El Desenvolupament Afectiu i Cognitiu en la Infància

Piaget i el Desenvolupament Afectiu

Coneixement i afectivitat estan lligats entre si.

L’afectivitat i les emocions no poden modificar les estructures de coneixements, però poden predisposar a la seva adquisició.

El coneixement com a forma d’adaptació està constituït per un doble procés:

• Assimilació: integració de nova informació en les estructures de coneixement actuals.
• Acomodació: reorganització de la informació present en les estructures cognitives.

Jean Piaget (1896-1980) va fer aportacions molt rellevants en el camp de la psicologia en diferents àmbits, però la qüestió de fons que va orientar els seus treballs en psicologia va ser l’epistemologia, branca de la filosofia que estudia el coneixement humà.

El Coneixement Humà

• Volia esbrinar de quina manera l’ésser humà passa d’un coneixement intuïtiu i menys vàlid a un coneixement científic, més vàlid.
• Explica com s’originen i es desenvolupen al llarg de la vida les nocions bàsiques del pensament racional.
• La teoria de Piaget sobre el desenvolupament cognitiu pretén ser una teoria general sobre el desenvolupament humà.
• Per a Piaget, tot el desenvolupament humà (incloent-hi el desenvolupament afectiu) se supedita al desenvolupament cognitiu i s’explica a partir d’aquest.
• Considera que el coneixement i l’afectivitat estan lligats entre si, de manera que, si bé l’afectivitat i les emocions no poden modificar directament les estructures de coneixement, sí que poden predisposar a adquirir-lo.

L’Adaptació com a Font de Coneixement

• Segons Piaget, tots els éssers vius s’intenten adaptar al medi en el qual viuen.
• El coneixement és una forma d’adaptació biològica d’un organisme complex (l’ésser humà) en un medi o entorn complex.
• Adaptació: capacitat d’orientar-se cap a nous esquemes a partir de les noves relacions continuades amb l’ambient. Es pot definir com la utilització del medi en funció dels propis interessos.
• Per a Piaget, el coneixement, com a forma d’adaptació, està constituït per un doble procés d’assimilació i acomodació.
• L’assimilació suposa la integració de nova informació en les estructures de coneixement actuals de la persona, establint relacions entre els coneixements previs i els nous coneixements.
• L’acomodació implica una reorganització de la informació present en les estructures cognitives de l’ésser humà, esforç realitzat pel subjecte per modificar els esquemes existents o adquirir-ne d’altres que permetin l’assimilació dels nous coneixements.

Estadis del Desenvolupament Cognitiu

• Estadi 1: Intel·ligència sensoriomotriu. De 0 a 2 anys. Es caracteritza per la intel·ligència pràctica, sense representació mental ni llenguatge.
• Estadi 2: Intel·ligència preoperatòria. De 2 a 7 anys. Es caracteritza per l’aparició del llenguatge i la representació simbòlica, tot i que el pensament és egocèntric.
• Estadi 3: Intel·ligència operatòria concreta. De 7 a 12 anys. La sortida de l’egocentrisme permet un pensament més objectiu i un raonament més lògic, però les operacions són encara poc complexes.
• Estadi 4: Intel·ligència operatòria formal. De 12 a 16 anys. És el nivell més teòric i abstracte al qual pot arribar el desenvolupament.

Adaptacions i Aprenentatges

• L’equilibri per passar d’un estadi a un altre s’aconsegueix per adaptacions entre el medi extern i intern.
• Aquestes adaptacions o aprenentatges són maniobres d’aproximació, incorporació i organització d’objectes i elements externs, que formen l’aprenentatge.
• Se succeeixen en un procés d’assimilació i acomodació.
• Per a l’aprenentatge són necessàries unes condicions addicionals:
  • Una maduració adequada en l’aspecte físic i cognitiu.
  • L’accés a experiències suficients en l’entorn físic.
  • Les interaccions amb el medi social.

L’Evolució de l’Afectivitat segons H. Wallon

• Concepte de l’ésser humà com a ésser biològic, ésser social, i una sola i única persona.
• L’individu es desenvolupa a partir de relacions amb altres.
• L’emoció és fonamental en el desenvolupament de la persona.
• Les primeres relacions entre el bebè i l’adult estan basades en manifestacions afectives.
• A diferència del que defensava Piaget, no es tracta de relacions amb el medi, sinó de relacions humanes amb totes les relacions socials.
• Wallon considera que l’emoció i l’afectivitat tenen un paper fonamental en el desenvolupament de la persona, perquè constitueixen un sistema d’expressió evolutivament anterior al llenguatge.

Estadis del Desenvolupament Humà segons Wallon

1. Impulsivitat motriu (0/6 mesos): Funcions fisiològiques: son, alimentació i moviment.
2. Emocionals (6/12 mesos): s’amplia l’espectre d’emocions. Importància de l’adult a nivell emocional.
3. Sensorimotor (1/2 anys): activitats circulars que li produeixen plaer i experimenta amb els objectes del seu entorn. Pas de l’acció al pensament.
4. Personalitat (2/6 anys): es construeix la personalitat infantil, marcat per la necessitat afectiva del nen. Tres períodes: crisi del personalisme o negativisme (2/3 anys), de gràcia (3/4 anys), de representació de rols o imitació (5/6 anys).
5. Pensament categorial (6/7 anys): pensament sincrètic (6/9 anys) barreja el subjectiu amb l’objectiu de la realitat; pensament categorial (9/11 anys) pot determinar el que és propi d’un objecte concret.
6. Pubertat i adolescència (12/15 anys): afirmació del seu jo.

La Teoria Psicoanalítica de S. Freud

Explica com funciona el psiquisme humà i com s’estructura la personalitat.

Va elaborar:

• Teoria sobre els instints: Dues pulsions:
  • La pulsió de la vida: es refereix a l’instint d’autoconservació (relacionada amb la supervivència) i a la libido o energia sexual.
  • La pulsió de la mort: fa referència als components destructius i agressius que hi ha en cadascun dels éssers humans.

La vida de la persona està guiada per aquestes dues pulsions, la de vida i la de mort (l’amor i l’odi).

• Teoria de la personalitat:
• Primera tòpica: No està basada en allò racional, sinó en les emocions, i es compon de tres estructures:
  • L’inconscient: Conté tot allò a què no pot accedir la consciència i que, per tant, no és possible controlar.
  • El preconscient: Inclou el que està a punt d’entrar a la consciència.
  • El conscient: ens uneix i ens relaciona amb la realitat existent, d’una manera evident per a un mateix.
• La segona tòpica: Distingeix tres estructures en la personalitat de l’ésser humà:
  • L’allò: és l’inconscient (és la part més antiga de la personalitat, primitiva i inconscient, i està guiada pel principi del plaer).
  • El jo: seria el conscient, preconscient i inconscient (quan el jo es va desenvolupant, el nen aprèn a enfrontar-se amb el món real. El jo es maneja sobre el principi de realitat; busca la satisfacció de l’allò d’una manera més realista que li donarà plaer a llarg termini i li evitarà el dolor i la destrucció).
  • El superjo: és l’inconscient, preconscient i de vegades el conscient (en la seva teoria, Freud va demanar que al voltant dels 4 o 5 anys, el jo reconeix les demandes del superjo que està començant a formar-se i que li fa considerar la realitat però també l’ideal, és a dir, com ha de ser la nostra conducta. Aquesta petició de la personalitat busca la perfecció, produint sentiments d’orgull “positius” o de culpa “negatius”).

La Teoria Etològica de J. Bowlby

Segons John Bowlby (1907-1990), la relació del bebè amb la persona adulta s’inicia amb una sèrie de senyals innats que atreuen l’una cap a l’altra. Gràcies a les capacitats emocionals i cognitives que la criatura va adquirint, es va consolidant un vincle afectiu veritable.

Fases en la Formació del Vincle Afectiu

• Fase de preaferrament: El bebè té preferència pels estímuls humans i pel rostre humà. Des del naixement fins a 6 setmanes disposa d’una orientació envers les persones en general, sense reconèixer les figures concretes que el cuiden. A aquesta edat, els nadons reconeixen l’olor i la veu de la mare, però encara no es pot parlar d’aferrament, ja que si reben l’atenció que necessiten es queden tranquils al marge de la persona adulta que els la proporcioni.
• Fase de formació de l’aferrament: Entre les 6 setmanes i els 6-8 mesos, l’infant manifesta preferència per les persones que li són familiars sense rebutjar encara les que són desconegudes. La interacció privilegiada es produeix generalment amb la mare, o amb la figura principal d’aferrament, a qui ja comença a reconèixer. Són proves del reconeixement el somriure diferencial i les vocalitzacions diferencials. També plora més quan és la mare qui se’n va i deixa de fer-ho amb més facilitat si és ella qui l’atén.
• Fase de l’aferrament ben definit: Entre els 6-8 mesos i els 18 mesos aproximadament. Als 8 mesos, els nens i les nenes mostren ja l’angoixa de separació, que apareix quan la figura d’aferrament s’allunya i, associada a aquesta, l’ansietat davant de les persones estranyes. Aquest comportament és indicatiu que el nen/a ja sap que la mare segueix existint encara que no s’estigui amb ell.
• Fase de formació d’una relació recíproca: Els infants ja han elaborat una representació interna del vincle d’aferrament establert i tenen expectatives sobre la seva disponibilitat en moments d’estrès, la sensibilitat de la figura d’aferrament envers les seves necessitats i la possibilitat de rebre’n el suport si els fa falta. La formació d’una relació recíproca s’inicia cap als 18 mesos, quan les noves capacitats mentals i lingüístiques del nen/a permeten que la interacció amb les figures d’aferrament evolucioni i sigui asimètrica. Cap als 2 anys aproximadament, la criatura ja pot entendre i preveure que la seva mare o pare tornarà després.

Mary Ainsworth: La Situació Estranya

La situació estranya pretenia estudiar el comportament d’infants de 12-24 mesos en la presència d’una persona estranya, en un entorn desconegut i amb la presència de la mare o sense aquesta.

El Procediment de la Situació Estranya (Experiment)

La situació estranya és un experiment clàssic de laboratori, es divideix en vuit episodis de tres minuts cadascun:

1. L’experimentador (al mateix temps persona estranya per a l’infant, ja que no la coneix) acompanya la mare i el nen o la nena a una sala amb jocs i surt de l’habitació.
2. La mare s’asseu i el nen o nena es posa a jugar i a explorar l’entorn. En aquesta fase s’observa fins a quin punt l’infant utilitza la mare com a base segura per a l’exploració.
3. La persona estranya entra a la sala, s’asseu i es posa a parlar amb la mare, mentre s’estudia la reacció de l’infant davant d’ella en presència de la seva mare.
4. La mare surt de l’habitació i la persona estranya es queda amb la criatura. Juga amb ella i la consola. En aquest episodi s’observa si l’infant mostra angoixa de separació quan la seva mare se’n va i com reacciona davant de la persona estranya.
5. La mare torna i saluda el seu fill. Si és necessari, el consola. A continuació, la persona estranya surt de l’habitació. S’observa la reacció de l’infant quan es retroba amb la seva mare.
6. La mare se’n va i l’infant es queda sol. L’atenció se centra a observar l’angoixa de separació.
7. La persona estranya torna i consola el nen/a. En aquest episodi es veu si l’infant pot ser consolat per un estrany.
8. Torna la mare, saluda l’infant i, si és necessari, el consola. S’observa la reacció del nen o la nena en el retrobament amb la seva mare.

Conclusió: Tipus d’Aferrament

1. Aferrament segur: Els infants exploren i juguen sense por ni angoixa mentre la mare s’està amb ells.
2. Aferrament evasiu: Aquests infants no fan massa cas de la mare quan hi és i tampoc ploren ni s’intranquil·litzen quan se’n va.
3. Aferrament d’oposició: Mentre la mare s’està amb ells, aquests nens i nenes busquen la seva proximitat i no juguen ni exploren l’entorn.
4. Aferrament desorganitzat: Les criatures amb aquest patró són les més insegures i desorientades, ja que mostren conductes confuses i contradictòries.

El Víncle d’Aferrament

Factors que Influeixen en la Formació de l’Aferrament

• La presència mantinguda en el temps de la principal figura d’aferrament.
• La qualitat de la cura i de la persona que la presta.
• Les característiques pròpies del bebè.
• La sincronía/asincronía en la relació.
• El context familiar.
• El context cultural.
• El tipus d’inclinació del pare i la mare.

Perquè es produeixi un desenvolupament emocional normal es necessita vincular-se i hi ha efectes secundaris emocionals.

La qualitat de l’atenció i les característiques del nadó són importants per a l’establiment del vincle d’aferrament. L’acceptació del bebè tal com és, la capacitat de cooperació de la mare o de la figura principal d’aferrament, i la seva accessibilitat són característiques indicatives de la qualitat de l’atenció, i afavoreixen la formació d’un aferrament segur.

Les característiques pròpies de l’infant són importants per a l’establiment del vincle d’aferrament. En circumstàncies normals, el temperament no condiciona directament el tipus d’aferrament, ja que els infants amb temperaments difícils poden establir un aferrament segur si reben la cura i l’atenció emocional necessàries.

En aquells casos en què la cura del bebè requereix un esforç esgotador per a la mare o el pare i no existeixen mitjans ni suports socials suficients, la relació i el vincle emocional se’n poden ressentir i això pot afectar la seguretat en l’aferrament.

Sincronía en la Relació

La sincronía consisteix en una interacció coordinada, un diàleg en el qual és crucial el paper de la sensibilitat de la figura d’aferrament per respondre als senyals del bebè: estimulant-lo, parlant-li, jugant-hi, fent-li pessigolles i amb la capacitat d’adonar-se de quan necessita descansar.

Una veritable comunicació d’emocions, que consisteix en observar mares jugant amb els seus fills o filles de mesos, es pot apreciar com una mena de dansa emocional.

La sincronía es produeix en un 30% de les interaccions cara a cara entre el bebè i la persona que el cuida; la resta del temps hi ha l’asincronía pel cansament de l’infant o la distracció de la mare.

Amb la sincronía i l’asincronía que s’estableixen en aquestes interaccions, els bebès desenvolupen algunes habilitats bàsiques de la interacció social. També aprenen a relacionar-se quan la interacció no és òptima i l’intercanvi no acaba de funcionar.

El Context Familiar

La qualitat de la relació de la parella, la participació dels progenitors i familiars en la cura del nadó o els canvis en les circumstàncies familiars també poden influir en la formació d’aquest vincle emocional.

El Context Cultural

Per a la gran majoria de bebès de totes les cultures, la presència de la mare és tranquil·litzadora, però no tots els infants estan acostumats de la mateixa manera a separar-se’n.

El Tipus d’Aferrament dels Pares

Les mares i els pares es poden classificar segons el tipus de vincle afectiu que van poder establir i el record que en tenien en: autònoms, desentesos, preocupats pel passat i pendents de resolució.

Els autònoms tenen bebès segurs, els desentesos tenen fills evasius i els infants dels preocupats pel passat tendeixen a ser rebels.

Estabilitat de l’Aferrament

• Una relació entre el tipus d’aferrament d’una nena o un nen i la seva conducta social posterior.
• Nens/es amb aferrament segur mostren majors habilitats socials.
• No necessàriament l’aferrament insegur provoca problemes en les relacions socials posteriors.
• L’aferrament és el punt de partida del desenvolupament socioafectiu posterior. Les criatures que a l’any de vida presenten un aferrament segur, als 3 anys són més empàtiques i prosocials, curioses i extravertides.
• Es relacionen millor amb les seves educadores.
• Regulen millor les seves emocions.
• Són capaces de demanar ajuda quan la necessiten i són preferits pels seus companys de joc respecte a aquells altres infants que a la mateixa edat van ser classificats amb aferrament insegur.

La representació interna de la primera vinculació afectiva és la base per establir futures relacions i una part essencial de la personalitat. Aquesta representació pot patir modificacions si es produeixen canvis en l’entorn familiar del nen/a.

L’arribada d’una germaneta, la reincorporació al món laboral del pare que es trobava a l’atur o una millora en la relació afectiva de la parella poden modificar la conducta d’aferrament establerta inicialment.

Una intervenció en els àmbits educatiu o psicològic també pot ocasionar modificacions en la forma de relació afectiva i social que el nen/a establia amb les persones més properes.