Descolonització i Creació d'Israel: Models i Conflictes del Segle XX

Les Vies de Descolonització i la Creació d'Israel al Segle XX

Models de Descolonització: Negociació i Lluita Armada

La descolonització al segle XX es va desenvolupar a través de dos models principals que van influir en la forma com les noves nacions van assolir la seva independència i com van gestionar les relacions amb les antigues potències colonials:

• Negociacions i Pactes (model britànic): Utilitzat principalment pel Regne Unit. Aquest model no va estar exempta d'episodis violents en alguns països nous com l'Índia i el Pakistan (amb la creació d'un estat per a cada religió) i la fundació d'Israel a costa de territoris palestins, una qüestió encara vigent avui dia. Les negociacions de descolonització van culminar amb l'estructura de la Commonwealth, que permet la col·laboració entre antigues colònies i la metròpoli.
• Lluita Armada (model francès): França, Bèlgica, Holanda i Portugal van resistir a concedir la independència, provocant guerres i enfrontaments armats. Malgrat la resistència inicial, el procés de descolonització va ser inevitable i va deixar les relacions amb la metròpoli molt deteriorades, com va succeir amb Algèria.

Així, la descolonització durant el segle XX es va desenvolupar a través de diferents models que van influir en la forma com les noves nacions van assolir la seva independència i com van gestionar les relacions amb les antigues potències colonials.

La Creació de l'Estat d'Israel i els Conflictes al Pròxim Orient

Els estats del Pròxim Orient es van formar majoritàriament a partir del desmantellament de l'Imperi Otomà i del repartiment dels seus territoris entre les potències europees després de la Primera Guerra Mundial. Aquesta regió presentava una diversitat de situacions:

• Països com l'Iran i l'Iraq van assolir la independència, encara que sota influència britànica.
• Altres, com Síria i el Líban, van caure sota mandat francès.
• Jordània i Palestina van quedar sota mandat britànic.

A finals del segle XIX, va sorgir el sionisme com un moviment nacionalista jueu, alimentat per l'antisemitisme creixent a Europa. La Declaració de Balfour del 1917, on el govern britànic va donar suport a la creació d'un estat per als jueus a Palestina, va marcar un punt d'inflexió. Entre les dècades de 1920 i 1930, la migració jueva cap a Palestina va créixer considerablement, provocant tensions amb la majoria musulmana àrab ja existent.

Després de l'Holocaust del 1945, on la població jueva va veure la seva persecució intensificada, el nombre de jueus a Palestina va créixer significativament, arribant a ser 600.000. Aquest augment va catalitzar la campanya per a la creació d'un estat jueu.

L'ONU va proposar el 1947 la partició de Palestina en dos estats mitjançant la Resolució 181: un estat jueu, que controlaria el 55% del territori amb només el 30% de la població, i un estat àrab, que tindria el 45% del territori amb el 70% de la població. Tot i que els jueus van acceptar la resolució, els palestins, els països àrabs i el Regne Unit van rebutjar aquesta proposta.

Finalment, el 20 de maig de 1948, David Ben-Gurion va proclamar la independència de l'Estat d'Israel. Aquesta decisió va desencadenar conflictes duradors i tensions regionals que encara perduren, marcant un punt crucial a la història moderna del Pròxim Orient.