La Descolonització: Vies d'Accés a la Independència

La Descolonització

1.1. El Context Internacional Favorable

Els Estats Units van voler donar-ne una prova fefaent quan, el 1946, van concedir la independència a la seva única colònia, Filipines. Al seu torn, l'URSS va fer públic el seu suport als moviments independentistes, alguns dels quals eren impulsats per guerrilles comunistes. Totes dues potències estaven interessades a estendre als nous països la seva influència ideològica i econòmica. També les organitzacions internacionals, com ara les Nacions Unides, es van manifestar partidàries de la descolonització. L'any 1945, la seva Carta Fundacional va proclamar la igualtat de tots els pobles i el reconeixement al dret d'autodeterminació. A més, l'ONU va esdevenir una tribuna internacional a favor de la independència dels pobles colonitzats. Molts representants del món intel·lectual van adoptar posicions anticolonialistes i van negar el principi de domini i superioritat d'un poble sobre un altre.

1.2. Les Diferents Vies d'Accés a la Descolonització

Els processos de descolonització es van produir principalment per mitjà d'un d'aquests dos models:

• Un procés negociat i pactat: va ser el procediment utilitzat principalment pel Regne Unit. No hi van faltar episodis de lluita armada i, en alguns casos, va obrir pas a conflictes entre els països nous (cas de l'Índia i el Pakistan). El caràcter negociat de la descolonització va permetre crear estructures de col·laboració entre les antigues colònies i el Regne Unit: Comunitat Britànica de Nacions (Commonwealth).
• Lluita per la independència: la resistència de França, Holanda, Bèlgica o Portugal a concedir la independència a les colònies respectives va donar lloc a guerres i enfrontaments armats que no van poder aturar l'imparable procés d'independència. En aquests casos, les relacions entre els països nous i les antigues metròpolis no van ser positives després de la independència.