Descartes: Meditacions — Dubte metòdic, cogito i Déu

Primera meditació: El dubte metòdic o radical

Regla o principi del dubte: El dubte no és real en el sentit empíric; és un instrument intel·lectual. Descartes el fa servir com a estratègia per destruir les opinions que teníem abans, perquè sovint són una barreja de veritats i errors. És preferible eliminar-les per començar de zero; per tant, per filosofar el primer que cal fer és netejar la ment, que està plena de prejudicis. Si trobo el mínim dubte, rebutjo l'afirmació i la consideraré falsa.

Objectiu: assolir una veritat absoluta a partir del dubte metòdic.

1r argument: dubte sobre els sentits

Els sentits ens poden enganyar i, per això, no són 100% fiables en totes les circumstàncies. Només fallen quan hi ha algun element que dificulta la seva tasca; però en condicions adequades, els sentits solen ser fiables. Per tant, cal buscar arguments més radicals per a la dubte.

Resistència al dubte: les percepcions clares

Quan percebem les coses en condicions desfavorables les percepcions poden ser falses; però quan les condicions són bones, apareix una resistència al dubte: les percepcions clares i distinctes ofereixen una base més segura.

2n argument: el somni

La realitat tendeix a ser més precisa i clara que el somni. Tanmateix, quan somio coses habituals, puc creure que allò que somio és real, perquè la representació em sembla real en aquell moment; per això es pot confondre el somni amb la vigília. La diferència és de qualitat: en la vigília la percepció és, generalment, més clara. Mentre somio, penso que les representacions són reals, i només quan em desperto m'adono que era un somni. Comparant somni i vigília, ens adonem que aquestes dues representacions mentals s'assemblen i que ambdues poden aparentar realitat.

Resistència a l'argument del somni: les veritats matemàtiques

Les veritats matemàtiques són veritats tant a la vigília com en el somni perquè són de tipus racional: 2+2 sempre sumarà 4, sigui on sigui. Això aporta una resistència a la possibilitat que tot sigui somni.

3r argument: la hipòtesi del Déu enganyador

Es parteix de la possibilitat que existeixi un Déu o una causa exterior que tingui poder absolut i que, si fos enganyadora, podria haver-nos creat amb una naturalesa defectuosa que ens induís a error, fins i tot en les veritats matemàtiques. Això condueix a la incertesa de les veritats que semblaven indubtables.

Resistència: l'hàbit d'assentir a les antigues opinions

No sempre trobarem una nova veritat: l'ordre psicològic i l'hàbit juguen un paper important. Per entendre tot aquest procés cal concentració; si la meva atenció es desvia, el costum em farà tornar a pensar com abans.

Argument final del dubte: el geni maligne

El geni maligne és una hipòtesi extrema: un ésser que, amb gran poder, podria enganyar-nos constantment. Invocar aquesta hipòtesi permet mantenir un dubte radical que posarà a prova totes les certeses. Aquest estat de dubte és el punt de partida per trobar la primera veritat absoluta, que apareix a la segona meditació.

Segona meditació: el "cogito" i la distinció ment-cos

La primera certesa: la pròpia existència

Si jo he dubtat, això ja implica alguna existència: si dubto, existeixo. Si el geni maligne m'enganya, ha d'existir algú que és enganyat; jo soc el subjecte d'aquest engany. Per tant, la primera veritat absoluta és: jo existeixo. Aquesta existència és independent del cos: mentre penso, existeixo com a ésser pensant.

Naturalesa pensant del jo

Hi ha una única realitat indubtable: que penso. Dir que sóc pensant implica afirmar que tinc esperit, ment o ànima. No puc existir sense pensar; sóc, doncs, una substància pensant. Això condueix a una postura que s'acosta al solipsisme: només puc afirmar amb absoluta certesa la meva existència i els meus pensaments.

Tercera meditació: l'existència de Déu

Déu és un concepte fonamental per a la continuïtat del projecte cartesiano. La prova del coneixement intenta demostrar l'existència de Déu a partir de la idea que en tenim, seguint dos camins: les meditacions i el Discurs del mètode.

Prova gnoseològica: tipus de pensaments

Els pensaments es poden analitzar en tres tipus:

• Desitjos: coses que volem; estats d'ànim lligats a idees (possible causa d'algunes idees).
• Judicis: afirmacions que atribueixen veritat o falsedat a alguna cosa; tenen valor de veritat.
• Idees: imatges o representacions mentals; continguts de la ment (per exemple, la idea d'una taula).

Tipus d'idees

• Adventícies: semblen venir de fora (per exemple, la percepció d'una pedra o d'una taula).
• Fictícies: creades per la imaginació humana (per exemple, un unicorn o una sirena).
• Innates: idees que hom troba dins seu o que la ment produeix però no pot alterar fàcilment, com la idea d'infinit o de perfecció.

La idea d'un ésser perfecte: idea innata

La idea de Déu és la idea d'una perfecció absoluta. Aquesta idea permet sortir del solipsisme: com que la idea és innata i no pot ser causada per una realitat imperfecta com jo, cal una causa externa amb almenys la mateixa perfecció que la idea. La idea de perfecció representa el màxim grau de realitat; si existeix un Déu, seria etern, incausat, simple, immaterial, innat i omnipotent. El fet que jo sigui imperfecte i que tingui dins meu la idea de perfecció indica que no en podia ser la causa: cal que existeixi algú extern que sigui la font d'aquesta idea.

Prova de la causalitat

S'estableix un vincle entre causa i efecte: no podem ser causa de nosaltres mateixos en el sentit de passar del no-res a l'ésser. Tenint la idea d'un ésser perfecte, nosaltres no podem ser la causa d'aquesta idea, perquè som imperfectes. Per tant, Déu és la causa de la meva idea de perfecció i, més àmpliament, de la meva existència i dels meus pensaments.

Quarta meditació: el criteri o regla de veritat

Déu no és enganyador

Si Déu fos enganyador seria imperfecte; però Déu, per definició en aquest argument, és perfecte, i per això no enganya. Això permet recuperar la confiança en les veritats matemàtiques i lògiques: si Déu no enganya, aquestes veritats no poden ser posades en dubte radical.

Causa de l'error i criteri de veritat

L'error es produeix per la interacció de dues facultats: la voluntat i l'enteniment. La voluntat és lliure i pot formular judicis més enllà del que l'enteniment entén clarament; si la voluntat es precipita i afirma quelcom que l'enteniment no veu clar, apareix l'error. Si la voluntat es manté dins dels límits del que l'enteniment entén clarament i distintament, no hi haurà equívocs. Així, tot el que percebo amb claredat i distinció ha de ser considerat veritat si faig servir correctament les meves facultats.

Cinquena meditació: essència de les coses materials i prova a priori de Déu

L'essència de les coses materials: l'extensió

Primer s'analitza l'essència de les coses i després la seva existència. Un cos es concep com una realitat extensa, divisible i soggexa a canvi de forma perquè està composta per parts. Aquestes característiques s'obtenen per la raó: encara que el cos no existeixi realment, si existís tindria aquestes propietats. Tenint una idea clara del cos com a ésser que ocupa espai i és divisible, sabem quines característiques tindria si existís.

Innatisme de les idees d'essències materials

Les matemàtiques i l'extensió van lligades: entenem la matèria en termes matemàtics, per exemple un triangle. Encara que no existeixi un triangle físic, raonant podem saber-ne les propietats (tres angles que sumen 180 graus). Per això les veritats matemàtiques apareixen com a innates: no provenen exclusivament de les sensacions. Descartes afirma que les idees innates són persistents i immodificables; la idea de Déu és un exemple d'idea innata, i el mateix passa amb les idees de certes essències matemàtiques o geomètriques.

Prova a priori de l'existència de Déu (argument ontològic)

Tinc una idea innata de Déu; aquesta idea conté la perfecció analítica del concepte. En el cas del triangle, per exemple, la definició porta implícites certes propietats; amb la idea de Déu, la perfecció inclou l'existència necessària. Segons la versió cartesiana de l'argument ontològic, l'existència forma part de la idea de l'ésser supremo, i per això es pot deduir la seva existència a priori.

Prioritat del coneixement de Déu

Segons Descartes, el coneixement de Déu és prioritari: si jo existeixo com a efecte de Déu, el coneixement de Déu esdevé fonamental perquè serveix de criteri de veritat. Un cop eliminada la hipòtesi del Déu enganyador, el dubte radical perd la seva força, sempre que utilitzem correctament l'esforç i la voluntat. El coneixement de Déu és, doncs, bàsic per a la fiabilitat del coneixement en general.

Sisena meditació: distinció real ment-cos i existència de les coses materials

Distinció intel·lecció-imaginació: la probabilitat del cos

Imaginar implica un esforç concentrat de la ment; entendre és una operació intel·lectual més espontània. Entendre i imaginar són facultats diferents: l'enteniment no requereix el mateix esforç que la imaginació. Per això no podem afirmar directament que el cos existeix només perquè en tinguem una representació; l'argument del somni continua plantejant-nos la possibilitat que allò que imaginem no existeixi realment.

Distinció real ànima-cos

La ment (ànima) i el cos són dues realitats diferents: la ment és una substància pensant, no extensa ni divisible; el cos és una substància extensa, material i divisible. Veig clarament i distintament que aquestes característiques són diferents, i si la ment i el cos existeixen, tindran aquestes propietats. D'aquí se'n deriva una separació conceptual entre ànima i cos.

Demostració de l'existència de les coses materials

Les idees procedents dels sentits no poden ser la causa completa d'elles mateixes; cal una causa exterior. Podria ser que Déu em posés dins el cap certes imatges, però com que Déu no és enganyador i és bo, cal que hi hagi una correspondència amb alguna realitat exterior. Per tant, és raonable concloure que les coses materials existeixen, encara que potser no siguin exactament com les percebo, perquè els sentits poden enganyar en certes circumstàncies.

La unió íntima de la ment i el cos

Tot i ser substàncies diferents, la ment i el cos estan íntimament unides i en constant comunicació. La ment està relacionada amb el cos d'una manera que no és simètrica: la ment pot ordenar el cos i el cos pot afectar la ment (per exemple, el dolor corporal que la ment sent). Aquesta unió explica la nostra experiència unificada i obre la porta a qüestions ètiques sobre l'acció, l'activitat i la passivitat.

Eliminació de l'argument del somni

Quan es desfà la hipòtesi del somni com a explicació total, podem confiar en els sentits en la mesura que existeixen memòria i coherència temporal. Això permet afirmar que, llevat d'errors puntuals, les coses materials que percebo són, en general, com les percebo; la diferència principal amb el somni és que en la vigília la memòria uneix les experiències en una continuïtat coherent que falta sovint en els somnis.