Descartes vs Aristòtil: Empirisme i racionalisme

Descartes vs Aristòtil

Aristòtil i Descartes són dos filòsofs clau de la història del pensament que representen maneres radicalment diferents d'entendre l'origen del coneixement i el mètode filosòfic. Tot i compartir l'objectiu d'assolir un saber vertader i fonamentat, les seves propostes divergeixen tant en la concepció del coneixement com en la forma d'aplicar-lo a les diferents ciències. Aquesta diferència els converteix en dos referents oposats dins la tradició filosòfica.

Per una banda, Aristòtil era empirista; defensava que totes les persones naixem amb la ment com una «taula rasa» i que els coneixements s'adquireixen a través de les percepcions sensorials. Al contrari d'Aristòtil, Descartes era un filòsof racionalista: per a ell el coneixement es fonamenta en la raó i, per arribar-hi, es va inspirar en les matemàtiques. A més, defensava l'existència d'idees innates com les de Déu, del jo (cogito) i, en certa mesura, del propi món.

Per altra banda, els dos mètodes que proposen eren oposats. Aristòtil partia de l'abstracció inductiva (extreure coneixements generals de caràcter universal a partir d'individus concrets) mitjançant la imaginació, la memòria i l'enteniment. El punt de partida del coneixement és l'observació d'individus concrets; seguidament, la memòria i l'enteniment ens permeten extreure allò que tenen en comú tots els individus, per tal de formar coneixement + EJ.

Descartes, pel contrari, va crear el mètode cartesià, basat en la raó, que volia trobar veritats indubtables aplicables a qualsevol ciència i filosofia. Aquest mètode rebutja l'autoritat dels antics i la religió. Fonamentada en la raó, es divideix en dues operacions: la intuïció, que proporciona coneixements immediats (veritats clares i distintes) —com el coneixement del món, de Déu i del propi jo—; i la deducció (porta a coneixements segurs però requereix d'etapes encadenades).

Mètode cartesià: quatre etapes

1. Evidència: pretén trobar la base on fonamentar el coneixement (les veritats captades per la intuïció).
2. Anàlisi: divideix el que volem estudiar en parts més petites i simples perquè, en la tercera etapa, es puguin resoldre cada una de les parts.
3. Síntesi: reorganitza i resol les parts analitzades per oferir una solució global.
4. Repàs: es repassa tot el procediment per evitar errades i assegurar la coherència dels resultats.

En darrer lloc, els dos filòsofs tenien aplicacions diferents dels mètodes. Descartes deia que el saber/realitat és com un tronc, un únic saber i, per tant, totes les ciències empren el mateix mètode. Per contra, Aristòtil proposa que, com cada ciència i branca del coneixement s'interessa en un aspecte diferent de la realitat, els mètodes que empren són diferents i adaptats a la realitat pròpia de la ciència en qüestió.

En conclusió, Aristòtil i Descartes representen dues maneres oposades d'entendre el coneixement i el mètode filosòfic: l'empirisme basat en l'experiència i la inducció, i el racionalisme fonamentat en la raó i la deducció. Tot i compartir la recerca d'un saber vertader, les seves diferències en l'origen del coneixement, el mètode i l'aplicació a les ciències els situen com a referents contraposats però complementaris dins la història de la filosofia.