Descartes idees fictícies adventícies

Per què té Descartes necessitat d’un nou mètode?

Descartes, considerat com el pare de la filosofia moderna, havia crescut sota l’ensenyament dels Jesuïtes, basat en el mètode lògic del sil·logisme creat per Aristòtil, el qual es basa en passar d’una lògica universal a una individual mitjançant un raonament deductiu.
Descartes però, sofreix una crisi espiritual, que el portarà a dubtar sobre la validesa de tot allò que ha après i es preguntarà quin és realment el seu coneixement sobre la veritat ja que segons Descartes el mètode del sil·logisme no serveix per descobrir res de nou i que això limita el coneixement.
Aleshores Descartes sent la necessitat d’un nou mètode que sigui d’abast universal i que permeti el descobriment, no com el sil·logisme. Descartes, que era un famós matemàtic, basa el seu nou mètode en les matemàtiques, ja que aquest nou mètode, segons ell, compleix les condicions anteriorment mencionades perquè és un mètode de tipus racional, matemàtic i universal que permet el descobriment i que treballa amb la intuïció (a partir de les idees innates) i amb la deducció (a partir de les matemàtiques). Diu doncs que la veritat no prové de l’experiència, sinó del mètode matemàtic i la intuïció.

En què consisteixen les quatre regles del mètode. Quin és el referent?

EVIDÈNCIA

: És la primera i la més important de les regles del mètode. Descartes diu que les coses que coneixem amb claredat i distinció són totalment verdaderes i que si no ho són plantegen dubtes que donen pas al dubte metòdic. Aquesta evidència la trobem en la intuïció immediata de les idees simples.

ANÀLISI:

Descartes diu que la veritat no està en la idea composta, sinó en el conjunt d’idees simples. Per tant és un mètode de recerca consistent a dividir cadascuna de les dificultats que trobem en tantes parts com es pugui fins a arribar als elements més simples, elements la veritat dels quals és possible establir mitjançant un acte d'intuïció.
Analitzar consisteix doncs en descomposar lo complex en els seus elements més simples que poden ser susceptibles de ser intuïts com a idees clares i distintes (evidents). En aquest pas (complex – simple) passem del desconegut al conegut (les idees innates).

SÍNTESI:

És el mètode emprat per la geometria euclidiana i consisteix en tornar a composar les idees complexes i fosques mitjançant les idees simples, començant per les més clares i distintes i sabent quin és el nexe que les uneix. Sense nexe no hi ha coneixement.

ENUMERACIÓ:

Consisteix a revisar acuradament cadascun dels passos dels quals consta la nostra recerca fins a estar segurs de no ometre’n cap i de no haver comès cap error en la deducció.
La influència d’aquest nou mètode ve dels “Elements d’Euclides”, basats en la geometria i que van suposar un poderós instrument de raonament deductiu.

El dubte metòdic: d’on neix la necessitat del dubte? Quines característiques
tindrà el dubte metòdic? Quines raons motiven al dubte?

La necessitat del dubte neix del primer pas del mètode matemàtic cartesià, l’evidència. En aquest pas, Descartes diu que les coses que coneixem amb claredat i distinció són totalment verdaderes i que si no ho són plantegen dubtes que donen pas al dubte metòdic.
El dubte metòdic és un dubte teòric que té una pretensió universal ja que determina que d’entrada tot és fals però no s’ha de confondre amb el dubte escèptic, ja que el dubte metòdic de Descartes no és una finalitat com el dels escèptics, sinó que és un instrument.
Descartes però, no està disposat a qüestionar-se coses com l’ètica i els costums.
Les raons que motiven el dubte metòdic es divideixen en dos grups, les extrínseques i les intrínseques.

-Les raons extrínseques (externes a mi) que porten al dubte i que sorgeixen en Descartes probablement a causa dels seus viatges ja que en ells coneix molts altres corrents filósòfics els quals són raonables i planteja el dubte sobre quin és el bo. Per tant, la diversitat d’opinions i costums generen aquest dubte.
-Les raons intrínseques (d’un mateix) són generades pel dubte de la vigília/somni i pel geni maligne.
             El dubte de la vigília/somni sorgeix de la inseguretat de saber si estem desperts o si estem somiant ja que quan somiem també sentim sensacions i no ens donem compte de que estem somiant fins que ens despertem. Per tant Descartes conclou que no ens podem refiar dels sentits i que per tant la sensació no és un criteri.
             El geni maligne venen a ser les trampes del raonament. A vegades raonem que és cert perquè nosaltres pensem que ho és. Una cosa pot ser lògicament certa però no és necessàriament real. Descartes es refia de la raó i no del raonament perquè la raó passa per la intuïció.

El “cogito ergo sum” com a resultat del dubte: com arriba Descartes a la primera certesa? Per què es constituirà en el prototip de tota veritat? Quin referent podem trobar en la història de la filosofia d’aquesta idea?

“Cogito ergo sum”, penso i existeixo, és la primera certesa a la que arriba Descartes com a resultat del dubte metòdic. A aquesta certesa arriba mitjançant la evidència de que al mateix temps que pensa que no existeix Déu, el món, les coses, no pot pensar que ell, que està pensant aquestes coses no existeixi al mateix temps que les pensa.
El “cogito ergo sum” serà la base del sistema i es construirà en el prototip de tota veritat ja que al tractar-se d’una idea clara i distinta que captem per intuïció, és a dir, una evidència, és doncs veritat i no genera cap dubte.
Un referent històric de la filosofia d’aquesta idea és Sant Agustí d’Hipona, considerat un dels pensadors fonamentals de la història occidental, que en el seu llibre “De civitas Dei”, la ciutat de Déu diu: “Si m'enganyés, existeixo. Perquè el que no existeix no pot enganyar-se en res; i per tant, si m'enganyo, existeixo.”

Descartes defineix una idea clara i distinta de la següent manera:

Una idea serà clara si es manifesta sense foscor, és a dir, sense dificultats, lluminosa a la intuïció

Una idea serà distinta si es troba separada de cap altre i que no conté cap altre mena d’idea (una idea simple)

Quins tipus d’idees distingeix Descartes i quines característiques tenen? Quin és el perill del solipsisme i com hi surt Descartes?

Per Descartes les idees són quelcom més que productes de la ment ja que sinó serien totes iguals. Descartes distingeix tres tipus d’idees:

• El primer tipus són les adventícies, les quals fan referència a l’experiència externa, com per exemple arbre o casa. Són les idees que donen lloc al coneixement empíric. El problema es troba en que el món extern encara no està demostrat.
• El segon tipus d’idees són les factícies, les quals són producte de la imaginació (sirena, centaure, creacions) i que no tenen una existència real. Les construeix la nostra ment a partir d’altres idees.
• El tercer tipus d’idees són les idees innates, que són les idees que es troben en  nosaltres per naturalesa i que no provenen de cap mena d’experiència, construcció mental o percepció del món i que han sigut implantades a la nostra ment per Déu. Són idees evidents (clares i distintes).

El solipsisme consisteix en la idea de que estem sols amb el nostre pensament ja que tot i que puguem tenir la idea d’alguna cosa, no tenim la certesa de que aquesta realment existeixi, i això ens deixa sols amb el nostre propi pensament i aquesta incertesa és un perill ja que no ens permet conèixer quina és la realitat ja que tothom tindria la seva visió de la realitat.
Descartes surt del solipsisme definint tres substàncies, el res cogitan, el Jo, que vindria a ser la substància pensant, la res extensa, el Món, que seria la substància corpòria i que es tractaria d’una idea innata, i la res infinita, Déu, que seria la substància infinita.
D’aquí Descartes dedueix que Déu ens fa pensar que existeix però no demostra que Déu existeixi realment i que si pensem que el món existeix i realment no existís, Déu ens estaria enganyant i per tant Descartes es veu obligat a Demostrar l’existència de Déu.

1. D’on neix la necessitat de demostrar l’existència de Déu? Com ho demostrarà?

   
   

Al mateix temps que Descartes defineix les tres substàncies per tal de sortir del solipsisme, es veu obligat a demostrar l’existència del món mitjançant l’existència de Déu, ja que Déu seria la garantia de que allò que pensem és veritat i que per tant demostraria la veracitat de la substància corpòria (món).
Si pensem que el món existeix i realment no existís, Déu ens estaria enganyant i per tant Descartes es veu obligat a Demostrar l’existència de Déu.
Descartes demostra l’existència de Déu mitjançant tres arguments:
1.- El primer argument és l’argument ontològic, que consisteix en demostrar l’existència de Déu a partir del propi concepte de Déu. Aquest argument és similar al de Sant Anselm que va dir: “Nosaltres no podem fabricar una idea tant gran i absoluta sinó no seria un absolut”.
Descartes diu: “per Déu entenc una substància infinita, eterna, immutable, independent, omniscient, omnipotent, .. Que m’ha creat a mi i a totes les altres coses que existeixen (si és que existeix alguna). Això que entenc per Déu és tant gran i eminent que quan més atentament ho considero menys convençut estic que una idea això pugui provenir de mi i per tant Déu l’ha posat en mi”.
2.
-El segon argument que utilitzarà serà l’argument per la idea d’infinit.
Diu Descartes: “Precisament perquè dubto em trobo limitat, imperfecte, finit, però el concepte de finit no és possible sense el d’infinit, i d’una cosa finita no pot provenir el concepte d’infinit. Si ho admetéssim seria com suposar que del no res pot sortir alguna cosa. Per tant la idea d’allò infinit ha sigut posada per una naturalesa més perfecta que jo (Déu). Déu existeix.
3.
-El tercer argument utilitzat per Descartes per demostrar l’existència de Déu és l’argument de Déu com a causalitat eficient, el qual es basa en la suposició de l’existència d’una causa primera (creació Ex Nihilo) que del no res ho va crear tot. (Déu és la causa). Aquest argument és d’influència atomista i pren com a referència filósòfica a Sant Tomàs (opus dei, l’obra de Déu).

En què consisteix el dualisme cartesià? Per què el defensa? Com es comuniquen les substàncies en l’home?

El dualisme cartesià consisteix en la separació entre la substància de l’anima de la del cos/món entenent doncs l’ànima com a una substància autònoma i independent de la matèria per tal de justificar la llibertat de l’home, que no tindria lloc sense aquesta separació, i un cop justificada, justificar amb aquesta la moral humana.
Les substàncies es comuniquen en un òrgan anomenat glàndula pineal que es troba al cervell i és el primer en fer una afirmació d’aquest tipus.

Què vol dir que la voluntat es caracteritza per ser lliure? En què consisteix el concepte de llibertat que defensa? De quin corrent hel·lenístic trobem influència?

Vol dir que l’acte de voluntat no va unit a res més i que per tant és lliure, autònom i independent. Per Descartes, l’existència de llibertat és ineludible, perquè és una idea innata. A més considera que és la perfecció fonamental de l’home.
Per ell la llibertat no consisteix en la mera indiferència ni tampoc en la possibilitat de negar-ho tot. Per ell consisteix en escollir allò que ens proposa la raó com a bo i verdader. Si la raó em serveix per descobrir l’ordre de la realitat, la llibertat consistiria en el sotmetiment positiu de la voluntat a l’enteniment.

Adequar la voluntat a aquest ordre ens fa lliures

En aquest pensament trobem influència del corrent hel·lenístic dels estoics (llibertat / felicitat passa per acceptar l’ordre de la realitat).

Leibniz: Quina és la finalitat de la distinció entre veritats de raó i veritats de fet.  En què consisteix aquesta distinció? Quin paper juga en l’argumentació el Principi de Raó Suficient?

La finalitat de la distinció entre veritats de raó i veritats de fet és justificar una llibertat humana limitada que no interfereixi amb la idea de Déu summament omnipotent, creient que som lliures ja que vivim l’experiència del poder triar, tot i que és Déu (el rellotger del món) qui realment decideix el que passa essent tot el que decideix bo ja que Déu ha escollit el millor dels mons possibles.

Aquesta distinció es basa en la separació de les veritats segons dos tipus, les de raó i les de fet:

• Les veritats de raó són les veritats analítiques o tautològiques de les quals tenim prou amb analitzar el subjecte per trobar el predicat i no són contradictòries. Són les matemàtiques.
• Les veritats de fet són les veritats no analítiques (humans), analítiques (diví à enteniment infinit),de les quals si volem conèixer el predicat no tenim prou amb analitzar el subjecte.

El Principi de Raó Suficient explica les veritats de fet i diu que tot el que existeix o succeeix té una raó per existir o succeir. Segons Locke les veritats de Fet són també analítiques però que caldria un anàlisi infinit de realitzat per un enteniment infinit, cosa que en l’ésser humà no es dona. Així doncs, Locke considera que les veritats de raó tenen el seu fonament en l’enteniment diví mentre que les de Fet tenen el seu fonament en la voluntat divina.

Segons Locke la raó suficient perquè Déu hagi creat aquest món i no un altre és que Déu ha escollit el millor dels possibles i això ens fa plantejar si Déu es realment lliure.

1. La substància: definició. Quines substàncies distingeix i per a què? Quins són els seus atributs?

   
   

Descartes defineix la substància com a una cosa que existeix de tal manera que no necessita de cap altra per tal d’existir.
Descartes distingeix les següents substàncies:

Descartes fa aquesta distinció justificant aquesta independència per tal de justificar la llibertat humana. Segons el pensament mecanicista i determinista de la ciència clàssica on tot ve determinat per voluntat de Déu, planteja el dubte sobre la responsabilitat dels nostres actes. Per tal de justificar la moral cal justificar abans la llibertat.
La llibertat no es pot justificar si no alliberem la substància de l’anima de la del cos/món entenent doncs l’ànima com a una substància autònoma i independent de la matèria.

Com demostrarà l’existència del món?

Descartes seguint el model racionalista, el qual té la raó com a únic criteri, diu que la realitat és allò que és quantificable i per tant objectiu. Així doncs considera que l’extensió en longitud, amplada i profunditat constitueix la naturalesa de la substància corpòria, considerant-les com a qualitats primàries (objectives).

La veritat de la idea clara i distinta de l’extensió prové de Déu. Déu ens enganyaria si tendint nosaltres a pensar en l’existència d’un món objectiu realment no existís i per tant Déu ja no seria Déu.
Aleshores, el món existeix.

1. Quins tipus d’idees distingeix Locke i quines són les seves característiques?

   
   

Locke defineix les idees com objectes immediats del coneixement o de la percepció, com per exemple un color, un record, una noció abstracta, etc. Són una imatge/representació que tenim de la realitat externa.
Locke les divideix en dos tipus, les idees simples i les idees complexes:

• Les idees simples són sensacions immediates que rebem quan l’enteniment és passiu. Poden provenir de diferents llocs:

• Les idees   complexes, les quals provenen d’un enteniment actiu que combina, relaciona si separa            les idees. Les fonamentals són:

1. Substànciaà idea composta d’idees simples. Manera d’anomenar un conjunt de sensacions. Ex: Davant d’una rosa percebem un olor, color, volum, etc (conjunt de sensacions) que resulten ROSA. És realment una rosa o un conjunt de sensacions? Segons Locke les sensacions no són la rosa, les sensacions son meves i per tant rosa no és més que una manera d’anomenar un conjunt de sensacions.
   El problema és que el lloc d’on prové aquesta experiència és un suport que no podem conèixer (“un no sé qué), que donem per suposat i que anomenem substància per una necessitat psicològica però de la qual no en podem saber res.
2. 
   Modes (només cal que ho citem)
3. 
   Relacions (“)

Locke: Per què nega l’innatisme? Com explica l’origen de les idees? Comparació del concepte d’idea entre Locke i Descartes.

Per Locke i en general pels empiristes, l’experiència és l’origen i el límit del coneixement. L’enteniment per ell és doncs una tàbula rasa (full en blanc) on no hi ha idees innates, ja que no provenen de cap experiència i que si hi haguessin es tindrien tots els homes per igual.

Explica l’origen (gènesis) de les idees a partir dels processos psíquics: el primer pas es agafar les idees més complexes fins a arribar a les idees més simples que les composen. El segon pas és agafar les idees simples i estudiar com es combinen i com s’associen per formar idees complexes.

Quin problema planteja respecte a la substància?

El problema és que el lloc d’on prové aquesta experiència és un suport que no podem conèixer (“un no sé què), que donem per suposat i que anomenem substància per una necessitat psicològica però de la qual no en podem saber res.

Locke és un filòsof de pensament empirista. En l’Empirisme l’experiència és l’origen i el límit del coneixement. L’enteniment per ell és doncs una tàbula rasa (full en blanc) on no hi ha idees innates, ja que no provenen de cap experiència.
Si Locke afirma la substància, estaria anant més allà de l’experiència, ja que no pot afirmar que aquestes sensacions són el món ni que aquest existeixi perquè no tenim ni experiència ni sensació de món, i per tant, estaria anant en contra del seu propi pensament.

En què consisteixen les tres màximes de la moral provisional?

1. El primer principi es basa en seguir les lleis i costums del meu país, conservant la religió en la que vaig ser educat i regir-me per les opinions més moderades i admeses comunament (acceptar el que hi ha)
   .
2. El segon principi és basa en ser ferm en les pròpies accions, no paralitzar-se en els dubtes i evitar penediments i remordiments.
3. 
   Vèncer-me a mi mateix abans que la fortuna (destí), alterar els meus desitjos abans que l’ordre del món perquè només tenim poder sobre els nostres pensaments.

Quina és la seva posició respecte al Jo, a Déu i al Món?

Locke pensa que al Jo (substància) s’arriba via intuïtiva, a Déu arriba per via demostrativa, suposant que Déu és la causa última de l’existència i als cossos (món) hi arriba per via sensitiva.

Això planteja el problema respecte la substància, ja que afirmar-la suposaria anar més enllà de l’experiència. Locke dona com a solució a aquest problema el no plantejar-se la causa de l’origen.

Diu que el món és la causa de les nostres experiències (sensacions) (idees com la de causa o infinit suposa que no tenen experiència de causa). Les experiències no són el món, nosaltres les identifiquem amb el món.

No podem afirmar que les nostres sensacions siguin la causa del món però donem per suposat que hi ha una realitat que és la causa.

Les imatges són les idees i donen informació sobre allò que creiem que està darrera de l’experiència.

Quina és la seva posició respecte al Jo, a Déu i al Món?

Locke pensa que al Jo (substància) s’arriba via intuïtiva, a Déu arriba per via demostrativa, suposant que Déu és la causa última de l’existència i als cossos (món) hi arriba per via sensitiva.

Això planteja el problema respecte la substància, ja que afirmar-la suposaria anar més enllà de l’experiència. Locke dona com a solució a aquest problema el no plantejar-se la causa de l’origen.

Diu que el món és la causa de les nostres experiències (sensacions) (idees com la de causa o infinit suposa que no tenen experiència de causa). Les experiències no són el món, nosaltres les identifiquem amb el món.

No podem afirmar que les nostres sensacions siguin la causa del món però donem per suposat que hi ha una realitat que és la causa.

Les imatges són les idees i donen informació sobre allò que creiem que està darrera de l’experiència.

Quines son les idees principals del pensament polític de Locke?

Segons Locke per naturalesa l'home es igual. Utilitzara aquesta hipotesis per fonamentar la seva teoria política. Diu que tenim dret inaliable de la propietat i aquesta propietat ens fa lliures. Cada escú es propietari de si mateix i dels fruits del seu treball per tant el treball legitima la propietat. També diu que Déu dona la terra a la humanitat i els humans es fan propietaris de les seves necessitats. La justícia es que cada escu rebi el que es mereix en relació amb el seu treball. Pero hi ha un problema, produir mes del necessari produeix acumulació, i la acumulació es causa de desigualtat. La desigualtat va en contra de la igualtat natural dels homes. Per solucionar aquest problema necessitem un contracte social. Aquest pacte entre el govern i la societat consisteix en garantir que el govern garanteixi les característiques naturals dels homes i la propietat individual. La societat política cinsisteix en que el poble ha de renunciar part del seu poder a canvi de que l'estat proporcioni seguretat i protecció. Aquest pacte depen d'un consentiment per part dels individus i nomes afecta als que l'han pactat, a part, dins de l'estat ha d'haber una divisió de poder per garantir la igualtat._La legimitat política depen del cumpliment del pacte. Si no es cumpleix el pacte dels individus tenen dret natural a la desovediencia civil (revolució). Defensa la tolerancia. Creu que la fe en Déu es el suposit ultim de la llei moral d'un estat just i aparta els valors e idees molt valuoses. El problema es la diversitat de religions que pot crear conflicte._ A nivell polític defensa la separació entre estat i església, a nivell religiós el poder no te sentit ja que tots som iguals per a Déu. L'església ha de tenir una autoritat social. I l'estat nomes ha de complir el seu pacte, no ha de determinar una religió concreta. Hi ha una llibertat de religió segons l'estat pero l'ha de limitar si pretén atentar contra la finalitat del pacte social._ A nivell moral com no existeixen les idees innaes la moral per tant no ho es. Llavors els principis morals s'han de pactar voluntariament (com pactar el bé). L'educació s'ha de basar en la moderació, el bon exemple i la no represió.