Descartes i Hume: Mètode, Cogito, Déu i Crítica a la Substància

Descartes, el mètode

Necessitat, camí i elaboració del mètode

El títol complet del Discurs de Descartes és prou aclaridor: "Discurs del mètode per conduir correctament la raó i trobar la veritat en les ciències". Segons la concepció unitària del saber, les ciències prenen els seus principis de la filosofia (metafísica + física), i no obstant això els principis de la filosofia escolàstica són objecte de disputa constant. La nova ciència mecànica, que Galileu representa, supera els inconvenients del model medieval simplement perquè és metòdica. Per establir uns principis sòlids, la filosofia necessita un mètode segur i fiable.

Descartes descriu, de manera autobiogràfica, el seu camí cap al mètode en tres moments: en la seva formació escolàstica amb els jesuïtes, en els seus viatges per diferents països d'Europa i, finalment, cercant la veritat en si mateix, en la raó d'un mateix. Descartes creu fermament que només hi ha una raó universal i, per tant, només hi ha d'haver un únic mètode de coneixement, que ha de ser vàlid per a totes les ciències. En l'elaboració d'aquest mètode es va inspirar en les matemàtiques i, després de qüestionar-se de quina manera coneix la raó, va concloure que hi ha dues maneres fonamentals de coneixement: la intuïció i la deducció.

Les regles del mètode

Les regles del mètode han de ser senzilles i fàcils perquè tothom les pugui entendre i aplicar:

1. Primera regla: evidència. No acceptar com a veritable res més que allò evident, allò que es presenta a la ment de manera clara (sense cap dubte) i distinta (diferenciable de qualsevol altra cosa). L'evidència és el resultat d'una intuïció. "Tot triangle té tres angles".
2. Segona regla: anàlisi. Consisteix a separar qualsevol qüestió complexa en tantes parts simples com estigui composada.
3. Tercera regla: síntesi. Reconstruir ordenadament, procedir anant des dels objectes simples fins als complexos a través de la deducció.
4. Quarta regla: enumeració. Revisar, repassar detalladament. Cal fer recomptes constants de tot el procés de forma reiterada. L'objectiu és evitar l'error, no deixar res pel camí.

El dubte metòdic

Descartes ens proposa un experiment mental: dubtar de tot. Consistirà en considerar falsa qualsevol afirmació sobre la qual es pugui dubtar, tot i que sigui mínimament, no perquè sigui falsa, sinó perquè no tenim la certesa que sigui vertadera. El dubte radical que proposa Descartes no és escèptic, ell creu que el coneixement és possible. El seu dubte és metòdic, cerca assegurar el coneixement. Dubtar de tot per estar segur d'alguna cosa.

L'aplicació del dubte

Descartes senyala els objectes o graus d'aplicació del dubte:

• Dels nostres sentits. No es pot confiar en ells perquè a vegades ens enganyen (per exemple, l'efecte òptic d'un pal mig submergit). Qui ens assegura que no ens enganyin constantment?
• La realitat del món extern. La nostra distinció entre la vigília i el son és, a vegades, confusa. Qui pot garantir no estar sempre dins un somni?
• La meva raó. Les ments més preclares, a vegades, s'equivoquen raonant o fent càlculs. Com puc estar segur jo del meu coneixement reflexiu?
• Les certeses matemàtiques. Fins i tot dins un somni, 2 i 2 són 4. Però, qui em pot assegurar que aquesta certesa no és un truc d'un geni maligne, intel·ligent i poderós, per a enganyar-me?

Cogito ergo sum

La primera veritat

Si dubtem radicalment de tot allò que ens pugui semblar mínimament dubtós, descobrim una veritat clarament destriable, una certesa de la qual ningú ens podria fer dubtar per la seva fermesa. Hi ha un jo que dubta i que, per tant, pensa. "Cogito ergo sum" diu Descartes: "penso, per tant existeixo". No necessito demostracions de la meva existència com a "jo pensant" perquè em resulta evident en si mateixa. El "cogito" és una evidència immediata a la qual s'accedeix per intuïció. És una idea clara i distinta de la meva ment, compleix la primera regla. Aquesta primera certesa serà tant el primer principi de la filosofia cartesiana, com la seva referència com a criteri de certesa. Per a Descartes, tot el que es concep amb la mateixa claredat que aquesta proposició és veritable.

El jo com a subjecte pensant (res cogitans)

El "cogito" és una veritat indubtable a la qual he arribat per pura introspecció, sense sortir al món ni fora de jo. La veritat de Descartes no prové de l'exterior, sinó de la pròpia consciència. Significa, a més, que abans que demostrar la meva existència corporal, puc demostrar únicament la meva existència com a subjecte pensant. El que ha fet Descartes és introduir el "jo" en el procés de coneixement. Fins aquest moment en filosofia el que es cercava era l'essència de la realitat, què és el que existeix. En la metafísica tradicional això s'expressava com a ordo essendi (l'ésser) i ordo cognoscendi (el coneixement). Descartes inverteix els termes i es demana com puc jo conèixer el que existeix i què passa si dubto de l'existència de tot el que existeix. El que passa és que el jo pensant adquireix un protagonisme inusitat, perquè la resta de la realitat se'n derivarà d'ell.

Per definir aquest "jo que existeix" Descartes utilitza el terme "substància" (en llatí res), que l'escolàstica havia recollit d'Aristòtil. Substància era tot allò que existeix sense necessitat de res més per a existir i del que podem predicar atributs i accidents. Quin és l'atribut essencial d'aquest "jo pensant"? Pensar. Així, jo som res cogitans (substància pensant) perquè pensar és l'únic atribut del qual no em puc desprendre.

Les idees

Què és aquest jo pensant? Què hi ha a la meva ment? Idees. Les idees són els continguts de la ment i, per a Descartes, només poden ser de tres tipus: innates, adventícies o factícies. No hi ha més possibilitats.

• Les idees innates (com la del jo pensant) estan en el subjecte, però no les construeix ell, ni tampoc vénen de fora, han nascut en el subjecte. No es basen en cap tipus d'experiència sensible i estan en mi des del naixement.
• Les idees adventícies (com arbre o casa, o un soroll o una escalfor) són les que m'han vingut de fora, les que provenen de la meva experiència sensible.
• Les idees factícies (com sirena o centaure) són elaborades per la meva imaginació, a partir d'alguna idea adventícia (com sirena, a partir de les idees de dona i de peix).

En el punt en el qual ens trobem de l'experiment mental del dubte metòdic, no puc acceptar cap idea adventícia com a vertadera, perquè hem posat en qüestió tota la informació sensorial del món extern a mi. I evidentment, no puc acceptar com a vertadera cap idea factícia, perquè és una creació meva a partir d'altres idees. Així, el descobriment del "cogito" com a primera idea innata és fonamental. A partir d'ell puc començar a deduir la resta de la realitat, perquè ja sé qualque cosa amb certesa. Tinc, al manco, una idea innata, clara i distinta. Anem per la segona.

Res infinita

Necessitat de l'existència de Déu

La meva existència com a substància pensant (res cogitans) ha resistit el dubte metòdic. També sé que aquest jo mental està constituït per tres tipus d'idees: adventícies, factícies i innates. Fins ara no he arribat a la realitat extrasubjectiva ni a la justificació de l'existència d'un món real. De fet, per arribar-hi necessitaré un mediador: Déu o substància infinita (res infinita).

Segons Descartes l'existència de Déu resulta lògicament necessària en un doble sentit. Per a poder continuar l'experiment mental en el punt on som ara i evitar el solipsisme, necessito alguna cosa (substància) diferent de mi mateix. I, a més, l'existència d'aquesta altra substància ha de ser demostrable.

Arguments de l'existència de Déu

Descartes ofereix tres arguments de l'existència de Déu. Per començar, utilitza l'argument gnoseològic, que consisteix en demostrar l'existència de Déu analitzant com tinc coneixement de la idea de Déu. És una aplicació de la causalitat a una idea molt especial que hi ha a la meva ment. Jo tinc la idea d'un ésser infinit, etern, perfecte, immutable, omnipotent, omnipresent, omniscient i independent. Aquest tipus de idea no pot ser ni adventícia ni factícia. No hi ha res exterior que m'hagi pogut originar aquesta idea, ni tampoc l'he creada jo a partir d'altres idees. És una idea innata. Però, com és que està a la ment? Quina és la causa d'això? Només Déu mateix pot haver imprès la idea de Déu en la meva ment.

La segona demostració és més planera i no és nova, és l'argument cosmològic. Si jo existeixo, i som finit, d'on ha sorgit la meva existència? Allò finit no pot sorgir per generació espontània del no res. Ha d'existir per força una substància infinita que sigui causa d'ella mateixa i de tot allò altre que no és ella mateixa.

La tercera demostració de l'existència de Déu és una variant de l'argument ontològic de Sant Anselm de Canterbury. Podríem expressar-ho dient que seria una contradicció pensar un ésser perfecte que no existís, perquè la perfecció inclou l'existència de forma inevitable.

Déu i la metafísica

El paper de Déu en la filosofia cartesiana és molt important. Déu és la raó universal, el garant de que la meva raó no s'equivoca i que tot l'univers obeeix a uns paràmetres racionals. Si Déu és perfecte i benigne no pot voler enganyar, no pot ser un "enganyador". Les veritats clares i distintes per a la meva ment ho són perquè Déu garanteix la racionalitat del món. Si el meu enteniment procedeix de forma metòdica i accepta allò clar i distint no s'equivoca perquè Déu falsa la hipòtesi del geni maligne.

Descartes, en primer lloc, dona per evident l'existència de la res cogitans (el jo pensant), com la primera veritat innata, clara i distinta. En segon lloc, procedeix a demostrar l'existència de Déu explicant les idees que té la res cogitans. La res infinita és una necessitat lògica per a la nostra ment. I en tercer lloc, a partir de la res infinita, és que Descartes demostra l'existència del món físic, de la res extensa.

Una vegada demostrat Déu i establert el seu paper de garant de la veritat del meu enteniment, el món físic que jo percep pels sentits ja no és una cosa de la qual pugui dubtar. Déu no pot voler que m'enganyi. El món físic ha d'existir. No hi ha cap geni maligne que em faci creure en un miratge. Déu és el fonament metafísic que possibilita la física i en darrera instància el coneixement.

Associacions d'idees i crítica

Ara la qüestió és saber com es connecten les idees i quins mecanismes psicològics intervenen en la connexió. L'associació d'idees (que les connecta i ordena) consisteix en una atracció, amb efectes en el món de la ment semblants al que Newton descriu en el món natural.

Segons Hume, hi ha tres lleis d'associació d'idees o lleis internes de la percepció: semblança, contigüitat i causalitat.

• Per la llei de semblança associem fàcilment idees semblants entre si, idees que comparteixen trets comuns.
• La llei de contigüitat fa referència a la contigüitat espacial i temporal. Associem entre si idees que se'ns presenten sempre seguides temporalment i en una mateixa franja espacial, com en el cas de la idea complexa de "taronja".
• Per la llei de causalitat associem dos fenòmens com a causa i efecte l'un de l'altre.

Crítica a la idea de causalitat

La idea de causalitat compta amb una llarga tradició filosòfica i és d'especial aplicació en la metafísica. Per a Hume, la causalitat és una llei de la ment. El problema, segons ell, ve quan volem presentar-la com una llei del món físic. Quan la nostra ment estableix una relació causal entre dos fenòmens atribueix al primer (causa; pegar a la bolla blanca) la potencialitat de causar el segon i al segon (efecte; la bolla blanca en desplaça una altra) la necessitat de que existeixi el primer, comet l'error de confondre una llei interna seva amb una llei del món. La causalitat entre dos fenòmens, en termes de coneixement, és una qüestió de fet, descriu una connexió no necessària, que lògicament podria no donar-se.

El problema de la inducció

El problema de la inducció és molt semblant al de la idea de causa i bàsicament se'n deriva d'ell. Mentre les relacions d'idees són de validesa universal, les qüestions de fet són sempre particulars. Qualsevol afirmació que és certa intuïtiva o deductivament és una relació d'idees, i es demostra per pura operació del pensament, amb independència del món i dels fets. Aquí rau la seva universalitat. En canvi, qualsevol afirmació que no reuneixi aquestes condicions i apel·li a un fet del món és una qüestió de fet, la seva evidència no és tal per molt que ens ho pugui semblar. No hi ha fets universals observables, cada fet és únic, concret i és particular.

Crítica del concepte de substància

Hume s'oposa al concepte de substància, fonamental en la metafísica tradicional. Es pregunta de quina impressió podria derivar-se la idea de substància i explica que ningú no pot tenir impressions de les substàncies, sinó tan sols de les qualitats dels objectes, perquè, si suprimim les qualitats que conformen un objecte, no en queda res. La substància és solament un conjunt de qualitats que unifiquem en la ment amb un nom comú. Aristòtil definia substància com allò essencial que suporta els accidents. Descartes la definia com allò que existeix i no necessita de res més per a existir. Per a Hume la substància és una construcció mental a partir de les impressions sensibles que puc percebre d'un fenomen determinat.

Hume critica l'existència de les tres substàncies cartesianes: el jo pensant, Déu i el món. Cap d'aquestes tres idees és una impressió, ni deriva d'impressions. Segons Hume, cap d'aquestes tres coses existeix com a substància. La consciència no és, com pensava Descartes, la substància que em defineix, sinó un flux constant de percepcions format a partir d'impressions separades. Les demostracions cartesianes de l'existència de Déu estan basades en la idea de causa. Simplement, no puc conèixer una substància infinita com Déu. Finalment, les substàncies materials del món són conjunts d'idees que creem, no podem dir que existeixen en la manera que les percebem.