat tàctil; s'ha d'aprofitar el moment del bany i es poden fer massatges.
    A partir dels quatre o cinc mesos: joguines, nines de goma, etc.
  • Entre els sis i 12 mesos: pintar amb iogurt afegint-li colorants alimentaris, estirar-se sobre mantes i jugar amb diversos objectes, explorar l'entorn, exploració d'objectes quotidians, etc.
  • Entre els 12 i 24 mesos: oferir diferents tipus de teles perquè les manipuli, col·locar diversos recipients amb diferents líquids o sòlids a dins (aigua, farina, sal, papers, etc.) perquè els manipulin.
    «Passadís de les sensacions plantars»: en un corredor es col·loquen a terra diferents textures perquè el nen descalç caminé per sobre.
  • A partir dels dos anys: demanar-los que reconeguin formes geomètriques iguals, classificar fitxes de fusta segons la seva forma, construccions, variacions del joc dels recipients.

2.3. L'estimulació del gust

  • L'estimulació gustativa del menor de 6 mesos és difícil per la seva dieta limitada.
  • A partir dels 5 mesos comença a introduir-se en el món dels sabors i a manifestar preferències gustatives. La intervenció educativa és encara escassa, però es poden utilitzar activitats d'estimulació d'altres sentits o aprofitar moments com el berenar per permetre que els nens xuclin els dits i vagin discriminant sabors.
  • Entre els 12 i 24 mesos: aprofitar moments (com el dinar i el berenar) que permetin als nens tastar nous sabors, identificar-los pel seu nom i mostrar les seves preferències.
  • A partir dels dos anys: identificar amb els ulls tapats fruita, xocolata, natillas, iogurt, etc.

2.4. Estimulació de l'olfacte

  • Les primeres activitats estimulants es basaran en els objectes d'higiene del nen.
  • A partir dels 6 mesos: durant el dinar fer que el nen olori els aliments abans de menjar-los; durant la higiene assenyalar-li diferents coses que fan olor i que no.
  • Entre els 12 i 24 mesos: introduir aliments a la boca amb el nas tapat i després destapar-lo perquè aparegui l'aroma, elaborar senzilles receptes per percebre les olors dels ingredients i del producte final, sortir al pati i percebre les olors de l'entorn (terra, flors, herba, etc.).
  • A partir dels dos anys: que portin objectes que els agradin, parlin d'ells i els deixin olorar als companys; relacionar olors quotidianes amb situacions del dia a dia (sabó, colònies, etc.).

2.5. Estimulació de l'oïda

  • Durant l'any de vida: accionar joguines sonores, música relaxant, la veu humana, que té una gran càrrega afectiva, instruments musicals (pandeiretes, caixes xineses, gravacions musicals, etc.).
    En aquesta etapa s'ha d'estimular la coordinació oculoauditiva; l'educador pot: situar-se davant del nen i fer sonar davant seu una joguina, desplaçant-la perquè el nen la segueixi; fer sonar algun instrument des de diferents posicions perquè el nen busqui la font sonora.
  • Entre els 12 i 24 mesos: llegir contes amb diferents tons de veu, deixar-los instruments musicals perquè els manegin lliurement, emissió de sons d'animals, ampolles de plàstic plenes de diferents materials que sonin.
  • A partir dels dos anys: cantar, instruments musicals, etc. És important inculcar el sentit del ritme demanant als nens que segueixin el ritme d'una cançó amb el cos, marcant el ritme amb un instrument; quan es pari, els nens es quedaran quiets, etc.

2.6. Estimulació de la vista

  • Durant el primer any: activitats destinades a millorar la coordinació ocular i la percepció visual, mostrar-li objectes que cridin la seva atenció i fer que fixi la vista i que els segueixi amb ella, amagar-los i mostrar-los, acostar el rostre mentre se li parla, mòbils, miralls on es pugui veure, etc.
  • A partir dels 12 mesos: es poden realitzar aquests mateixos materials però complicant-los, a més d'utilitzar llibres, construccions amb diferents colors, formes i mides, reconèixer formes dins d'un conjunt.
  • A partir dels dos anys: activitats més complexes, classificar figures de fusta segons forma, color i mida, jugar a tocar a qui porta una peça de roba d'un color determinat, nomenar objectes que tinguin el mateix color que un que se'ls mostri, reconèixer formes geomètriques i dibuixar-les en un paper, completar puzles, etc.

3. La intervenció educativa en alteracions sensorials

Les adaptacions curriculars són estratègies de planificació i actuació que els docents duen a terme per individualitzar la intervenció a les necessitats educatives especials concretes dels alumnes que les requereixin.

A través d'aquestes adaptacions, l'alumne amb discapacitat podrà integrar-se en un context escolar normal.

La plasmació de les adaptacions curriculars en la documentació oficial del centre requereix que se segueixi un determinat procés:

  1. Avaluació del dèficit sensorial que pateix el menor.
  2. Assessorament per part d'especialista.
  3. Programacions d'adaptacions curriculars.

Fet això, es podran programar activitats orientades a l'estimulació del nen afectat que l'ajudin a integrar-se en el context escolar i social.

3.1. L'actitud de l'educador davant els nens amb discapacitat

L'educador infantil ha d'adoptar una actitud coherent davant de qualsevol dèficit; pot:

  • Veure quins són els seus coneixements, posicions, creences i actituds davant les deficiències.
  • Informar-se mitjançant experts sobre les ajudes que es poden oferir al discapacitat.
  • Mostrar confiança en les seves possibilitats, sense mostrar una visió derrotista ni crear falses expectatives.
  • Afrontar cada cas de forma individual.

3.2. La intervenció educativa en alteracions auditives

Cal tenir en compte diferents tipus d'indicadors per veure com afecta la deficiència en l'activitat diària:

A. Indicadors personals i socials
  • La projecció temporal de l'alteració: si el problema és permanent o transitori. En aquest últim cas, l'adaptació curricular pot ser no tan intensa.
  • El grau de pèrdua auditiva: si la hipoacúsia és lleugera, gairebé no serà necessari prendre mesures, només algunes estratègies per assegurar-se que el nen comprèn els missatges. En cas que sigui hipoacúsia profunda, serà necessari prendre mesures més significatives a nivell educatiu i realitzar una intervenció mèdica.
  • El moment d'aparició de l'alteració: els nens que han escoltat i adquirit el llenguatge de forma natural tenen més avantatge que els que mai han sentit.

També cal tenir en compte alguns indicadors de l'entorn, especialment la família.

B. La determinació de les necessitats auditives especials

Per a la determinació de les necessitats auditives especials és necessària una avaluació psicopedagògica del nen i del context escolar. Per a això hi ha els equips d'atenció temprana (EAT) i l'equip específic d'atenció a la deficiència auditiva, que aconsellaran la modalitat més adequada per a la seva escolarització i les pautes que cal seguir.

Característiques i necessitats en el cas d'un nen amb alteracions auditives.

NECESSITATS

·No pot comunicar-se correctament ni representar les seves experiències a través de l'ús del llenguatge oral.

·No pot percebre els estímuls sonors exteriors, per la qual cosa manca de molta informació.

·Té menys interès pel seu món exterior i el seu coneixement del medi és més pobre.

·Pot sentir-se més insegur i aïllat o tenir dificultats per interioritzar les normes de comportament social.

CARACTERÍSTIQUES

·Necessitat d'un sistema lingüístic de representació i comunicació.

·Necessitat d'aprofitar altres tipus de canals, com la vista, o estimular les restes auditives.

·Necessitat de proporcionar al nen suficient informació sobre els esdeveniments que ocorren al seu voltant.

·Necessitat d'assegurar la identitat i l'autoestima.

C. Les adaptacions en casos d'alteracions auditives

Les adaptacions per a nens amb casos de dèficit auditiu poden ser:

  • Adaptacions d'accés al currículum: modificacions dels recursos espacials, materials o sistemes de comunicació.
  • Adaptacions curriculars: les que es realitzen en la programació en resultats, contingut, metodologia, activitats, criteris i procediments d'avaluació.

La majoria de les adaptacions són d'accés al currículum, perquè el dèficit no afecta en principi la seva capacitat d'aprendre.

Entre les mesures que cal prendre hi ha una sèrie d'estratègies comunicatives:

  • Parlar-li el més a prop possible, col·locat a la seva altura i de front.
  • Utilitzar frases senzilles, completes i gramaticalment correctes, acompanyades de gestos i expressions.
  • Promoure la participació activa de l'alumne.
  • Ús de material manipulatiu i visual que permetin al nen un millor accés a la informació.

Hi ha també certes coses que han d'evitar-se:

  • Ocultar els llavis en parlar.
  • Exigir a l'alumne que atengui a dues fonts d'informació alhora.
  • Prestar més atenció a la manera en què el nen diu les coses que al que està dient.

Per a nens amb una pèrdua severa d'audició s'adoptaran altres tipus de mesures com:

  • Emprar sistemes de comunicació alternatius i augmentatius.
  • Introduir precoçment la lectura (entre els 3 i 6 anys) per facilitar l'accés a la informació.
  • Oferir serveis de logopèdia perquè millori la seva capacitat comunicativa.

3.3. La intervenció educativa en alteracions visuals

El primer pas és l'avaluació dels indicadors del nen i del seu entorn, cosa que permet establir unes característiques específiques del cas i unes necessitats derivades, entre les quals es troben:

  • La necessitat de verbalitzar les experiències.
  • La necessitat d'aprofitar els altres sentits.
  • La necessitat de afavorir l'exploració de l'espai.
A. Les adaptacions en casos d'alteracions visuals

Són majoritàriament d'accés al currículum: modificacions dels recursos espacials, dels materials i dels sistemes de comunicació.

Abans d'iniciar la escolarització és necessari informar el nen de què és l'escola, què hi farà i l'entorn que l'envoltarà; es pot visitar l'escola per conèixer-la i conèixer els mestres.

En iniciar-se la escolarització ha de dur-se a terme una adaptació gradual del nen a l'entorn, per a la qual cal adoptar una sèrie de mesures:

  • Presentar-li als companys i fomentar la seva relació a través de jocs.
  • Fer-lo partícip de les rutines de l'aula i dels jocs per augmentar la seva autonomia personal.
  • Parlar-li amb naturalitat, sent explícit i precís, anomenant les coses pel seu nom.
  • Utilitzar diversos canals d'informació perquè aquesta sigui més completa.
  • Fomentar l'autonomia i l'ordre.

Un aspecte molt important és l'organització de l'aula; l'educador ha de:

  • Ensenyar al nen tota l'aula, indicant-li a través del tacte i del llenguatge on són les coses.
  • Col·locar-lo en un lloc estratègic per facilitar-li la mobilitat.
  • Situar els objectes en l'espai millor il·luminat però guardant una relació lògica perquè pugui aprendre.
  • Facilitar la seva orientació i mobilitat diferenciant els espais.

Mesures concretes que ajuden el nen a millorar la seva autoestima:

  • Prestar-li ajuda al principi i disminuir-la a mesura que el nen vagi progressant.
  • Fomentar la seva creativitat i valorar els seus aspectes positius. No sobreprotegir-lo.

Descargar

PDF Word HTML