Descartes: Substància Divina, Món Extens i Llibertat

Descartes: Substància Divina, Jo Pensant i Món

La Substància Divina: Déu com a Garantia de Veritat

Descartes considera que el "jo pensant" no és perfecte, i que el mateix dubte metòdic s'ha establert per tal de corregir-ne els errors. El "jo pensant" posseeix la idea de perfecció. Si tenim consciència de la nostra naturalesa imperfecta és perquè sabem en què consisteix una naturalesa perfecta i ens hi comparem. Així, la idea de la perfecció, innata en nosaltres, és la idea d'un ésser perfecte: és la idea de Déu.

Descartes afirma que aquesta idea de perfecció (o Déu) no pot provenir de nosaltres, éssers imperfectes. Per tant, ha d'haver estat una realitat divina la que l'ha fet sorgir dins de les nostres ments. Del conjunt d'idees que posseeix el "jo pensant", en sobresurt una de privilegiada, una idea que permet anar més enllà de la pròpia subjectivitat. Una idea que permet afirmar clarament que fora de mi mateix i de la meva ment existeix una realitat, una realitat extramental. Aquesta idea tan privilegiada que descobreixo dins meu és la idea innata de Déu.

La demostració de l'existència de Déu és una peça fonamental en la metafísica cartesiana. Déu és la realitat que permet superar la meva subjectivitat. Descartes fa un pas més: Déu esdevé garantia de coneixement. En Déu existeixen les grans veritats eternament establertes. Per a ell, totes les veritats matemàtiques que descobrim són de Déu; les lleis de la natura també són decretades per Déu.

En els seus arguments a favor de l'existència de Déu, Descartes hi incorpora l'antic argument ontològic, si bé reforçat, ja que per a Descartes les idees tenen una realitat indiscutible.

El Món com a Substància Extensa

El meu "jo" té plena consciència de la diferència entre la idea de "jo pensant" i la idea de "cos extens". Té la idea clara i distinta del "jo pensant" (no extens) i, d'altra banda, posseeix la idea distinta del "cos extens" (no pensant). Del "jo pensant" no en puc dubtar; del cos, sí. Però, si jo tinc una idea distinta del meu "cos extens" i existeix un Déu perfecte i veraç, aquest Déu que m'ha creat racional no pot permetre que m'enganyi quan faig ús adequat de la meva raó.

La bondat de Déu em garanteix que la grandíssima inclinació (o tendència natural humana) a creure en l'existència de les coses extenses no és enganyadora. A part de la substància pensant, existeix una altra substància finita i creada: la dels cossos, tots ells amb un atribut fonamental, l'extensió.

Ara bé, si el "jo pensant" i la matèria són dues realitats (o substàncies) independents, com s'explica que el meu "jo pensant" decideixi anar a fer un tomb i el meu cos, tot seguit, realitzi l'acció? De quina manera una idea influeix en una acció? Com es comuniquen entre elles, aquestes substàncies tan diferents?

Llibertat i Mecanicisme: El Dualisme Cartesià

El cos, com tota cosa extensa, com tota matèria, està governat per lleis mecàniques que el determinen, de la mateixa manera que està governada una màquina. Si el "jo pensant" fos una substància completament separada i deslligada del cos, no hi hauria lloc per a la llibertat; el comportament humà seria com el d'una màquina, cosa que de cap manera volia acceptar Descartes.

La llibertat és un bé que Descartes proclama; no només perquè era lliure ha pogut dubtar de tot. L'ànima és una substància que de cap manera es pot sotmetre a les lleis mecàniques i deterministes que regeixen el cos.

El mecanicisme que es desprèn del dualisme antropològic tingué implicacions de tota mena, positives i negatives. D'una banda, estimula la recerca biològica, fisiològica i mèdica. Les màquines es poden desmuntar i, si el cos simplement és una màquina, puc dur a terme tota mena de disseccions en cossos humans; aquesta idea va afavorir molt la medicina.

I tota la matèria i tota la natura són considerades una màquina, una realitat d'ordre inferior al pensament. Aleshores, la natura queda a disposició i al servei de l'ésser humà. L'home pot fer el que vulgui tant de la matèria com dels animals. En certa manera, el mecanicisme de Descartes impulsa una actitud poc respectuosa cap a la natura.