Desenvolupament Econòmic i Crisi del Franquisme (1959-1975)

El Desenvolupament Econòmic a la Crisi del Franquisme (1959-1975)

El fracàs de l'autarquia va portar Espanya a integrar-se en l’economia occidental.

La dictadura va promoure reformes polítiques oberturistes, però sense alterar cap dels seus principis dictatorials.

1. Liberalització Econòmica i Desenvolupisme

Els Plans de Desenvolupament

Després de les mesures d'estabilització, es van posar en marxa uns plans de desenvolupament econòmic. Es tractava d’una planificació per impulsar l’activitat i oferir previsions i ajudes als inversors privats.

Les inversions públiques (pantans, ports, ferrocarrils, ponts, aeroports, etc.) van ser fonamentals.

La Indústria: Motor del Desenvolupament

La indústria va ser el motor del desenvolupament econòmic.

El creixement de la producció industrial va presentar tres característiques principals:

• Augment del 10% anual en el creixement industrial, gràcies a la millora de la productivitat.

• Diversificació de la producció industrial: destacant el sector metal·lúrgic (automòbils i electrodomèstics), el sector químic (farmacèutic, plàstics, detergents) i la modernització de sectors tradicionals com el tèxtil, la siderúrgia i la construcció naval.

• Concentració en zones amb més tradició fabril: Catalunya (49%) i el País Basc (25%). També es va estendre per zones noves, com Madrid.

A Catalunya, el sector que va liderar el progrés industrial va ser la metal·lúrgia.

Cal ressaltar el boom de la construcció, vinculat a la immigració de milions de persones cap a les ciutats. La necessitat de finançament de les noves activitats econòmiques va promoure el desenvolupament del sector bancari.

L’estructura industrial catalana va continuar assentada sobre el predomini de la petita i mitjana empresa. El desenvolupament d’aquells anys va consolidar la concentració econòmica a les cinc comarques de la rodalia de Barcelona, el Vallès Oriental i el Maresme.

L'Agricultura es Modernitza

La combinació de tres factors va estimular la modernització del camp:

• Èxode rural cap a les zones industrials.

• Canvis en la producció gràcies a la mecanització, l'ús de fertilitzants i l’expansió del regadiu.

• Diversificació de la producció. A Catalunya, els cereals van retrocedir i va augmentar la viticultura.

La Població Creix i es Desplaça

La taxa de creixement anual de la població durant els anys 60 va ser més elevada:

• Pel descens de la mortalitat, l’augment de l’esperança de vida, l’alta natalitat i el descens de la mortalitat infantil.

• El fenomen demogràfic més rellevant van ser els moviments migratoris, que van afectar uns 4 milions de persones.

• Aproximadament la meitat es van traslladar d’una regió a una altra dins d’Espanya, i 1,5 milions se’n van anar a l'estranger.

En conseqüència, es va produir un fort desequilibri territorial amb el despoblament de zones rurals i el creixement urbà.

El Mercat de Treball Canvia

Hi va haver una dràstica reducció dels treballadors agraris. El segon sector amb més treballadors va passar a ser la indústria, i el majoritari, el sector terciari. A Catalunya, el sector secundari era el més important.

L'Arribada del Turisme Massiu

A partir de la dècada del 1960, Espanya va experimentar un gran auge del turisme, passant de 6 milions de turistes a 34 milions. Això va suposar una elevada font d’ingressos i un augment de l’activitat hotelera, dels serveis complementaris i de la construcció.

3. Creixement Urbà i Perifèries

L’augment de la població urbana es va vincular principalment a la immigració.

A Catalunya, es va produir un despoblament progressiu de les comarques més agrícoles.

A les ciutats es van formar grans àrees metropolitanes. Aquestes perifèries superpoblades van palesar l’altra cara del desenvolupament urbà, ja que van créixer de manera desordenada.

Els grans blocs de pisos, de mala qualitat, van identificar un nou "barranquisme vertical", i la urbanització va presentar greus deficiències de serveis i equipaments.

Una Nova Estructura Social

La modernització i el creixement econòmic van comportar importants canvis en la composició del país, formant una societat amb sectors de treballadors amplis i una classe mitjana en transformació.

• Pèrdua de pes del món rural.

• Augment del proletariat urbà: Per primera vegada en la història espanyola, el nombre d’industrials era superior al de pagesos.

• Impuls d’una nova classe mitjana: Associada a la industrialització, als serveis, a l’administració i als serveis públics.

• Una burgesia associada a les empreses.

L'Inici de la Societat de Consum

La renda per càpita va augmentar. Això va comportar un augment del poder adquisitiu de la població. El consumisme va ser el primer signe evident d’aquests canvis, i les llars espanyoles es van equipar amb els electrodomèstics moderns: nevera, rentadora, televisor, etc. També es va popularitzar l’automòbil. En definitiva, la societat de consum es va anar instal·lant a Espanya.

Nous Comportaments Socials i Formes de Vida

La societat es va fer més oberta a mesura que s’anaven imposant els hàbits socials i culturals que predominaven a Europa.

• Procés de laïcització, que va distanciar la societat de les rígides normes exercides per l’Església.

• Accés a l’ensenyament bàsic per a tots els espanyols, incloses les dones.

• Modificació de l’estructura familiar, que va comportar el canvi de la família àmplia a la família nuclear (pares i fills).

• Canvi del paper de la dona: l’accés als estudis i la incorporació al treball assalariat van impulsar el progressiu abandonament de la reclusió de la dona a la llar.

• L’eclosió del jovent va comportar una ruptura generacional accentuada, amb desafiaments culturals, estètics i sexuals.

4. El Franquisme Necessita Canviar d'Imatge

El 25è aniversari de la fi de la Guerra Civil, l’any 1964, va donar lloc a una gran operació de propaganda, difosa com "25 anys de pau".

En els governs de la dècada del 1960, cada vegada hi tenien més presència els tecnòcrates, orientats essencialment a la promoció del desenvolupament econòmic.

L’adaptació als nous temps va comportar un conjunt de reformes polítiques que adequaven el règim a les transformacions econòmiques i socials.

Darrere d’aquest tímid reformisme, hi havia la convicció que la prosperitat i el benestar social podien legitimar el règim.

La Continuïtat de la Repressió

El franquisme no estava disposat a renunciar al manteniment de l’aparell repressiu. L’únic canvi rellevant va ser la desmilitarització parcial de la justícia repressiva a partir de la creació del Tribunal de Orden Público (TOP, 1963).

Els consells de guerra es van continuar celebrant i van adquirir una rellevància especial els que van imposar penes de mort, sobretot als que tenien vinculacions polítiques amb el PSOE o el PCE.

Les Reformes Institucionals i Legislatives

L’any 1966, el ministre Manuel Fraga va promoure la nova Llei de Premsa. Es tractava d’una llei liberalitzadora que suprimia la censura prèvia.

La Llei Orgànica de l’Estat, aprovada el 1967, va ser la iniciativa legislativa més rellevant. Aquesta nova llei fonamental confirmava la institucionalització monàrquica del règim.

El juliol del 1969, amb la Llei de Successió, Franco va designar el príncep Joan Carles de Borbó com a successor seu.

Va ser aleshores quan Franco va assegurar que la continuïtat del franquisme estava garantida.

Les Discrepàncies Dins el Franquisme

Les reformes van provocar diferències entre les diferents "famílies" del règim, que sempre havien estat contingudes per l’autoritat del Caudillo.

• Els oberturistes, com Fraga, promovien una obertura limitada.

• Els tecnòcrates pretenien mantenir el poder del Movimiento en benefici de la nova institucionalització de la monarquia.

El 1969, un cas de corrupció relacionat amb una empresa de maquinària connectada amb l’entorn de l’Opus Dei va provocar una crisi governamental. Aquest cas de corrupció, en què hi havia implicats diversos ministres, va ser difós per la premsa, i els sectors immobilistes van culpar l'excessiva tolerància informativa de la nova Llei de Premsa. La crisi es va resoldre amb la victòria de Carrero Blanco i amb la formació de l’anomenat "govern monocolor", que va suposar la sortida dels ministres més oberturistes.

5. Els Nous Moviments Socials i l'Antifranquisme

La Conflictivitat Obrera

L’any 1962, unes vagues per reivindicacions laborals a les mines d’Astúries van generar vagues solidàries al País Basc, Catalunya i Castella.

El 1962 es va crear l’organització Comissions Obreres (CCOO) amb la finalitat d’impulsar la lluita laboral i política. A Catalunya, la constitució de CCOO va tenir lloc a finals del 1964. La seva estratègia combinava les accions il·legals (vagues) amb les legals.

La seva activitat va provocar la il·legalització de CCOO l’any 1967.

Comissions Obreres va ser l’organització sindical més representativa. Només la UGT va mantenir una limitada activitat clandestina.

La Contestació s'Imposa a la Universitat

La protesta universitària va créixer de manera espectacular i va esdevenir un dels principals problemes del règim, sobretot a partir del 1965, amb la reivindicació de l’amnistia i de sindicats lliures alternatius al SEU. El 1966 es va fundar el SDEUB en l’assemblea coneguda com la "Caputxinada". Des del 1968, la mobilització es va radicalitzar arran de la conjuntura europea.

Durant els darrers anys del franquisme, els campus universitaris es van convertir en espais d’agitació i de rebuig al règim.

La Divisió de l'Església

La jerarquia eclesiàstica s’havia mantingut ferma en el seu suport al règim, fins que el Concili Vaticà II va impulsar la renovació de l’Església.

A més, van augmentar els sacerdots joves que es van alinear amb les posicions antifranquistes, com la manifestació de capellans a Barcelona contra els maltractaments a la comissaria de la Via Laietana.

L'Agitació Nacionalista

A Catalunya es va desenvolupar un moviment cívic de reivindicació de la llengua i la cultura.

Va possibilitar la creació de l’Assemblea de Catalunya (1971), amb el lema "Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia".

L’Assemblea de Catalunya reunia partits antifranquistes (PSUC, ERC, UDC, CDC, entre d'altres).

Al País Basc, malgrat que el Partit Nacionalista Basc (PNB) inspirava el govern basc a l’exili, es va crear l'organització radical ETA. Aquesta organització va propugnar la lluita armada contra el franquisme.

Els Partits de l'Oposició

Les organitzacions opositores van desacreditar la dictadura. El Partit Comunista d’Espanya (PCE), dirigit per Dolores Ibárruri i Santiago Carrillo, tenia una forta presència en els moviments. El PSOE va estar condicionat per l’enfrontament entre la direcció a l’exili i la militància de l’interior. En el Congrés de Suresnes (França), aquests últims van prendre el control del partit amb la direcció de Felipe González.

6. Crisi i Agonia del Franquisme

Carrero Blanco i la Continuïtat del Règim

El nou govern nomenat l’any 1969, amb Carrero Blanco com a vicepresident, es va mantenir ferm en la voluntat de frenar qualsevol intent oberturista.

El juny del 1973, l'almirall Carrero Blanco va ser nomenat president del govern i es va convertir en la persona clau per assegurar la continuïtat del franquisme després de la mort de Franco. Carrero Blanco va ser assassinat per ETA en un atemptat a Madrid. El gener del 1974, es va formar un nou govern presidit per Carlos Arias Navarro, però no va convèncer ningú.

L'Augment de la Mobilització Social

A partir del 1970 va tenir lloc un gran creixement de la conflictivitat social, i els diferents governs van optar per endurir la repressió. Augmentava el malestar i el desprestigi del règim a l’exterior. La mobilització contra el Procés de Burgos (1970), per les penes de mort imposades a militants d’ETA, va adquirir proporcions desconegudes i va obligar Franco a commutar-les.

Davant la imminent mort del Caudillo, l’oposició va crear organismes unitaris per definir una alternativa al règim.

• La Junta Democràtica (1974), creada pel PCE.

• La Plataforma Democràtica (1975), creada entorn del PSOE.