Descartes, Plató i Galileu: comparacions, dualisme i el Discurs del mètode

Comparació Descartes i Plató

Comparació Descartes i Plató: A continuació realitzaré la comparació entre dos grans filòsofs de la història de la filosofia: Plató i Descartes. En primer lloc, tots dos defensen el dualisme, tot i que ofereixen explicacions diferents. Plató sosté que l'ésser humà està format per ànima i cos, pel món sensible i pel món de les idees; l'ànima, segons Plató, preexisteix abans de la unió amb el cos. Descartes també defensa un dualisme compost per substància pensant i substància extensa, i per això el 'cogito' es presenta com centre de la substància pensant, separada del cos.

Ambdós comparteixen una especial predilecció per les matemàtiques. En el cas de Plató, el coneixement dels objectes matemàtics és un pas per al coneixement de les idees; per Descartes, les matemàtiques són una forma de coneixement model per al qual la filosofia ha de prendre nota. També coincideixen en la idea que l'experiència sensible no és una forma adequada del coneixement: cal centrar-se en el coneixement intel·ligible. Aquest antiempirisme fa que coincideixin en la noció que la ment no és un paper en blanc: per a tots dos pensadors existeixen idees innates dins de la nostra ment. Així, podem considerar que ambdós autors, encara que amb matisos, són pensadors racionalistes; per a tots dos, la veritat és captada mitjançant la intuïció intel·lectual.

També coincideixen en la importància del mètode per a establir les bases del coneixement cert. Tant la dialèctica platònica com el mètode cartesià impliquen un doble moviment que va del simple al complex i del complex al simple. Plató passa de la multiplicitat de les idees a la idea del Bé i viceversa, i Descartes passa de les idees complexes a les simples i a l'inrevés. Així, en ambdós pensadors el mètode és deductiu, sovint prescindint de l'experiència.

D'altra banda, hi ha punts destacables que els diferencien. Per començar, la idea de Déu: per a Plató existeix un déu ordenador, anomenat Demiürg; en canvi, Descartes concep Déu com l'ésser màxim, el garant de la veritat sobre el qual no hi ha res a objectar. També caracteritzen les idees de manera diferent: per a Plató, les idees són entitats subsistents que habiten un món propi, no en la ment del subjecte coneixedor; per Descartes, en canvi, les idees són mentals i constitueixen el contingut de la consciència. Així, quan coneixem no coneixem les coses en si, sinó per mitjà de les idees.

Comparació Descartes i Galileu

Comparació Descartes i Galileu: Descartes i Galileu ofereixen actituds mentals i enfocaments científics diferents. L'actitud de Galileu no és purament matemàtica, sinó fisicomatemàtica. Galileu no formula hipòtesis sobre els modes possibles del moviment accelerat buscant models abstraccions, sinó que tracta de trobar el mode real, el mode que empren la naturalesa i els fenòmens reals. No parteix, com Descartes, d'un mecanisme causal per traduir-lo després a una relació purament geomètrica o per substituir-lo per tal relació. Galileu parteix de la idea que les lleis de la naturalesa són matemàtiques: la realitat encarna el matemàtic. Per això no hi ha en Galileu una separació radical entre experiència i teoria; la teoria, la fórmula, no s'aplica només als fenòmens externs, sinó que expressa la seva essència.

La naturalesa respon millor a preguntes formulades en llenguatge matemàtic, perquè la naturalesa és el regne de la mesura i de l'ordre. I si l'experiència guia "com de la mà" el raonament, és perquè en l'experiència ben realitzada —o sigui, en la pregunta ben plantejada— la naturalesa revela la seva profunda essència que, d'altra banda, només l'intel·lecte és capaç de captar. Galileu va triomfar allà on Descartes, almenys al principi, va fracassar: va saber comprendre i mantenir en i pel pensament la paradoxal noció de moviment i fer-ne la base dels seus raonaments. Descartes no ho va aconseguir immediatament. Hi ha motius per culpar-lo? Potser hi ha en aquella resistència cartesiana algun indici d'una qüestió important i profunda: la noció clàssica de moviment (la mateixa que Descartes recollirà més tard, permetent-li formular el principi d'inèrcia i aconseguir una revenja sobre Galileu) no és tan clara i distinta com s'ha afirmat.

«Un canvi que és un estat... el mateix que és l'altre... només per força és possible fer coincidir aquests conceptes, com en temps antics ho va fer el demiürg de Plató.»

El Discurs del mètode: estructura i contingut

El "Discurs" és una obra breu. El mot "Discurs" té el significat d'alerta: «Ep! Atenció al mètode» o «Avís sobre el mètode». És, en part, una mena d'autobiografia personal i intel·lectual en què Descartes explica com va arribar a les seves conclusions. Consta d'una introducció o prefaci i sis parts. Ja al prefaci, el mateix Descartes anuncia els temes que tractarà:

• Consideracions sobre les ciències.
• Les principals regles del mètode.
• Algunes regles de moral que se'n deriven d'aquest mètode.
• Proves de l'existència de Déu i de l'ànima humana (fonaments de la seva metafísica).

Primera part

Primera part. Explica com va arribar al seu mètode.

• Parla de la raó (o el bon sentit), que serveix per discernir allò vertader d'allò fals: tothom posseeix aquesta capacitat; la diferència rau en qui segueix un bon camí (un mètode) i qui no.
• Descartes afirma haver tingut la sort (of course!) de triar un bon mètode: aquest mètode serà el mitjà per augmentar gradualment el coneixement i elevar-lo al punt més alt. Per això vol donar a conèixer aquest camí i explica com hi ha arribat.
• Es dóna compte que els estudis que havia cursat, malgrat haver estat en centres de prestigi, no li havien servit gaire. Fa un balanç i expressa la seva decepció:

Aspectes que li van agradar: alguns, més aviat pocs. Aspectes que considera "inútils":

• La forma d'estudiar tan acadèmica, que estudia molt el passat però no serveix per conèixer l'actualitat (molts aspectes d'història, teologia, filosofia...).
• El poc profit que se n'ha tret de les matemàtiques, disciplina caracteritzada per la seva exactitud; Descartes es pregunta per què existeix aquesta exactitud.

Davant un panorama d'estudis tan poc atractiu, Descartes decideix buscar i investigar en altres llocs:

• En primer lloc, en el llibre del món (els viatges): on va aprendre dels costums i a no creure's res si no ho veia, perquè des de fora hi ha costums que semblen extravagants.
• En segon lloc, "en mi mateix" (amb una nota d'humor: «no tenia àvia el noi», perdó, René!).

Segona part

Segona part. Reflexions durant l'hivern a Alemanya. Quan estava acantonat a Alemanya durant l'hivern i tenia molt de temps lliure, es va entretenir amb els seus pensaments i, fent cabòries, va arribar a una sèrie de conclusions:

• 1. Es dóna compte que tots els coneixements humans (des de l'urbanisme, l'arquitectura, les lleis, etc.) estan guiats pels mateixos principis o criteris, és a dir, tendeixen a un mateix fi; com si totes les ciències estiguessin unificades.
• 2. Es tracta, doncs, de donar a la dispersió de coneixements un fonament comú.

Amb aquesta reflexió, Descartes critica les suposades innovacions constants que semblen descobrir àrees noves del saber, quan en realitat només són simples retocs. Són sabers superflus —una mica com certs medicaments amb què les multinacionals farmacèutiques inunden el mercat: nova presentació, color o sabor, però sense aportar més ni curar més que els genèrics. Això es fa, naturalment, per obtenir beneficis.

Per tant, Descartes pren la decisió de desprendre's de totes les opinions rebudes en plena "creença" (recordem que, en filosofia, "opinió" o "creença" té un sentit pejoratiu). Fa, no obstant, un advertiment: cal distingir entre dos tipus de persones:

• A) Aquells que es precipiten i no tenen paciència per ordenar els seus pensaments.
• B) Aquells que tenen poca autoestima i mai no estan segurs d'ells mateixos, tot i haver fet bones reflexions; mai no s'atreveixen a innovar. Descartes es declara, més aviat, dins d'aquesta segona classe.

Malgrat això, Descartes intenta, amb molta cautela, aprofitar els àmbits del saber més segurs i útils que s'han donat al llarg de la història:

• La lògica.
• L'anàlisi geomètrica.
• L'àlgebra.

En aquestes branques també hi havia elements aprofitables i aspectes superflus i de farciment. Descartes decideix posar ordre i pren com a exemple un estat: si en un estat hi ha moltes lleis, els ciutadans no saben exactament què és correcte i què no. És millor que un estat estigui governat per poques lleis clares per a tothom. Així comença l'enumeració de poques regles imprescindibles per assolir un saber cert:

• Evidència: Cal defensar-se contra la precipitació i la prevenció excessiva. Si tenim prou dades de primera mà, no cal dubtar: acceptem-les.
• Anàlisi: Un cop tenim aquestes dades, les fragmentem i les examinem part per part.
• Síntesi: Quan disposem dels elements, anem poc a poc endreçant-ho tot per obtenir una visió global.
• Enumeració: Repassar les operacions per verificar que no s'ha oblidat res.

Descartes indica que, per donar unitat a aquestes dades, cal actuar com els geòmetres i matemàtics, utilitzant cadenes deductives (com en les equacions) per avançar en la resolució dels problemes. En síntesi, proposa aplicar el mètode matemàtic a la filosofia i a les altres ciències.