Descartes: Meditacions Metafísiques

"Cogito ergo sum": La Primera Veritat

"Cogito ergo sum": la primera veritat és el jo, que garanteix l'existència única de la nostra ànima o ment/consciència. El cogito esdevindrà la primera evidència del que serà el seu sistema.

El Racionalisme

En el racionalisme, la raó està per damunt de l'experiència en la formació del coneixement. Descartes sembla abocat a l'escepticisme, on admet que res és cert. Fa servir el solipsisme, que és una doctrina segons la qual l'únic existent és la pròpia consciència i els seus continguts, i el fa servir per al jo perquè és una existència solitària. Al principi pensa que està sol, però després ja no.

• Déu és una substància infinita i no creada.
• El jo és una substància pensant i creada.
• El món és una substància extensa i creada.

Primera Meditació: El Dubte Metòdic

Cal dubtar dels coneixements que ens arriben a través dels sentits. La raó d'aquest dubte consisteix en el fet que els sentits ens enganyen. Segons ell, no és prudent fiar-se mai de qui ens ha enganyat alguna vegada. Allò que només és probable és dubtós.

Donat que el seu esperit té l'opinió que hi ha un Déu totpoderós, per qui ha estat creat, Descartes acaba suposant que hi ha, no un Déu vertader, sinó una mena de geni maligne. El geni maligne de Descartes és una hipòtesi; Descartes està convençut que Déu existeix i que és font suprema de veritat. La seva hipòtesi d'un Déu totpoderós i enganyador està disfressat amb l'expressió d'un geni maligne.

Segona Meditació: "Cogito ergo sum"

L'objectiu és arribar a la primera veritat indubtable que ens permeti fonamentar el coneixement. "Penso, per tant existeixo" (cogito ergo sum) és capaç de resistir qualsevol motiu de dubte. És la primera veritat indubtable i es proposa fonamentar la filosofia. Aquesta veritat és intuïda, coneguda per mitjà de la intuïció. L'única matèria de què disposa Descartes és el pensament. Ell ha trobat l'existència del jo i la naturalesa d'aquest jo com a cosa pensant (res cogitans).

Cinquena Meditació: L'Existència de Déu

Descartes dóna un argument per demostrar l'existència de Déu. A partir d'haver demostrat l'existència de Déu, Descartes s'adona que Déu és la clau per demostrar totes aquelles coses que en un principi ell creia, cegament, perquè les veia clara i distintament. Com que Déu és perfecte, mai no seria mentider. En demostrar la seva existència, està demostrant que tot allò que ens obliga a veure clara i distintament ha de ser per força veritat.

Sisena Meditació: L'Existència del Món Exterior

En aquesta meditació, el problema és la fonamentació de l'existència dels objectes materials, és a dir, de l'exterioritat. L'essència de l'Ésser infinit implica la seva existència, mentre que les essències finites només impliquen la possibilitat dels objectes reals. No es prova l'existència d'una realitat externa al jo, com sovint es diu, ja que l'existència de Déu suposadament s'ha demostrat encara abans. No obstant això, sí que s'estableix ara la possibilitat de les ciències empíriques.

En aquesta meditació rebutja la hipòtesi del somni, explicant la diferència que hi ha entre la vigília i el somni.

Comparació amb Plató

Es pot comparar amb Plató: també és dualista i també creu que l'ànima és immortal, però la divideix en tres parts, la fa reencarnar i viatjar entre els dos mons. La relació ànima-cos és de presoner culpable i presó. Plató afirmava que el món sensible, per estar sempre en canvi, no és veritable realitat. El nostre món són només ombres a l'interior d'una caverna. L'argument oníric de Descartes s'aproxima molt al mite de la caverna platònic. Un altre punt de coincidència és la importància que els dos autors donen a la matemàtica com a model del veritable saber.