Descolonització Subsahariana i el Tercer Món (1955-1990)

La Descolonització Subsahariana (1955-1990)

L'Àfrica Britànica

Entre 1955 i 1965, la independència dels països africans va ser un procés continu. Les fronteres artificials establertes pels europeus van generar nombrosos conflictes ètnics.

A l'Àfrica britànica, la majoria dels territoris van assolir la independència pacíficament, amb l'excepció de Kenya. La insurrecció del grup Mau-Mau (1950-1953), que volia expulsar els europeus i asiàtics, va causar més de 40.000 morts.

Ghana va ser el primer territori a aconseguir la independència pactada (1957), seguit per:

• Nigèria (1960)
• Sierra Leone (1961)
• Tanganyika (1961)
• Uganda (1962)

Aquests nous estats es van integrar a la Commonwealth. A Nigèria, les diferències ètniques van provocar la sagnant guerra de Biafra (1966-1970), amb més de dos milions de morts per fam i malalties.

L'Àfrica Francesa

L'única insurrecció popular va tenir lloc a Madagascar, i va ser durament reprimida. El 1958, el general De Gaulle va proposar un referèndum a les colònies, que podien triar entre l'autonomia dins la Comunitat Francesa o la independència (sense ajuda econòmica). Només Guinea, liderada per Sékou Touré, va votar per la independència. La resta (Costa d'Ivori, Senegal, Gabon, Mali, Txad) van acceptar les condicions franceses.

El Congo Belga

El Moviment Nacional del Congo, dirigit per Patrice Lumumba, va reclamar la independència, que Bèlgica va concedir el 1960. Però, per protegir els seus interessos miners, Bèlgica va donar suport al moviment secessionista de Moïse Tshombé a Katanga (rica en diamants, coure i urani). El 1961, Lumumba va ser assassinat, desencadenant una guerra civil amb intervenció de l'ONU. El 1965, el general Mobutu va prendre el poder mitjançant un cop d'estat, i el Congo Belga va passar a anomenar-se Zaire.

L'Àfrica Austral

Rwanda i Burundi van sorgir com a estats independents d'antics territoris belgues. El 1961, els colons blancs de Sud-àfrica van declarar unilateralment la independència i van instaurar l'apartheid. La majoria negra va lluitar durant més de trenta anys contra la discriminació, liderada per Nelson Mandela i el Congrés Nacional Africà. El 1990, gràcies a la pressió internacional i les sancions econòmiques, es va iniciar un procés per desmantellar l'apartheid, que va culminar amb l'alliberament de Mandela, la derogació de les lleis discriminatòries, una nova constitució i les primeres eleccions multiracials el 1994, amb la victòria de Mandela.

El 1964, Rhodèsia del Nord es va convertir en Zàmbia. El 1965, la minoria blanca de Rhodèsia del Sud va declarar unilateralment la independència i va instaurar un règim de discriminació racial fins al 1980, quan la majoria negra va prendre el poder i va proclamar l'estat de Zimbabwe.

Les Colònies Portugueses

Les colònies portugueses van ser les últimes a desaparèixer. Durant els anys seixanta, la insurrecció es va estendre, obligant Portugal a una guerra colonial que va debilitar la dictadura de Salazar. El 1974, la Revolució dels Clavells va instaurar la democràcia a Portugal, i el nou règim va negociar la independència d'Angola, Moçambic i Guinea Bissau. El govern d'Angola va donar suport a la independència de Namíbia, antiga colònia alemanya sota control de Sud-àfrica, que va aconseguir la independència el 1990.

Bandung i el Naixement del Tercer Món

La descolonització va evidenciar la desigualtat econòmica global. La Conferència de Bandung (1955) va ser el primer escenari on els nous estats van tenir un paper important en la política internacional. Líders com Nehru, Nasser i Sukarno van representar vint-i-nou nacions, que sumaven més de la meitat de la humanitat però només el 8% de la riquesa mundial. Van defensar la neutralitat, el dret a l'autodeterminació, la sobirania, la igualtat de les nacions, la condemna a la discriminació racial, el rebuig a la intervenció estrangera, la coexistència pacífica, el desarmament i la cooperació internacional. Aquesta conferència va ser la llavor del Moviment de Països No Alineats, promogut per l'Índia, Iugoslàvia i Egipte, que va defensar la neutralitat durant la Guerra Freda, l'oposició als blocs militars, l'autodeterminació i la independència política i econòmica. El moviment va créixer fins a gairebé un centenar de països i va denunciar el neoimperialisme econòmic i cultural, especialment a la conferència d'Alger (1973), on es va exigir un nou ordre econòmic mundial.

El Tercer Món

El terme Tercer Món, encunyat als anys cinquanta, designava els països d'Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina que no s'alineaven amb cap bloc i compartien característiques derivades del subdesenvolupament: renda per càpita escassa, desnutrició, analfabetisme, gran creixement demogràfic i excés de població activa al sector primari. El neocolonialisme va perpetuar la dependència econòmica i cultural de les antigues colònies, amb ingerència dels països rics en els seus afers interns.