Descartes: Metafísica, Mètode Deductiu i Dualisme

Descartes: Discurs del Mètode i Metafísica

Objectiu de Descartes: Fer evolucionar la metafísica. Després de l'aparició de la nova ciència, les ciències naturals evolucionen, però la metafísica no. Descartes considera que la metafísica són les arrels, la física el tronc i la resta de ciències, les branques. Per això, introdueix la matemàtica a la metafísica.

El Mètode Deductiu en la Metafísica

Descartes proposa un mètode deductiu aplicat a la metafísica, que consta de quatre regles:

1. Criteri de certesa: No admetre res com a vertader sense evidència.
2. Anàlisi: Dividir els problemes complexos en parts més simples.
3. Síntesi: Conduir ordenadament els pensaments, començant pels més simples fins als més complexos.
4. Revisió i enumeració: Fer revisions completes per assegurar-se de no ometre res.

El Dubte Metòdic

Descartes busca idees evidents a través del dubte metòdic. Identifica tres fonts de dubte:

1. Els sentits, que a vegades ens enganyen.
2. La dificultat per distingir entre la vigília i el somni.
3. La hipòtesi d'un "geni maligne" que ens podria enganyar sistemàticament.

A partir del dubte, arriba a la primera certesa: la substància pensant (cogito, ergo sum). Distingeix tres tipus d'idees:

• Adventícies: Provenen del món exterior.
• Factícies: Són inventades per la ment humana.
• Innates: No provenen del món exterior, sinó que tenen un origen en una realitat igual o superior (infinit, perfecció, Déu).

Descartes conclou que Déu (substància infinita i perfecta) no ens enganya. En el món físic, distingeix les qualitats primàries (extensió, figura, moviment) de les secundàries (basades en la sensació).

Mecanicisme

Descartes adopta una concepció mecanicista de la física, que només té en compte l'extensió, la figura i el moviment.

Descartes i Galileu

La diferència principal entre Descartes i Galileu rau en què, mentre Descartes considera els principis fonamentals de la física com a construccions mentals, Galileu sosté que són el resultat de l'experiència.

Dualisme: Plató i Descartes

Plató

Plató és dualista perquè observa la separació entre el cos i l'ànima. Aquest dualisme influirà posteriorment en autors com Sant Agustí i en la doctrina del cristianisme medieval. Plató reconeix un problema en la relació cos-ànima, ja que, per molt perfecta que sigui l'ànima, depèn en part del cos. Afirma que aquesta relació és accidental, i la missió de l'home és defensar-se de la presó que representa el cos.

Descartes

En l'home, segons Descartes, hi ha dues entitats: pensament i matèria. L'ànima (pensament) i el cos (matèria) són dues entitats evidents per si mateixes, realment distintes, però que formen l'home. El jo és fonamentalment pensament, constituït per dues facultats: enteniment i voluntat. La teoria cartesiana és dualista pel que fa a l'home, i sosté que hi ha una altra substància, Déu, que garanteix el funcionament i l'ordre del cosmos.

Sant Anselm i l'Argument Ontològic

Sant Anselm, un dels principals autors medievals, aporta l'argument ontològic (encara que inicialment no rep aquest nom). Locke i Hume el reprendran més tard. Sant Anselm busca desxifrar les veritats religioses mitjançant la raó. Per demostrar l'existència de Déu, argumenta:

Tot el que pensem prové d'algun lloc; ningú no pot pensar en alguna cosa que no ha "vist" o experimentat d'alguna manera. Tothom té un concepte de Déu al seu interior. Si tenim aquest concepte, i per tant la imatge de Déu, sabem què és Déu. Això implica que o bé hem vist Déu, o bé Déu mateix ens ha transmès la idea d'ell. Per tant, Déu existeix.