Descartes i el Racionalisme: Crisi del Segle XVII i Mètode Deductiu

La Crisi del Segle XVII i el Racionalisme de Descartes

El segle XVII va estar marcat per una profunda crisi religiosa i política. La coexistència del catolicisme, el protestantisme i l'anglicanisme va generar conflictes que van desembocar en la Guerra dels Trenta Anys. En aquest context, René Descartes va qüestionar els ensenyaments rebuts i va buscar la seva pròpia experiència. La figura de Déu va ser una peça imprescindible en la seva filosofia.

La Revolució Científica

Paral·lelament, es va produir una revolució científica amb importants avenços en:

• Astronomia: Descobriment de l'heliocentrisme per Kepler.
• Física: Unificació de les lleis de l'univers per Galileu.
• Metodologia: Desenvolupament del mètode hipoteticodeductiu (basat en la raó) i el mètode empiricoinductiu (basat en l'experiència).

Kepler, influenciat per les idees pitagòriques i platòniques, va descriure les òrbites dels planetes a partir de les dades de Tycho Brahe:

1. Les òrbites dels planetes són el·líptiques, amb el Sol en un dels focus.
2. Un radi vector escombra àrees iguals en temps iguals, la qual cosa implica que els planetes no es mouen a la mateixa velocitat.
3. Hi ha una proporció inversa entre la distància i la velocitat dels planetes al voltant del Sol.

El Mètode Empiricodeductiu i Empiricoinductiu

El mètode empiricodeductiu (racionalisme) es basa en:

• Detecció d'un problema.
• Formulació d'una hipòtesi.
• Deducció de les conseqüències observables.
• Experimentació.
• Verificació o falsació.

El mètode empiricoinductiu (empirisme), defensat per Francis Bacon, es basa en:

• Observació i enregistrament dels fets.
• Anàlisi i classificació dels fets.
• Generalització a partir dels fets observats per a formular una llei general.

El Racionalisme de Descartes

El racionalisme, en sentit ampli, prioritza la raó per sobre dels sentits com a fonament del coneixement. En sentit estricte, el racionalisme del segle XVII, iniciat per Descartes i seguit per Spinoza i Leibniz, es caracteritza per:

• Confiança total en la raó.
• Recerca d'un mètode basat en la deducció.
• Concepció mecanicista del món.

Característiques del Racionalisme

1. Confiança en la raó i en la seva capacitat d'explicar-ho tot.
2. Afirmació de l'existència d'idees innates, que no provenen dels sentits ni de la imaginació.
3. Valoració de les matemàtiques com a model de coneixement.
4. Menyspreu dels sentits com a font de coneixement fiable.
5. Importància de la idea de substància com a fonament de la concepció de la realitat.

Les Tres Substàncies

• Substància pensant: l'ànima, contenidor de les idees.
• Substància infinita: Déu.
• Substància extensa: el món material.

L'Objectiu de Descartes

L'objectiu de Descartes era crear una filosofia segura i precisa, com les matemàtiques, que pogués englobar els diversos sabers científics. Considerava la filosofia com el punt de convergència de totes les ciències.

El Mètode Cartesià

Per a aconseguir una filosofia segura, Descartes va proposar un mètode basat en la intuïció i la deducció.

• Intuïció: Captació directa d'una veritat evident.
• Deducció: Passar d'un coneixement segur a nous coneixements segurs.

Les Quatre Regles del Mètode

1. Regla de l'evidència: No admetre res que no es presenti amb claredat i distinció a la ment.
2. Regla de l'anàlisi: Dividir les dificultats per a resoldre-les millor.
3. Regla de la síntesi: Conduir per ordre els pensaments, dels més simples als més complexos.
4. Regla de l'enumeració completa: Revisar tots els passos per a evitar errors.

Motius per Dubtar i Moral Provisional

Descartes va establir quatre motius per dubtar:

1. Incertesa de les dades sensorials.
2. Errors de raonament.
3. Inseguretat en distingir el son de la vigília.
4. Existència d'un geni maligne que ens enganya.

Per a poder viure mentre dubtava, va proposar una moral provisional:

• Obeir les lleis i els costums del país.
• Actuar amb fermesa després de prendre una decisió.
• Adaptar-se a les circumstàncies (estoïcisme).
• Dedicar-se a investigar i desenvolupar la raó.

Primera Evidència: Cogito, Ergo Sum

. Aquesta primera evidència li permet a Descartes afirmar l'existència d'un jo pensant (ànima) diferenciat del cos. Cogito, ergo sum es converteix en un principi modèlic: tot el que sigui evident, clar i distint com aquest principi serà acceptat com a veritat.

La Concepció de la Realitat

Descartes divideix la realitat en tres substàncies:

• Substància pensant (jo, ànima): La seva naturalesa consisteix a pensar i no necessita cap lloc ni depèn de cap cosa material. És completament diferent del cos i lliure.
• Substància infinita (Déu): És un ésser perfecte, etern, omnipotent, creador, necessari i omniscient. Garanteix el coneixement i l'existència de la realitat material.
• Substància extensa (món): És una realitat garantida per Déu, que l'ha creat. És tot allò que té extensió i està sotmès a les lleis mecàniques.

Classificació de les Idees

Descartes classifica les idees en:

• Adventícies: Provenen dels sentits i poden ser errònies.
• Factícies: Provenen de la imaginació.
• Innates: Emergeixen de la pròpia facultat de pensar i són necessàriament acceptades per la ment.

Demostracions de l'Existència de Déu

Descartes utilitza arguments a priori (sense experiència, a partir de les idees) i a posteriori (a partir de l'experiència) per a demostrar l'existència de Déu.

Arguments que Utilitza Descartes

1. Argument de Sant Agustí

• Descobreixo veritats eternes i immutables a la meva ànima.
• Aquestes veritats no poden venir d'un ésser temporal, canviant i imperfecte com jo.
• Ha d'haver-hi una realitat eterna i immutable que les fomenti i les faci conèixer: Déu.

2. Argument de Sant Anselm (ontològic)

• Tothom té la idea de Déu, un ésser tal que no és possible pensar-ne un altre major que ell.
• Aquest ésser ha d'existir, perquè, si no existís, podria pensar en un altre ésser que realment existís i fos superior a ell.
• Aquest ésser (Déu) existeix en el pensament i en la realitat.

3. Via de la Contingència (3a de les vies de Sant Tomàs)

• Sóc un ésser que dubta, limitat i contingent.
• És impensable que tots els éssers, uns darrere els altres, siguin contingents.
• Ha d'haver-hi una realitat que tingui en ella mateixa la raó de la seva existència, un ésser necessari: Déu.

Característiques de la Substància Extensa

• Extensió i moviment: Són les característiques principals i es poden mesurar i matematitzar.
• Funcionament mecanicista: L'univers i tot el que conté funciona com una màquina, regit per lleis deterministes posades per Déu.
• La ciència és possible per la regularitat absoluta de la natura i ha de conèixer les lleis que la governen.