Descartes vetlla i somni

Descartes

A banda de la necessitat de reflexió social i política, es va crear noves seguretats i per això la reflexió sobre el coneixement va centrar part dels esforços dels filòsofs del S.XVII. Aquells que van fer prevaler la recerca el paper constructiu i ordenador de la raó(Racionalisme). El corrent format per aquells k van reclamar x a l'experiència el paper de decidir sobre la validesa del nostre coneixement(Empirisme). Els dos corrents atorgaven importància a la consciència humana com a punt de partida de qualsevol coneixement. Va ser especialment posada en relleu per Descartes. Es va col·locar en primer pla la necessitat de noves certeses, el primer pas ha de consistir a reflexionar sobre la manera com podem arribar a saber-ho, sobre el mètode. La tesi aristotelicotomista defensava la diversitat de mètodes. Descartes va insistir en la unitat de mètode.
Descartes es va inspirar en les matemàtiques i va proposar la recerca d'uns principis absoluts i evidents i la deducció de totes les altres veritats a partir d'aquests principis.
Les regles del mètode queden reduïdes en 4: Cal evitar la precipitació i prejudicis, ens diu la 1a regla. La segona regla es tracta de l'anàlisi de problemes complexos en les seves parts més simples. Un cop obtinguts els principis evidents, caldrà anar reduint conseqüències ordenadament, tercera regla. Finalment, una nova crida a la prudència, les revisions tan minucioses com calgui per garantir la validesa del procés. En això consisteix la 4a regla// Només acceptarem allò que és evident, Descartes disposat a dubtar de manera metòdica, elimina progressivament els punts de partida del coneixement k acostumem a prendre com a més sòlids. No pot prendre com a fonament l'experiència dels sentits, atès que de vegades ens enganyen, tampoc de l'experiència del propi cos, ja que podria ser un somni. Fins i tot les matemàtiques, són posades en dubte. Així, Descartes introdueix la hipòtesi del geni maligne/ Descartes arriba a la conclusió de que pensa, llavors afirma: si penso, sóc. I per més que un geni maligne m'enganyi, sóc jo(Descartes) l'enganyat.
Cogito ergo sun: ''penso, doncs sóc'', aquesta és la primera certesa a què arriba Descartes. '' descobreix que pensa tres tipus d'idees.
En 1r lloc, les idees adventícies: les que semblen provenir de l'experiència, les factícies: aquelles que la ment construeix a partir de les idees adventícies i les innates: aquelles que són producte exclusiu del mateix funcionament de la raó, com ara els conceptes matemàtics. Per a Descartes, només les idees innates poden servir com a punt de partida fiable de la construcció del coneixement/ Entre les idees innates es troba, segons Descartes, la de substància. De fet, afirma que, en la seva activitat de pensament descobreix la idea de tres tipus de substància:
La substància pensant. Sóc pensament i tinc pensaments. En això consisteix la meva substància. Tanmateix, no puc saber si aquests pensaments es corresponen amb alguna cosa fora de mi mateix. No sé del cert, si a més de pensament, també tinc cos./ substància extensa: correspondria els objectes exteriors. La característica que defineix aquesta idea és l'extensió/ Però el fet que tinguem la idea de substància extensa a la nostra ment no demostra que els cossos tinguin realment una existència fora de nosaltres. Encara no hem eliminat la hipòtesi del somni ni la del geni maligne. Aquest pont pel qual Descartes passa del món de la consciència al món exterior, del pensament a la realitat material, és Déu, la substància infinita/ Tot i que havia assegurat que només admetria allò evident, Descartes accepta, el principi escolàstic segons el qual la causa sempre ha de tenir més realitat ke l'efecte. Partint d'aquest supòsit, Descartes arriba a la conclusió que només un ésser perfecte pot haver posat en nosaltres la ideade perfecció. D'aquest ésser en diem, Déu. A més d'aquest argument causal, Descartes recorre a l'argument ontològic d'ANSELM per reforçar la seva idea. La demostració de l'existència de Déu elimina la hipòtesi del geni maligne i esdevé garantia del coneixement. Un Déu no pot fer que ens enganyem en la nostra convicció que existeix el món.