Descartes: Déu, Raó i Ètica Provisional en la Filosofia Cartesiana

Descartes i Déu

Descartes va ser educat en un món culturalment cristià i, tot i que era catòlic practicant, va viure la major part de la seva vida adulta en països protestants. Això li permetia desenvolupar més lliurement el seu sistema filosòfic i qüestionar alguns dogmes del catolicisme.

El fet de no atrevir-se a publicar el seu tractat físic després de la condemna de Galileu demostra la prudència de Descartes a l'hora de manifestar arguments que poguessin portar-li problemes amb les autoritats religioses. Per aquest motiu, alguns el consideren un ateu disfressat.

Per seguretat, havia de fugir dels països catòlics a causa de la tensió religiosa, que feia molt perillós declarar-se obertament ateu o posar en qüestió els dogmes de fe. Descartes era molt intel·ligent i afirmava sense afirmar i negava sense negar, cosa que permet interpretar-lo de moltes formes.

Descartes demostra l'existència d'un Déu matemàtic i lògic. Que el seu Déu no sigui el cristià no vol dir que Descartes sigui ateu.

Descartes rebutja el Déu de la tradició cartesiana i arriba a un Déu que és raó universal i principi de veritat matemàtica. Aquest model de Déu racional és una necessitat derivada de l'ordre de l'univers.

Els arguments que Descartes utilitzava per demostrar l'existència d'aquest Déu racional eren tres: l'ontològic (utilitzat també per l'escolàstica), el cosmològic (que situa Déu en un paper creador però que no té una funció més enllà d'aquesta creació) i el gnoseològic (que suposa una ruptura: deriva Déu de la pròpia idea que té de Déu, el paper de la "res infinita" és el d'una necessitat de la meva raó). El seu objectiu no és tant demostrar l'existència de Déu, sinó demostrar l'autosuficiència de la raó.

Ètica cartesiana?

No hi ha una ètica cartesiana pròpiament dita, ja que l'objectiu de Descartes és crear un mètode únic de coneixement que garanteixi el descobriment de la veritat, i pel camí es troba amb el seu “cogito” com a primera veritat evident. Descartes, però, no té temps d'elaborar una ètica racional basada en el seu pensament.

Si es proposa dubtar de tot i considerar fals allò que pugui ser-ho (tant si ho és com si no), haurà de considerar falsos els judicis morals acceptats en la seva època. Per tant, en aquest moment de trànsit (entre dubte i certesa) que ens planteja a l'inici de la seva reflexió, ha d'adoptar una moral provisional.

Decideix que aquesta moral provisional es basarà en els costums i les lleis del lloc on es trobi, no perquè sigui millor que d'altres, simplement per necessitat de tenir unes regles i per evitar problemes amb la justícia. Aquesta moral provisional, a més, té tres normes bàsiques:

• Obeir les normes i lleis del lloc on es trobi, mantenint la religió tradicional i seguint les opinions més moderades.
• Actuar de forma ferma i resolta, és a dir, una vegada presa una decisió, seguir-la amb constància.
• Derrotar-se a un mateix abans que la fortuna, és a dir, canviar els propis pensaments en comptes de canviar la realitat. És més fàcil canviar els desitjos propis que canviar el món perquè s'ajusti a ells.

És una ètica mínima i provisional, però amb sentit comú: respectar la tradició i les lleis per no tenir problemes, seguir les opinions moderades i ajustar-se al que el món i la vida em donen.

Veiem una mica d’actitud sofista (malgrat saber que les lleis podrien ser unes altres, les hem de respectar); una mica d'Aristòtil (el terme mig entre dos excessos); una mica d'estoïcisme (no puc canviar el món ni el meu destí, però sí el que espero del món, eliminar el desig i acceptar el meu destí).