Descartes i Kant: Raó, Coneixement i Moral

Descartes: Racionalisme i la Recerca de la Certesa

La filosofia moderna, que comença a finals del segle XV, es caracteritza pel Renaixement, el descobriment d'Amèrica i molts més canvis en la societat. En aquest context, apareix Descartes, considerat el pare del racionalisme. La seva obra se centra en la filosofia teòrica i la recerca de la relació entre les substàncies metafísiques: el jo, Déu i el món.

Descartes es pregunta què sap amb certesa. L'únic que sap és que les matemàtiques compleixen amb un mètode teòric, ja que són indubtables, i racional. Creu que aquest mètode és aplicable a altres ciències i el vol aplicar a la filosofia.

La Matematització del Coneixement

Aquest procés s'anomena matematització i consta de quatre punts:

1. Evidència

   Busca allò que és necessari. Per trobar-ho, hem de distingir entre allò que és possible (no es pot pensar en el contrari) i allò que és probable (parla de quantitat i pot ser més o menys probable). El primer coneixement que utilitza per buscar l'evidència és el coneixement sensorial, a partir dels sentits. Com que el que toquem podria ser un somni, no és necessari que sigui verídic.

2. Anàlisi

   El segon és el coneixement del món exterior. No podem saber amb certesa si el que hi ha fora de nosaltres és real o és creat per un ens que ens enganya. El tercer coneixement amb el qual intenta buscar l'evidència és el coneixement racional, com el de les matemàtiques. Tot i que aquest sembli el més real, potser tenim un geni que ens fa creure que 2+2 és 4. Finalment, l'únic que li queda és Déu, el qual és omnipotent i, per tant, també ens pot enganyar.

   Analitzant la situació, Descartes s'adona que l'única veritat necessària és que ell pensa, ja que té una ment pensant i, per tant, existeix. Això evita un escepticisme total.

3. Síntesi

   Ara ha de tornar a aconseguir que tot el que ha negat fins ara sigui verídic, amb l'única cosa necessària que tenim: Cogito, ergo sum (Penso, llavors existeixo). Ell es pregunta què pensa, i el que pensa (material) són idees, les quals són innates. Podem dividir-les en tres tipus:

   • Adventícies: les que es poden dibuixar, com un arbre.
   • Fictícies: expliquen fenòmens de la natura.
   • Innates: creades pel teu cap, però ja existien, com la idea d'infinit.

   Tant les adventícies com les fictícies les ha de negar, perquè ha negat el món exterior. Però dins de les innates, amb la idea d'infinit, torna a aparèixer Déu, el qual ha de ser tan perfecte que no ens pot enganyar. Descartes torna a afirmar l'existència de les idees adventícies i fictícies i, amb aquestes, l'existència del món: la Res Extensa.

4. Revisió

   Descartes ens deixa amb un problema metafísic: la relació entre el món, el jo i Déu. Busca una explicació per resoldre-ho amb la glàndula pineal. Aquesta glàndula és un òrgan material que es troba dins del nostre cervell i permet connectar el jo amb el món. Però Déu, que no és ni pensament ni material, no pot ser explicat amb la glàndula pineal. Malebranche, Leibniz i altres autors intentaran explicar aquesta relació.

Kant: La Metafísica i els Límits del Coneixement

Kant intenta saber si la metafísica és possible com a ciència. Amb Descartes ja es va començar a buscar una metafísica segura. Kant diu que la metafísica està en la naturalesa humana i que no és possible com a ciència perquè no té un fi concret, i els humans busquem coses concretes.

Teoria del Coneixement: Judicis Sintètics a Priori

Per saber si la metafísica és una ciència, hem d'estudiar com està constituïda. Kant parla de judicis analítics i judicis sintètics. Per a Leibniz, les veritats de raó (teòriques) són la font principal de coneixement. En canvi, per als empiristes com Hume, les més importants són les qüestions de fet (l'estudi de la natura, les coses explicades amb l'experiència). Kant, en canvi, vol saber què vol dir realment la ciència.

La ciència no està constituïda ni pels judicis analítics ni pels sintètics, sinó per una barreja de tots dos, ja que necessitem la universalitat dels analítics i l'ampliació del nostre coneixement, que ens la donen els sintètics. Per tant, dirà que la ciència està formada per judicis sintètics a priori.

Com és Possible la Ciència?

Les matemàtiques i altres ciències tenen aquest judici. Amplien el coneixement. Kant dirà que tot el nostre coneixement comença amb l'experiència, però no tot el nostre coneixement prové d'aquesta. Necessitem una matèria i una forma. Aquests judicis només es poden aplicar sobre objectes d'experiència actuals o possibles, perquè si no, ens estaríem inventant coses.

Crítica de la Raó Pura

La raó pura és aquella que ens permet conèixer quelcom a priori i té tres parts:

1. Estètica Transcendental

   Estudia el coneixement sensorial. Dirà que és el que fomenta les matemàtiques i que hi ha l'espai (geometria) i el temps (aritmètica). Només es pot captar el que tingui espai i temps.

2. Analítica Transcendental

   Tracta el coneixement intel·lectual i parla de categories.

3. Dialèctica Transcendental

   Tracta sobre el coneixement de la raó (idea de jo, el món i Déu). Dirà que no són coses, sinó maneres d'organitzar el nostre coneixement. Per això, Kant dirà que existeix la matèria i la forma, però no en la realitat, sinó en la forma d'organitzar el nostre coneixement.

El Concepte de Transcendental

Transcendental és l'estudi de les condicions de possibilitat del coneixement. Arriba la sensació. Aquesta sensació s'ha d'organitzar. El fenomen és la cosa que se'ns mostra tal com la coneixem. Aquí se'ns mostra el noumen, que és inaccessible, inabastable. La forma del coneixement és innata (racionalisme, però per al racionalisme el que és innat són les idees; en canvi, aquí són maneres d'estructurar un contingut), la matèria és l'objecte de coneixement i prové de l'experiència. Kant dirà el mateix que Hume: del jo no en tinc experiència, per tant, aquest no és un coneixement, sinó una manera en la qual jo reuneixo un coneixement. És una manera d'organitzar. El mateix passa amb el món (només tinc experiència d'objectes exteriors a mi, però mai del món amb exterioritat). Déu és l'última unitat.

La Filosofia Pràctica de Kant

La filosofia pràctica de Kant es divideix en dos grans àmbits: la raó teòrica i la raó pràctica. La raó teòrica tracta del coneixement dels fets a través de judicis, on Kant argumenta que el coneixement és una síntesi entre l'objecte perceptible i les formes innates de la ment humana, com l'espai i el temps. D'altra banda, la raó pràctica se centra en l'acció humana i en l'establiment dels principis morals pels quals s'ha de regir l'ésser humà.

Kant va analitzar els principis morals i va arribar als qualificatius morals com "bo" o "dolent". Aquests qualificatius no es poden aplicar a les coses, sinó només a les accions humanes. Segons Kant, tots els actes humans es presenten a la raó en forma d'imperatius, que poden ser hipotètics o categòrics.

Els imperatius hipotètics, segons Kant, són aquells que estan orientats a aconseguir un bé suprem com la felicitat o el plaer, i es consideren mitjans per aconseguir aquest bé. En canvi, els imperatius categòrics són aquells que deriven de la voluntat pura i moral, realitzats per respecte al deure sense considerar l'acció com un mitjà. Aquests imperatius han de ser universals i dictats per la raó.

Comparació entre la Moral de Kant i Descartes

Fonament de la Moral

Kant sosté una ètica deontològica, on el deure moral és el principi fonamental. La moralitat es basa en l'obligació de seguir imperatius categòrics universals, sense importar les conseqüències.

Descartes no desenvolupa una teoria ètica sistemàtica com ho fa Kant. Tot i això, la seva filosofia destaca la importància de la raó com a guia per a l'acció moral, però no ofereix una doctrina moral precisa.

Intenció i Motivació

Kant destaca la importància de la intenció i la motivació moral en les accions. Les accions són morals només si es realitzen per respecte al deure i al principi moral, independentment de les conseqüències o desitjos personals.

Encara que Descartes reconeix la importància de la raó en la vida moral, no ofereix una elaboració específica sobre la motivació moral o els principis ètics.

Autonomia Moral

La moralitat, segons Kant, és autònoma en el sentit que les persones són capaces d'establir les seves pròpies lleis morals a partir de la raó pràctica, sense dependre de factors externs com l'autoritat o el desig.

Descartes no aborda explícitament la qüestió de l'autonomia moral, ja que la seva obra se centra principalment en temes epistemològics i metafísics, deixant de costat una elaboració exhaustiva sobre la moralitat.

Relació amb la Religió

Kant argumenta que la moralitat no depèn de la religió i que els principis ètics poden ser coneguts per la raó humana independentment de la fe religiosa.

Descartes, com a filòsof del segle XVII profundament influït pel cristianisme, es considerava a si mateix com un pensador religiós. Tot i això, la seva concepció sobre la moralitat no està tan lligada a una doctrina religiosa com la de Kant.

Comparació de la Raó en Descartes i Kant

Mètode

Descartes defensa un mètode de dubte metòdic per arribar a una base segura del coneixement. A través de la raó, intenta desfer-se de tots els prejudicis i arribar a veritats indubtables.

Kant també dóna gran importància a la raó, però no comparteix el mateix enfocament radical de Descartes pel dubte. En comptes d'això, Kant busca establir els límits i les possibilitats de la raó a través de l'anàlisi de les estructures cognitives de la ment humana.

Font del Coneixement

Descartes creu que la raó és la font principal del coneixement. A través del raonament, la ment humana pot arribar a veritats evidents i indubtables.

Kant també considera que la raó és essencial per al coneixement, però sosté que aquest coneixement està influït per les estructures a priori de la ment humana, com l'espai, el temps i les categories de l'enteniment.

Límits de la Raó

Descartes creu que la raó humana té la capacitat d'arribar a veritats absolutes i universals. Tot i això, admet que hi ha límits en la capacitat de la ment humana per conèixer tot el que existeix.

Kant sosté que hi ha límits intrínsecs en la capacitat de la raó humana per conèixer el món. A través de la seva distinció entre fenomen i noumen, argumenta que només podem conèixer els fenòmens, i que els límits de la raó impedeixen el coneixement del noumen o la realitat en si mateixa.

En resum, mentre Descartes defensa un ús radical de la raó per arribar a veritats indubtables, Kant aborda la qüestió del coneixement a través de l'anàlisi de les estructures cognitives de la ment humana i dels límits de la raó.