Descartes i el mètode del coneixement

Descartes comença exhibint el seu tarannà modern: abans d'preguntar-nos per la realitat, cal preguntar-se per l'instrument que ens ha de permetre conèixer-la. L'instrument general del coneixement és la raó o el bon sentit, que no és més que la capacitat de jutjar bé i distingir el verdadero del falso; capacitat que, además, es innata, i per tant igual, en tots els homes. Però, aleshores com expliquem l'existència de diversitat d'opinions (no tots pensem igual) i els errors (sovint ens equivoquem). La causa d'això no l'hem de buscar pas en cap deficiència de l'instrument, de la raó, sino en el diferent mètode que emprem per menar els passos de la raó, de manera que cal assegurar-se, de totes totes, el mètode adequat per 'conduir bé la raó i cercar la veritat en les ciències'. Aquest mètode ha de consistir en 'les regles certes i fàcils, gràcies a les quals tots els que les segueixen exactament no prendran mai per verdader el que és fals i aconseguiran, sense fatigar-se amb esforços inútils, sinó augmentant progressivament el seu saber, el coneixement veritable de tot allò de què siguin capaços'.

A aquest mètode que estem buscant, i que ja sabem que ha de estar integrat per regles 'certes i fàcils', li hem de demanar dues coses: que sigui rigorós –és a dir, que procedeixi amb exactitud i precisió– i que ens permeti trobar noves veritats –i així treure ple rendiment cognoscitiu de l'ús de la raó.

Aquest mètode, potser ja està a la nostra disposició sense saber-ho. És per això que la primera cosa que hem de fer és analitzar els mètodes que ja coneixem, com són la lògica i les matemàtiques. Començant per la lògica, trobem que es tracta, certament, d'un mètode molt rigorós; però té l'inconvenient que no ens permet trobar noves veritats, sinó que només ens permet desenvolupar les conseqüències de les veritats ja trobades.

Passem, doncs, a les matemàtiques. El mètode propi de les matemàtiques és, com el de la lògica, molt rigorós i, a més, ens permet trobar noves veritats.

Segons Descartes, hi ha tres 'protagonistes' de l'acte de coneixement:
1) el subjecte del coneixement (qui coneix), el Cogito (en llatí, 'jo penso'),
2) l'objecte del coneixement (què es coneix), la idea i
3) allò extern, diferent del pensament, a què es refereixen les idees. Nosaltres, directament, només coneixem idees, les quals presumim que es refereixen a quelcom extern a elles mateixes. Idea, per a Descartes, és tot contingut de la ment (sensacions, imatges de la imaginació, conceptes del pensament) capaç de representar quelcom.

Doncs bé, resulta que aquestes idees, en tant que actes mentals, tots són iguals, és a dir, idees; si són diferents és pel que fa al seu contingut. És atenent a aquest aspecte que les idees es poden dividir en 1) adventícies, que són aquelles que semblen provenir, a través dels sentits, de la meva experiència externa, com ara la idea d'arbre, de taula o de gat; en 2) factícies, que les construeix la ment, gràcies a la imaginació, a partir d'altres idees, com ara la idea de sirena o de centaure; i, finalment, en 3) innates, que són aquelles que ni provenen de l'exterior ni poden ser inventades per mi, sinó que sembla que han nascut amb mi, com la idea de Déu, de substància o els conceptes matemàtics. Són idees que no estan en la nostra ment de forma actual o com un saber sempre a la nostra disposició; són idees que si les tenim és perquè descansen en la pròpia naturalesa de la nostra ment. Per a Descartes, les idees innates són les idees fonamentals per al coneixement, ja que són elles la font de tota evidència, la qual és garantia última del coneixement i de la ciència.