Descartes: Mètode Cartesià i les Tres Veritats

René Descartes (1596-1650)

El pare de la filosofia moderna

Descartes és considerat el primer filòsof modern per la seva importància en la priorització del "JO" i per la seva influència, tot i que encara arrossega elements escolàstics.

La seva motivació principal era establir la filosofia com un saber universal. No obstant això, es va trobar amb una infinitud de teories que conduïen a l'escepticisme. La causa d'aquesta situació, segons Descartes, era la manca d'un mètode adequat de coneixement.

Obres principals

• Discurs sobre el mètode
• Regles per a la direcció de l'enginy
• Les meditacions metafísiques (la més important)

Les quatre regles del mètode cartesià

Descartes proposa un nou mètode racional, guiat per quatre regles fonamentals:

1. Evidència: No acceptar com a veritable res que no es presenti de manera clara i distinta a la ment.
2. Anàlisi: Dividir els problemes complexos en tantes parts com sigui possible per facilitar-ne la solució.
3. Síntesi: Ordenar els pensaments, progressant de les qüestions més simples i fàcils de conèixer a les més complexes.
4. Enumeració: Realitzar enumeracions completes i revisions generals per evitar l'error.

El mètode cartesià: del dubte a la veritat

1. Part negativa: El dubte metòdic (1a Meditació)

Descartes comença dubtant de tot (escepticisme). Si es vol fonamentar el coneixement, hi ha raons per qüestionar-ho tot:

• Els errors dels sentits: Els sentits ens enganyen de vegades. Encara que sigui improbable, no tenim una manera segura de saber quan ens enganyen, per tant, no podem confiar-hi plenament com a font de coneixement.
• L'existència del món: En els somnis, se'ns presenten coses com si estiguéssim desperts. Encara que estem convençuts de poder distingir entre la vigília i el somni, no tenim un mètode infal·lible per fer-ho, per tant, podem dubtar de l'existència del món.
• Les veritats independents de l'experiència: Com les matemàtiques. Podem dubtar de si els coneixements que hem rebut són certs (per exemple, 2+2=4 podria ser 2+2=6).

2. Part positiva: La superació del dubte

El dubte arriba a un punt hiperbòlic, on tot és sospitós. Però en aquesta negació extrema, Descartes troba un límit i una primera veritat irrefutable.

La primera veritat: "Jo existeixo" (2a Meditació)

Si dubto, penso, i si penso, existeixo: "Cogito, ergo sum" (Penso, llavors existeixo). Descartes posa l'exemple d'un tros de cera que, en apropar-se al foc, es desfà i canvia de forma. Sabem que és el mateix tros de cera, no pels sentits (que només ens mostren les formes canviants), sinó per la raó o l'intel·lecte. Podem dubtar de l'existència de la cera, però no del fet que estem pensant i, per tant, existint. El "jo" (substància pensant) existeix i es caracteritza pel pensament.

3a Meditació: Criteri d'evidència i les idees

Descartes estableix un criteri d'evidència: totes les coses clares i distintes que concebem, com el "jo", són veritats indubtables. Però es troba amb el solipsisme (només sap que ell existeix). Per avançar, analitza les idees, que classifica en tres tipus:

• Adventícies: Provenen de l'experiència externa (ex: cavall).
• Factícies: Les construïm combinant altres idees (ex: unicorn).
• Innates: S'imposen per si mateixes de forma necessària (ex: infinit).

Descartes argumenta que per descobrir noves veritats, ens hem de basar en les idees innates, ja que les adventícies provenen dels sentits (que poden enganyar) i les factícies de la imaginació.

La segona veritat: "Déu existeix"

Descartes utilitza dos arguments per demostrar l'existència de Déu:

• Argument de la infinitud: La idea d'infinit no pot haver estat creada per una substància finita (el jo), sinó per una substància infinita (Déu).
• Argument de la causalitat aplicada al jo: El jo és finit i imperfecte. No s'ha creat a si mateix (perquè s'hauria fet infinit i perfecte), per tant, ha estat creat per una substància infinita (Déu).

4a Meditació: Déu com a garantia de veritat

Déu, en ser perfecte, és veraç (no enganya). Les idees clares i distintes són veritat perquè Déu no permetria que ens enganyéssim. S'anul·la el dubte hiperbòlic, i Déu es converteix en el criteri d'evidència. L'error no prové de l'enteniment (limitat), sinó de la voluntat (infinita), que ens porta a jutjar coses que no concebem de forma clara i distinta.

5a Meditació: Un altre argument per a l'existència de Déu

Argument ontològic: Basat en Sant Anselm, afirma que Déu, com a ésser perfecte, ha d'existir, ja que l'existència és una perfecció.

La tercera veritat: "El món existeix" (6a Meditació)

El jo té un cos i sentits, diferents del pensament. Déu és capaç de crear substàncies diferents. El cos, Déu i el món són substàncies diferents (una realitat que no necessita d'una altra per existir).

Conclusió

El mètode cartesià ens ajuda a entendre el coneixement. Descartes també afirma que el cos i l'ànima són entitats diferents, unides per la glàndula pineal (el punt de relació entre cos i ànima).