Descartes i Plató sobre la realitat: dubte, cogito i VR

1. Dubte sobre el cos (Descartes)

Descartes considera que pot existir la possibilitat que hi hagi algú extremadament poderós que vulgui enganyar-lo. No està segur de tenir cap de les propietats que s’atribueixen al cos, en particular la propietat de percebre diferents objectes. Afirma que l’única propietat de la qual està segur és la del pensament: és l’únic que li pertany necessàriament; és una cosa que pensa. Per tant, ja pot dir que no és un cos humà: pot suposar que no té cos, però manté que està segur que ell existeix. Per tant, no pot ser que ell sigui un cos.

2. Necessitat i supòsit (definicions)

• a) que seria impossible que fos d’una altra manera.
• b) Es fa una suposició quan es pren en consideració una possible manera en què podrien ser les coses, sense acceptar, si més no de moment, que realment són d’aquella manera.

3. Dubte metòdic i el cogito

Això es refereix al fet que no pot ser que el jo —la cosa que pensa— sigui un cos. Si la cosa que pensa i el cos fossin exactament el mateix, no podria ser que jo estigui segur que una cosa existeix sense estar segur que l’altra també existeixi. Descartes, amb el dubte metòdic, afirma que s’ha de rebutjar tot allò que no sigui absolutament indubtable. Com que el cos és conegut pels sentits, i aquests ens poden enganyar, Descartes utilitza també la possibilitat de l’existència d’un geni maligne que ens enganya com a base per al dubte general.

Si fem servir el dubte metòdic, hem de considerar com a fals tot allò sobre el qual es podria dubtar; això porta Descartes a concloure que l’única propietat necessària que tinc és la de pensar, i que, per tant, l’essència del jo és el pensament. El pensament és indubtable. Per això tindrà com a primer criteri d’una veritat segura el cogito: s’adonarà que hi ha alguna cosa que dubta o pensa i afirmarà «cogito ergo sum» — penso, doncs existeixo.

4. Plató, Descartes i la realitat virtual

Per a Plató, el món sensible és només ombra o imatge de la veritable realitat (les idees o formes). La seva famosa al·legoria de la caverna explica que els humans veiem només aparences i no la realitat autèntica. En aquest sentit, una simulació virtual seria una ombra d’una ombra: una còpia de coses que ja no són ni tan sols els objectes sensibles reals, sinó representacions artificials d’aquests. Per Plató, la realitat última no està en allò que percebem amb els sentits (ni tan sols en pantalles o simulacions), sinó en les idees intel·ligibles que només es coneixen mitjançant la raó.

Conclusió platònica: la realitat virtual seria encara més distant de l’autèntic coneixement que el món sensible ordinari.

Descartes va plantejar que els sentits poden enganyar —inclosos els somnis— i que només allò que es pensa amb claredat i distintament pot considerar-se cert. El seu famós «cogito, ergo sum» assenyala que el primer punt segur és el pensament en si mateix.

El problema del cervell en un pot (brain in a vat) és una interpretació moderna que segueix l’estil de Descartes: si un cervell rebés estímuls idèntics als de la realitat, no sabria distingir si està vivint una simulació o no. Aquesta idea coincideix amb la preocupació cartesiana per la possibilitat d’un engany radical per part d’un geni maligne. Per a Descartes, no podem confiar plenament en les sensacions; per tant, una realitat virtual perfecta simplement ens posaria davant de l’última forma de dubte metòdic.

Conclusió cartesiana: la realitat virtual posa en evidència el que Descartes ja defensava: el coneixement segur no està en les sensacions sinó en la raó crítica i el dubte metòdic.

En resum: Plató tractaria la realitat virtual (VR) com una còpia d’una còpia, molt allunyada de les idees; Descartes utilitzaria la idea de la VR per reforçar la seva incertesa sobre la fiabilitat dels sentits i per subratllar la importància de la raó.

5. Veritat, intencions i actuació

No estic d’acord amb l’afirmació. Les bones intencions i l’altruisme són importants, però no són suficients si no es basen en la veritat. Segons Descartes, actuar correctament implica evitar l’error, i això només és possible si ens preocupem per distingir entre allò que és veritable i allò que és fals.

Si actuem sense buscar la veritat, encara que tinguem bones intencions, podem provocar conseqüències negatives. En l’àmbit polític o moral, prendre decisions basades en idees falses pot perjudicar el bé comú. Per això, la veritat no està sobrevalorada: és necessària per actuar de manera responsable i correcta.