Descartes: Idees, Mecanicisme i el Mètode Cartesià

La Jerarquia de les Idees en Descartes

René Descartes va distingir tres tipus d'idees presents en la nostra ment:

• Idees innates: Provenen de la pròpia ment, són naturals i autoevidents. Exemples clars i distints com "Jo penso" (Cogito, ergo sum) són sempre veritat. Són intuïcions pures i evidents per si mateixes.
• Idees adventícies: Semblen venir de fora, a través dels sentits.
• Idees fictícies: Són creacions de la imaginació, com el concepte de centaure o sirena.

Per a Descartes, no totes les idees tenen el mateix valor. Les idees innates són fonamentals, ja que la primera veritat i principi de la filosofia cartesiana, el Cogito, ergo sum ("penso, per tant existeixo"), és una idea innata. Aquesta la fa la més important i necessària per a la constitució de totes les altres veritats.

El Mecanicisme Cartesià i la Llibertat Humana

El mecanicisme cartesià és la teoria segons la qual l'Univers físic està format únicament per partícules materials que interaccionen segons lleis determinades. La característica fonamental que defineix els objectes materials és l'extensió, l'única qualitat imprescindible en qualsevol cos. Aquesta extensió es manifesta en modes com la magnitud, la forma o figura, i el moviment i repòs.

Segons aquesta perspectiva, tots els fenòmens de la naturalesa poden ser explicats a partir dels principis físics acceptats en matemàtiques. La física cartesiana és, doncs, una física teòrica que dedueix les lleis de la naturalesa no de la simple observació empírica, sinó principalment de certs principis deductius.

Mecanicisme i Llibertat: Cos vs. Ànima

En el context del mecanicisme, el cos humà, en ser res extensa (una substància material i extensa), està subjecte a les lleis mecàniques i, per tant, no és lliure. Tanmateix, l'ànima (o ment), en ser res cogitans (una substància pensant i no extensa), sí que posseeix llibertat. Aquesta distinció és clau en la filosofia cartesiana per preservar la llibertat humana dins d'un univers físic determinista.

Les Regles del Mètode Cartesià per al Coneixement

El mètode cartesià és el camí proposat per René Descartes per assolir el coneixement de la veritat en tots els camps del saber. Les operacions o facultats de coneixement fonamentals de la ment són la intuïció i la deducció. L'origen d'aquest mètode es troba en les matemàtiques.

• La intuïció es fonamenta en si mateixa i no depèn de cap altre coneixement; és un coneixement directe i immediat.
• La deducció és el coneixement que deriva d'un altre coneixement, fonamentant la seva veritat en aquest últim. La intuïció és essencial en la deducció, ja que la veritat de la conclusió depèn de les premisses, les quals es coneixen per intuïció.

El mètode cartesià és, en essència, una sèrie de procediments que regulen el pas d'allò conegut intuïtivament a allò conegut deductivament. Les seves quatre regles principals són:

1. Evidència

   L'evidència és el criteri de veritat. Una proposició evident (clara i distinta) és una proposició veritable. "Evident" és el contrari de fals i sinònim d'indubtable. L'evidència és la suma de la claredat i la distinció.

2. Anàlisi

   Consisteix a dividir cadascuna de les dificultats examinades en tantes parts com sigui possible. Es tracta de descompondre els problemes en "àtoms" del coneixement (anomenats "naturaleses simples"), que són fàcilment cognoscibles i dels quals deriven els coneixements més complexos.

3. Síntesi

   Aquesta regla permet reconstruir, en sentit invers, el camí de l'anàlisi. A partir dels elements més simples (coneguts intuïtivament), la ment dedueix els conceptes més complexos. Si l'anàlisi "desmunta", la síntesi "munta" un "artefacte mecànic" del coneixement.

4. Enumeració

   És la regla que regula la verificació de les operacions anteriors. Implica recomptar l'anàlisi i revisar la síntesi per assegurar que no s'ha omès res i que el procés és complet i correcte.