Descartes: Proves de Déu i Dualisme Antropològic

Les Demostracions de l'Existència de Déu en Descartes

Dins la nostra ment trobem diferents idees, com la de substància infinita o Déu, la qual cal saber si és innata, factícia o adventícia. Descartes considerarà que és innata, i que l'única explicació de la seva existència dins la nostra ment és l'existència de Déu, és a dir, l'existència de la realitat a la qual es refereix. El seu atribut principal és la infinitud, la negació de qualsevol limitació, així com la immutabilitat, omnisciència, omnipotència i creació universal de totes les coses que són fora d'ell.

Descartes no presenta aquestes reflexions com a veritables només perquè siguin un producte de la tradició; en realitat, les utilitza perquè, d'acord amb el seu propi criteri d'evidència, aquests arguments se li presenten de manera clara i distinta com a veritables. És a dir, la seva raó accepta autònomament aquestes proves com a correctes, com a evidents. Descartes no diu mai que haguem de prescindir del coneixement heretat, sinó que l'hem de filtrar amb aquest nou filtre, el criteri racional d'evidència, el qual substitueix el vell filtre de la tradició, l'autoritat i la revelació.

Aquest nou filtre o criteri de veritat impedeix que passin molts residus cap al coneixement, però deixarà que alguns dels antics s'hi ubiquin, d'acord amb la seva racionalitat o evident correcció. A continuació, es presenten les demostracions i els problemes (que Descartes no va veure) per arribar a la conclusió que Déu existeix:

Primera Demostració: L'Argument de la Idea d'Infinit

Aquesta demostració explica que trobem la idea de Déu (infinit) en la ment (però la nostra ment és finita) i introdueix el principi metafísic dels graus de perfecció: no pot ser que una cosa més perfecta (més real) sigui efecte d'una causa menys perfecta (menys real). Així, segons Descartes, el grau de realitat de l'efecte prové del grau de realitat de la causa. Per tant, aquesta idea d'infinit-Déu no pot provenir de la meva ment (no és factícia); a més, necessàriament ha de provenir d'una causa que tingui o sigui infinit. D'aquesta manera, necessàriament Déu (substància infinita) és la causa de la idea de Déu que es troba en mi (efecte).

El problema que es va detectar en aquesta demostració és que aquest raonament parteix de postular el principi dels graus de perfecció, el qual és molt qüestionable. Pensem en la teoria evolucionista emergentista actual, que conclou que el més perfecte pot provenir d'allò més simple o imperfecte.

Segona Demostració: L'Argument del Primer Motor

En la segona demostració, Descartes assenyala que som una substància pensant que té la idea de Déu i introdueix el principi de causalitat: tot efecte té una causa. S'afegeix que és impossible que la sèrie de causes i efectes progressi fins a l'infinit. Per tant, hi ha d'haver una primera causa que no sigui alhora efecte, i aquesta causa és Déu, substància infinita que posseeix totes les perfeccions en si.

El dilema d'aquesta segona demostració és que és un argument absolutament aristotèlic-tomista, que parteix de la consideració de Déu com a causa de mi (que tinc la idea de Déu). Aquest argument, per tant, presenta les mateixes objeccions que l'argument aristotèlic, el fet d'afirmar i negar alhora el principi de causalitat.

Tercera Demostració: L'Argument Ontològic

L'última demostració diu que tenim en la ment la idea d'un ésser absolutament perfecte i que la no-existència és una imperfecció. Per tant, Déu existeix en tant que perfecte, ja que si fos inexistent seria imperfecte, però la imperfecció no està continguda dins la seva essència. Déu és la substància infinita, l'essència del qual inclou la seva existència.

El problema és que aquesta prova és una repetició de l'argument ontològic d'Anselm, el qual té l'inconvenient de partir d'una definició o idea culturalment preestablerta del significat del concepte "Déu", a més de passar il·legítimament de l'àmbit del pensat a l'àmbit del real.

Antropologia: Comparativa entre Descartes i Plató

Plató és un filòsof grec dels segles V-IV aC, mentre que Descartes és un filòsof modern del segle XVII. Malgrat els segles que els separen, tant Plató com Descartes són dualistes antropològics, ja que defensen que l'ésser humà és un compost d'ànima o substància pensant i cos o substància extensa.

L'Ànima Humana segons Plató

Segons Plató, l'ànima humana té tres parts amb funcions diferenciades:

• Apetitiva: passions innobles.
• Irascible: passions nobles.
• Racional: activitat intel·lectual.

Plató creu que l'ànima és un principi immaterial, immortal i preexistent al compost que forma l'individu. Així doncs, l'ànima, que ha contemplat el món de les Idees, "cau" accidentalment al món terrenal i, una vegada s'ha encarnat dins del cos, oblida la realitat de les Idees.

Les Substàncies en Descartes

Per a Descartes, les substàncies són els tipus de realitat possibles en l'Univers (el ser) o, en altres paraules, qualsevol entitat existent és essencialment una de les tres classes de substància següents:

• Substància Pensant (Res Cogitans): No es reencarna i no és el principi de la vida. De fet, per a Descartes, els animals no posseeixen ànima. És l'essència de l'humà, independent del cos, immortal i pot realitzar diverses funcions. Atès que el pensament no té extensió, no és determinat per les lleis físiques, de manera que és on s'origina la llibertat humana.
• Substància Extensa (Res Extensa): Es refereix als cossos materials i, en definitiva, a tot allò que té extensió, que ocupa un espai. En l'obra Les passions de l'ànima, Descartes explica com es comunica el pensament amb el cos, mentre que Plató no explica si existeix una connexió entre aquesta i el cos. La substància extensa, en tant que matèria, està sotmesa a les lleis físiques, així que el seu comportament està regulat mecànicament. Dit d'altra manera, no hi ha espai en ella per a la llibertat.
• Substància Infinita (Déu): Per a Plató no hi ha un Déu creador. Descartes afegeix aquest tipus de substància, l'atribut principal del qual és la infinitud, la negació de qualsevol limitació, així com la immutabilitat, omnisciència, omnipotència i creació universal de totes les coses que són fora d'ell.

El Cos: Presó o Màquina?

Pel que respecta al cos, Plató l'entén com la presó de l'ànima, la qual és la part espiritual i positiva que s'identifica amb l'essència humana, mentre que el cos i tot el material és considerat la part impura, provisional (mortal) i negativa de l'ésser humà, ja que és la font de desitjos i errors. Per la qual cosa cal reprimir el cos (ascètica) per alliberar i purificar l'ànima.

En canvi, segons Descartes, la substància extensa (cos) està sotmesa a les lleis físiques, així que el seu comportament està regulat mecànicament. No hi ha espai en ella per a la llibertat.

Llibertat i Determinisme: El Problema de la Interacció

Davant el debat entre el determinisme i l'indeterminisme de la voluntat, Descartes manté una visió mecanicista de la naturalesa i afirma que tot allò que és corporal i té moviment es pot preveure el seu comportament. No obstant això, l'ésser humà és un cos material viu i, per tant, també està sotmès a les mateixes lleis naturals mecàniques.

Això dona pas a diverses qüestions, com ara la de com és possible el fenomen de la llibertat de la voluntat humana dins un món determinat mecànicament per les lleis naturals que operen damunt la matèria. És aquí on el dualisme antropològic pren sentit: la separació entre cos i ment permet a Descartes afirmar l'existència de la llibertat humana (ànima lliure) i alhora mantenir la seva visió mecanicista (cos sotmès a lleis físiques).

Descartes identifica el jo amb l'ànima i, atès que aquesta és del tot diferent del cos perquè no és material, no està tampoc sotmesa a les lleis físiques mecanicistes: el pensament i la voluntat són, en conseqüència, lliures. No obstant això, Descartes deixa sense solucionar el problema de la interacció entre cos i ànima.