Desenvolupament de la Psicomotricitat en Nens

Inicis de la Psicomotricitat

La psicomotricitat es feia servir per tractar clínicament nens amb retards o problemes evolutius. Al principi tenia un caràcter terapèutic o reeducatiu, però amb el temps va adquirir un caràcter més preventiu.

Integració en el Procés Educatiu

La idea d'integrar-la en el procés educatiu es fonamenta en la creença que hi ha una identitat inicial entre les funcions neuromotrius i les psíquiques.

Definició de Psicomotricitat segons Wallon

Enric Wallon defineix la psicomotricitat com una àrea de coneixement que s'ocupa de l'estudi i la comprensió dels fenòmens relacionats amb el moviment corporal i el seu desenvolupament. És una forma d'abordar l'educació que pretén desenvolupar les capacitats de l'individu (intel·ligència, comunicació, afectivitat, sociabilitat, aprenentatge, etc.) a partir del moviment i de l'acció.

Aplicació a Catalunya

A Catalunya es va començar a aplicar més tard: Josep Ferrer i Guàrdia, Pere Vergés, Jordi Galí, Rosa Sensat, etc.

Metodologia en la Intervenció Psicomotriu

Es basa en dos criteris:

1) Segons la posició de l'educador:

• Directiva o instrumental: Preveu la intervenció a partir d'una programació amb objectius establerts i sessions preparades prèviament.
• No directiva, vivencial: Preveu la intervenció a partir dels desitjos de l'infant.

La divisió entre directivisme o no directivisme no és clara, ja que depèn de l'actitud de l'educador.

2) Segons el criteri de l'educador:

• Conductisme: Se centra en l'aprenentatge i la conducta, utilitzant continguts per aconseguir resultats esperats. Característiques: Intencionalitat previsora de l'educador, disseny precís de les sessions, les pràxies.
• Psicoanàlisi: Se centra en la construcció de l'estructura psicològica i la personalitat, que determina la conducta. Cada infant és el seu propi model. Característiques: Facilitar la vivència personal, proporcionar experiències psicomotrius per descobrir nocions a partir de les vivències, realització de pràctiques simbòliques per fomentar l'empatia, la comunicació i l'expressió.

Propostes Metodològiques

Línia Psicopedagògica de Louis Picq i Pierre Vayer

Diuen que fins als 3 anys, la motricitat i el psiquisme formen part d'un mateix paquet. A partir dels 3-4 anys, aquesta relació es comença a diferenciar. Aquest canvi coincideix amb el període d'aprenentatges essencials i d'integració social progressiva.

Segons aquests autors, l'educació psicomotriu s'ha de fer de manera sistemàtica i amb sessions periòdiques prèviament preparades. Això facilitarà l'aprenentatge escolar i normalitzarà o millorarà el comportament.

[3 etapes: exploració, coneixement i representació]

Educació Vivenciada d'André Lapierre i Bernard Aucouturier

L'aportació d'aquests pedagogs és el resultat del treball diari amb alumnes de 4 a 14 anys amb dificultats per adaptar-se a l'escola i a la societat.

André Lapierre i Bernard Aucouturier fan servir el principi d'unitat i globalitat de la persona. Per tant, afirmen que des d'un punt de vista educatiu no s'ha de separar el cos de la ment. Proposen una educació física que combini exercicis físics amb l'ensenyament de criteris intel·lectuals.

*Principis teòrics: neurofisiologia, psicogenètica, semàntica i epistemològica.*

Criteri Psicogenètic

La metodologia de l'educació vivenciada es centra en el pas d'allò concret a allò abstracte mitjançant la interiorització de les vivències. Els autors diuen: "Creiem que a partir d'un acte motor, d'una situació vivenciada, és possible obtenir una noció abstracta, entendre-la, interioritzar-la i generalitzar-la".

Criteri Semàntic

• Llenguatge gestual: Estableix una primera comunicació entre éssers vius, sovint inconscient i per sota del nivell verbal. També l'utilitzen els animals. En l'home, la comunicació tendeix a enriquir-se i fer-se més intel·lectual.
• Llenguatge verbal: La paraula té un significat socialment codificat. La noció lingüística expressada per la paraula defineix una noció més profunda elaborada per l'infant a través d'experiències viscudes i percepcions. Aquesta noció té un valor semàntic general que sovint sobrepassa la seva expressió lingüística, expressant-se en llenguatge no verbal.

Criteri Epistemològic

A través dels processos d'adaptació espontània, es fa possible l'aparició del pensament. L'infant descobrirà nocions abstractes fruit d'un procés intel·lectual fet molt abans que les pugui expressar i verbalitzar. [L'infant pot pensar abans d'aprendre a parlar]

Enfoc Pedagògic de l'Educació Vivenciada

Les idees pedagògiques de l'educació vivenciada s'han inspirat en Wallon, Piaget, Merleau-Ponty, etc., i s'han unit als conceptes actuals de l'educació matemàtica i de la gramàtica estructural, caminant al costat del corrent evolutiu de la medicina psicosomàtica i la psiquiatria moderna.

Continguts de la Pràctica Psicomotriu

L'Esquema Corporal

Definició de Pierre Vayer: Organització de les sensacions relatives al propi cos en relació amb les dades procedents del món exterior. Segons aquesta definició, l'esquema corporal és imprescindible per a la percepció i el control del propi cos (ex: anorèxia), la possibilitat d'interioritzar les sensacions relatives a qualsevol part del cos, així com la sensació de globalitat del cos; un equilibri postural "econòmic" (més còmode i fàcil de suportar); una lateralització ben formada; i la independència dels diferents segments en relació amb el tronc i entre ells.

Segons Pierre Vayer, en el procés d'elaboració de l'esquema corporal se segueixen les mateixes lleis de maduració i desenvolupament motor: cefalocaudal i proximodistal. Hi ha quatre etapes: 1) període maternal (del naixement als 2 anys); 2) període global d'aprenentatge i ús d'ell mateix (2-5 anys); 3) període de transició (5-7 anys); i 4) elaboració definitiva de l'esquema corporal (7-11/12 anys).

Objectius de les Activitats sobre el Control Tònic

El to muscular està relacionat amb les àrees cerebrals encarregades dels processos d'atenció.

Activitats de Relaxació

Hi ha dos tipus de relaxació: global i segmentària. També es pot diferenciar entre:

1) Relaxació conscient: Requereix un bon coneixement del cos i un cert domini de l'esquema corporal. L'infant no aconsegueix dominar l'esquema corporal fins als 6 o 7 anys, però es pot començar a practicar a partir dels 4 o 5 anys amb estímuls tàctils i auditius. Es pot combinar amb la relaxació automàtica, més pròpia dels infants petits.

2) Relaxació inconscient automàtica: Pot ser global o fragmentada. Es posa en pràctica quan l'infant acaba de fer una activitat que li ha produït fatiga. L'educador gairebé no intervé i ha de deixar que els infants descansin de la manera més tranquil·la possible, en un ambient adequat. Només ha de vigilar que no es relaxin en una mala posició i que mantinguin postures corporals correctes, que són les més còmodes.

El Control Postural

Fa referència a la manera habitual de mantenir la postura i l'equilibri. La postura és la posició que adopta el cos en qualsevol moment. Pot ser:

• Inconscient: Com a resultat d'accions o moviments reflexos provocats pel medi.
• Conscient: Quan posem el cos de la manera que volem.

El funcionament correcte del sistema postural és bàsic per a l'estructuració i l'orientació en l'espai, i per a l'autonomia motriu. Per tant, és fonamental per facilitar els aprenentatges. El progrés en el control postural fa possible que l'energia psíquica dedicada a mantenir l'equilibri es dediqui a nous aprenentatges i faciliti l'accés als processos cognitius superiors. Per contra, les dificultats en el control del sistema postural poden repercutir en: augment del cansament i l'ansietat, problemes d'atenció; dificultat en activitats d'exploració, repercutint en l'autonomia personal i en la relació amb els altres; i problemes per accedir als aprenentatges cognitius superiors.

El Control Respiratori

• La respiració i l'esquema corporal: Prendre consciència de la respiració i del seu control ajuda a la percepció del propi cos. La respiració s'associa amb el descobriment del to muscular a través de la relaxació.
• Estimulació de la capacitat respiratòria: Podríem pensar que la respiració és una funció mecànica que es regula per ella mateixa segons les necessitats de l'organisme i que no necessita cap tipus d'actuació per estimular-la. En realitat, no és així. La respiració reflexa i mecànica és una respiració incompleta i superficial en la qual, quan es produeix la inspiració, només s'omple una part de la capacitat pulmonar. Amb aquest tipus de respiració, el cos es fatiga quan es realitzen activitats físiques.

La respiració profunda o abdominal, encara que és innata, s'ha d'aprendre i, per tant, s'ha d'estimular l'infant perquè la descobreixi i la pugui practicar. Exercicis d'expiració (bufar espelmes, fer bombolles, etc.).

La Lateralització

Procés mitjançant el qual es desplega en l'infant la predilecció o domini d'un costat del cos respecte a l'altre. A la nostra societat, hi ha entre un 70-90% de persones dretanes i un 10-30% d'esquerranes.

• Importància de la lateralització: Serveix per especialitzar-se en el domini de qualsevol acció o activitat. Tenir-la ben assumida facilita la pròpia representació de l'esquema corporal.
• Evolució de la lateralitat: Hi ha tres temps: 1) Indefinició entre 0-24 mesos; 2) Indefinició amb alternança de les dues mans dels 2 als 4 anys; 3) Automatització de la preferència instrumental entre els 4 i els 7 anys.
• L'educació de la lateralitat: Per als infants esquerrans, treballar amb eines dissenyades per a persones dretanes pot causar incomoditat, mal rendiment i frustració. L'educador ha de facilitar el predomini lateral natural de l'infant. Ara bé, als 5 anys, si no s'ha produït una manifestació espontània, convé lateralitzar l'infant cap a un costat o un altre.

El Control Pràxic

Per a Piaget, la pràxia és el conjunt de moviments coordinats i adaptats que l'infant fa per poder fer una acció determinada. Així doncs, la pràxia necessita:

1. L'existència d'un diàleg o una intencionalitat.
2. Una integració de l'espai on es farà la pràxia.
3. Una organització postural que faci possible el moviment.
4. Una previsió dels moviments que s'hauran de realitzar.

Hi ha dues classes de pràxies:

1. Bàsiques: Corresponen als moviments del cos, el seu desplaçament i la manipulació d'objectes.
2. Fina: Necessiten un control considerable del to muscular i la inhibició d'uns segments corporals perquè els altres segments corporals puguin realitzar moviments precisos (ex: pintar, clavar un clau, etc.). Aquesta pràxia és important perquè és la base de l'aprenentatge de l'escriptura.

Trastorns Psicomotors

No s'han de considerar trastorns psicomotors els trastorns sensorials, motors i cognitius.

Experiències de sessions psicomotrius (3 temps: espontani, intervenció de l'educador i reflexió)