Descartes: mètode, dubte, certesa i demostració de Déu

Descartes i el mètode: dubte i certesa

Descartes. A banda de la necessitat de reflexió social i política, es van crear noves seguretats i, per això, la reflexió sobre el coneixement va centrar part dels esforços dels filòsofs del s. XVII. Aquells qui van fer prevaler la recerca, el paper constructiu i ordenador de la raó: el racionalisme. El corrent format per aquells que reclamaven a l'experiència el paper de decidir sobre la validesa del nostre coneixement és l'empirisme. Els dos corrents atorgaven importància a la consciència humana com a punt de partida de qualsevol coneixement. Aquesta idea va ser especialment posada en relleu per Descartes.

Es va col·locar en primer pla la necessitat de noves certeses: el primer pas ha de consistir a reflexionar sobre la manera com podem arribar a saber, és a dir, sobre el mètode. La tesi aristotèlico-tomista defensava la diversitat de mètodes; Descartes, en canvi, va insistir en la unitat de mètode. S'inspirà en les matemàtiques i proposà la recerca d'uns principis absoluts i evidents i la deducció de totes les altres veritats a partir d'aquests principis.

Les regles del mètode

Les regles del mètode de Descartes es poden resumir en quatre punts:

1. Evitar la precipitació i els prejudicis. Només acceptar allò que és clar i evident.
2. Analitzar els problemes complexos descomponent-los en tantes parts com calgui per comprendre-los millor.
3. Ordenar el raonament progressivament, començant per les idees més simples i fàcils i ascendint cap a les més compostes.
4. Fer revisions completes i exhaustives per garantir la validesa del procés i evitar errors.

Descartes, disposat a dubtar de manera metòdica, elimina progressivament els punts de partida del coneixement que acostumem a prendre com els més sòlids. No pot prendre com a fonament l'experiència dels sentits, atès que sovint ens enganyen, ni tampoc l'experiència del propi cos, ja que podria ser un somni. Fins i tot les matemàtiques són posades en dubte. Així, Descartes introdueix la hipòtesi del geni maligne.

La primera certesa: el cogito

Arriba a la conclusió: si penso, llavors existeixo. I, per més que un geni maligne l'enganyi, és ell —la subjectivitat que pensa— qui és enganyada. Cogito ergo sum: «penso, doncs sóc», aquesta és la primera certesa a què arriba Descartes.

Tipus d'idees segons Descartes

Descobreix que hi ha tres tipus d'idees:

• Idees adventícies: aquelles que semblen provenir de l'experiència externa.
• Idees factícies: les que la ment construeix a partir de les idees adventícies.
• Idees innates: les que són producte del mateix funcionament de la raó, com ara els conceptes matemàtics.

Per a Descartes, només les idees innates poden servir com a punt de partida fiable per a la construcció del coneixement. Entre les idees innates hi ha, segons ell, la de substància.

Les tres substàncies

En la seva activitat de pensament descobreix la idea de tres tipus de substància:

• Substància pensant: «Sóc pensament i tinc pensaments». Aquesta és la substància del pensador.
• Substància extensa: corresponent als objectes exteriors; la característica que defineix aquesta idea és l'extensió.
• Substància infinita: que serà identificada amb Déu.

Tot i això, el fet que tinguem la idea de substància extensa a la nostra ment no demostra que els cossos tinguin realment una existència fora de nosaltres. Encara no hem eliminat la hipòtesi del somni ni la del geni maligne. El pont pel qual Descartes passa del món de la consciència al món exterior, del pensament a la realitat material, és Déu, la substància infinita.

Demostracions de l'existència de Déu

Tot i que havia assegurat que només admetria allò evident, Descartes accepta el principi escolàstic segons el qual la causa ha de tenir més realitat que l'efecte. Partint d'aquest supòsit, arriba a la conclusió que només un ésser perfecte pot haver posat en nosaltres la idea de perfecció; a aquest ésser l'anomenem Déu. A més d'aquest argument causal, Descartes recorre també a l'argument ontològic d'Anselm per reforçar la seva idea.

La demostració de l'existència de Déu, segons Descartes, elimina la hipòtesi del geni maligne i esdevé garantia del coneixement: un Déu perfecte no pot fer que ens equivoquem de manera sistemàtica respecte a la convicció que existeix el món exterior.