Descartes: Metafísica, Ànima, Déu i el Món Exterior

Fonaments de la Metafísica: L'Existència de l'Ànima, de Déu i del Món

Quarta Part (tesi: l’error no prové de la nostra imperfecció, no prové de Déu - proves de l’existència de Déu - el meu jo és l’ànima i és diferent del cos - sóc una substància pensant - el dubte hiperbòlic és el camí cap a la veritat - la claredat i la distinció són les característiques d’una veritat evident)

1. La Recerca del Criteri de Veritat

El dubte metòdic: rebutjar allò que puga presentar-se com a dubtós. Motius de dubte.

La primera veritat: Cogito ergo sum, el jo com a substància pensant. El criteri de certesa: tot allò que concebem clara i distintament és vertader.

2. L'Ànima: La Seua Naturalesa i la Seua Distinció Respecte el Cos

3. Déu: Proves de la Seua Existència i Naturalesa

3.1. Primera prova: la idea innata d’un ésser perfecte que hi ha en mi només pot haver-la produït un Ser perfecte.

3.2. Prova de la causalitat: la imperfecció i la dependència del meu ésser.

3.3. Naturalesa i propietats divines.

3.4. Prova ontològica: la idea mateixa de perfecció implica l’existència.

3.5. El coneixement de Déu i l’ànima.

4. L'Existència del Món Exterior i Déu, Garantia de la Veritat

4.1. La veritat i perfecció divines garantia de tota evidència.

4.2. Déu: fonament de la veritat de les idees i del món exterior.

Quarta part. Si no estem a gust (tenim dubtes) en un edifici (no tenim certesa), cal enderrocar-lo i construir-ne d’altre (nous principis científics).

• La tasca que ara exposa Descartes és aquesta: dedicar-se a rebutjar tot allò que considera fals.
• Comença a descriure aquest procés d’enderroc de tota la seva educació (= cultura de la seva època). A això ho anomenem dubte metòdic o hiperbòlic (fer veure que dubta, però, en realitat, vol convèncer als més escèptics que sí, que hi ha bases sòlides per a la certesa.)
• Hi ha entre les runes algun material aprofitable per a bastir el nou edifici de la ciència?

Dubtar de l’existència de tot allò físic: cos, naturalesa, etc... Excepte de l’ànima (perquè dubtar = pensar = allò propi de l’ànima). Ànima = jo pensant. Això significa no fer cas de la informació que ens arriba pels sentits.

Evidència: Tenir una idea clara i distinta. Claredat (es poden mostrar les parts internes). Distinció (mostrar com una cosa està separada de les altres).

El meu “jo pensant” no és perfecte (perquè conèixer és més perfecte que dubtar).

Coneixement de Déu (Déu = l’ésser més perfecte).

La idea d’un Déu existent és la més perfecta. (Déu = allò més perfecte que pugui existir). És més perfecte Déu si existeix que si no existeix. Conclusió: Déu existeix. I Déu és omniscient (tot ho sap), omnipotent (tot ho pot). I a més a més, no enganya.

Si Déu no enganya, tota aquella informació que ens arriba pels sentits és autèntica, verdadera. Això vol dir que el món exterior existeix. Déu = fonament de la veritat de les idees que té la meva ment (ànima, jo pensant) del món exterior. Els sentits capten la physis = existeix la physis.

Això serveix per dir als més escèptics: “Mireu, jo no volia creure, però no ho puc evitar: haig de creure que existeix el món sensible. Jo era tan descregut com vosaltres: no me’n refiava de res, ni de la tradició ni dels saberuts (homes de lletres), ni dels sentits etc.. (es guarda molt bé de dir que dels dogmes de l’Església tampoc!! Per si de cas no l’acusessin d’ateisme). Però aquest dubte no ha pogut evitar assolir una veritat absoluta: que existeix un jo pensant. I aquest jo pensant m’ha portat a demostrar l’existència de Déu. I Aquest Déu, com no enganya, a la seguretat que existeix un món...”

I ara, què? Doncs ara, que ja sabem que aquest món físic existeix, cal estudiar-lo amb les regles que Descartes ha esmentat abans.