Descartes i Hume: Anàlisi Comparativa de Coneixement i Realitat

Introducció a Descartes: Origen del Coneixement

Descartes se centra a descobrir l’origen i la constitució del coneixement, les seves possibilitats i límits. Parteix del dubte universal escèptic, dubtant de tot, per arribar a una veritat indubtable.

Meditacions Metafísiques de Descartes

Exposa les raons que té per dubtar de tot i buscar trobar uns fonaments (veritats) des d'on construir el coneixement utilitzant el dubte metòdic, que consisteix en:

1. S’exposa a un criteri de dubte (una raó que ens permet dubtar d’alguns aspectes del nostre coneixement).
2. Proposar un nou criteri més exigent per a aquells aspectes que es resisteixin.
3. Anar formulant successivament nous criteris de dubte per veure si hi ha algun coneixement que els pugui resistir tots.
4. Poder arribar a obtenir la certesa d’algun coneixement que sigui una veritat totalment certa i indubtable.

Primera Meditació: El Dubte Universal

1. Desconfiem dels sentits, i per tant de les coses mateixes, ja que sabem que a vegades ens enganyen.
2. Desconfiem de la percepció de la realitat per la dificultat de distingir entre un somni i la realitat. Potser és un producte de la nostra ment.
3. Desconfiem de les ciències basades en el món material, però no dubtem de les matemàtiques que no es basen en coses que existeixen materialment.
4. Desconfiem de tot el que coneixem, incloses les matemàtiques, per la possible existència d’un geni maligne i poderós que ens enganyi i que faci que el que coneixem sigui un engany.

Segona Meditació: Descobriment de les Primeres Veritats

1. Com que estem pensant, vol dir que existim. Si hi ha un geni maligne que ens enganya, perquè ens enganyi, primer hem d’existir. Puc dubtar d’allò que penso (el contingut del pensament), però no del fet de pensar (l'activitat de pensar). “Penso, aleshores, existeixo” (cogito, ergo sum).
2. Sé que soc, però no el què. L’únic de mi que es resisteix als dubtes anteriors és l’acció de pensar; per tant, soc una substància pensant (res cogitans).
3. Una cosa que pensa és el subjecte de les activitats de dubtar, concebre, negar, imaginar…
4. L’ànima és independent del cos.

Cinquena Meditació: Demostració de l'Existència de Déu

Per demostrar que Déu existeix, partim de l’evidència que pensem idees. No totes les idees tenen la mateixa naturalesa i fiabilitat. N’hi ha tres tipus:

1. Idees Adventícies: Són les que provenen dels sentits i semblen procedir de fora de mi (idees de coses i del món material). Són idees produïdes per una cosa diferent a mi. La idea de calor és produïda en mi per una cosa diferent a mi.
2. Idees Factícies: Són les idees que la imaginació forma a partir d’altres idees que troba en el pensament (mitologia: una Sirena creada en la nostra ment).
3. Idees Innates: Són idees que han nascut en mi i que formen part del meu propi pensament, com la idea d’existir o pensar.

La idea de Déu, com a substància infinita i perfecta, no pot provenir d’un ésser imperfecte com nosaltres; per tant, ha estat posada en nosaltres per Déu mateix. No pot ser adventícia (dels sentits) ni factícia (creada per la nostra imaginació). Com que Déu és perfecte, ha d’existir, ja que l’existència és una perfecció.

Això permet eliminar el dubte del geni maligne i restablir la veritat de les matemàtiques. L’error prové de la llibertat humana, ja que la voluntat pot acceptar o rebutjar allò que l’enteniment concep. Déu ens ha fet lliures, i aquesta llibertat permet l’existència de l’error.

Sisena Meditació: Demostració del Món Material

Déu garanteix que les idees adventícies tenen el seu origen i causa en les coses materials, però no que aquestes siguin tal com les percebem a través dels sentits. Descartes parteix que tenim una única evidència: que tenim idees a la ment; per tant, coneixem les idees i no pas directament les coses (idea del món com a representació). El coneixement és la representació mental de la realitat. El realisme moderat diu que Déu només ens garanteix que les nostres idees mostren el que les coses són respecte a les qualitats primàries, però no respecte a les secundàries.

• Qualitats primàries: Conegudes per l’enteniment, són objectives i són l'amplada, la profunditat, la figura, el nombre, la situació, la durada i el moviment, que són quantificables.
• Qualitats secundàries: Són les que són conegudes pels sentits, qualitats de la realitat, com el color, les olors, els sons…

Sisena Meditació: La Concepció de la Realitat i les Tres Substàncies

Descartes distingeix tres substàncies:

• Substància Pensant (Res Cogitans - Jo)
• Substància Infinita (Res Infinita - Déu)
• Substància Extensa (Res Extensa - Món material)

Descartes defineix la substància com: “una realitat que existeix de tal manera que no necessita cap altra realitat per existir”. Déu és pròpiament substància, ja que és l'únic ésser que no necessita cap altra per existir, ja que totes les altres coses depenen d’ell. Però també va afirmar que el “jo” i el “món” poden denominar-se substàncies perquè són independents entre si. Descartes distingeix entre l’ordre de coneixement i l’ordre de creació:

• Ordo Cognoscendi (ordre de coneixement): Primer coneixem la substància pensant (jo), després la infinita (Déu) i l’extensa (món).
• Ordo Existendi (ordre de creació): Primer existeix Déu i després crea les altres dues substàncies.

Amb la finalitat d’explicar les substàncies, Descartes va distingir entre modes i atributs. Els atributs constitueixen la naturalesa de cada substància; sense ells, la substància deixaria de ser substància. Els modes són les propietats no essencials de la substància.

Característiques de les Substàncies Cartesianes

• Infinita (Déu): No és creada. És absolutament independent i perfecte. Els seus atributs són: la infinitat, l’eternitat, la immutabilitat, l’omnisciència i l’omnipotència.
• Extensa (Món i cos): Ha estat creada. És dependent de Déu i independent de la substància pensant. És finita i imperfecta. El seu atribut és l’extensió (amb longitud, amplada i profunditat). Els seus modes són les qualitats primàries (el moviment…). Per Descartes, el món material està tot determinat.
• Pensant (Ànima): És dependent de Déu i de la substància extensa. És finita i imperfecta. El seu atribut és el pensament. Els seus modes són: entendre, imaginar o recordar.

Sisena Meditació: La Concepció de l'Ésser Humà

Per Descartes, l’ésser humà és singular; és l'únic ésser en el qual la substància extensa (el cos) i la substància pensant (l’ànima) estan en connexió. Cos i ànima són dues substàncies diferents i independents que estan unides entre elles. El cos és una cosa extensa, divisible i no pensa. L’ànima és una cosa que pensa, indivisible i inextensa. Aquesta independència té la funció de justificar la immortalitat de l’ànima, que és lliure perquè, per existir, no necessita el cos.

La resta dels éssers vius només són substància extensa, no tenen ànima i, per tant, no tenen capacitat de pensar. L’ànima és lliure i no és principi de moviment ni vital, sinó que aquests són explicats per les teories mecanicistes.

Descartes vs. Hume: Comparació Filosòfica Breu

• Metodologia: Descartes és racionalista i creu que el coneixement prové de la raó, mentre que Hume és empirista i defensa que tot coneixement deriva de l'experiència sensorial.
• Existència de Déu: Descartes intenta demostrar l'existència de Déu com a garantia de veritat, mentre que Hume és escèptic i rebutja la possibilitat de provar racionalment l'existència de Déu.
• Coneixement i certesa: Descartes busca una base indubtable per al coneixement (el cogito), mentre que Hume sosté que només tenim creences basades en l’hàbit i la inducció, sense cap certesa absoluta.
• Causalitat: Per Descartes, la causalitat és clara i evident per la raó, mentre que Hume argumenta que només percebem una successió d’esdeveniments, però no una connexió necessària entre causa i efecte.

Hume és empirista, és a dir, que es basa en els sentits i l’experiència. La font i el límit del coneixement són els sentits. Si no hi ha experiència, no pot haver-hi coneixement.

L'Origen del Coneixement segons Hume

Nega l’existència d’idees innates, ja que el nostre coneixement neix de l’experiència i es redueix a percepcions. Hi ha dos tipus de percepcions:

1. Les Impressions: Són les percepcions més vives donades a través dels sentits. Són immediates (sentir calor, veure un color…). Poden ser sensacions o reflexions (emocions).
2. Les Idees: Percepcions menys vives. Tenen el seu origen en les impressions i en són una còpia més debilitada en el pensament (recordo aquella calor, recordo aquell color…).

Criteri de Veritat: El Principi de la Còpia

Per saber la veritat, hem d’identificar la impressió de la qual procedeix la idea. Si no hi ha impressió, és ficció de la ment. Si és complexa, l’haurem de descompondre en les idees simples.

La Constitució del Coneixement Humià

Hume analitza les facultats a través de les quals s’elabora el coneixement:

• La Memòria: Transforma les impressions en idees. Manté l’estructura i conserva les impressions originals.
• La Imaginació: És més lliure i ens permet combinar idees simples per formar idees complexes, la qual cosa es pot fer de manera voluntària o no. Tendeixen a unir-se idees amb unes mateixes característiques.

Lleis d'Associació d'Idees de Hume

Són els principis que regulen la combinació natural d’idees per part de la imaginació:

1. Semblança: Associació d’idees similars. Una foto ens fa pensar en el seu model.
2. Contigüitat: Quan apareixen en una contigüitat d’espai o temps. Per proximitat temporal o espacial (veiem una barca i pensem en el mar).
3. Causa-Efecte: Imaginem que certs fets passen després d’altres (fum-foc).

Els Tipus de Coneixement segons Hume

• Les Relacions d’Idees: S’estableixen a través de la raó, sense experiència. Ens proporcionen un saber necessari, universal i totalment cert que no amplia el nostre coneixement. Es corresponen als enunciats de les ciències teòriques com la lògica, les matemàtiques… Ex: el quadrat de la hipotenusa és igual a la suma dels quadrats dels dos catets.
• Les Qüestions de Fet: Cal recórrer a l’experiència. Tenen el seu fonament en la relació causa-efecte. Pensar el contrari no és lògicament impossible. Sí que amplia els nostres coneixements. En són les ciències empíriques com la física, la química… Tenen el valor d’una creença basada en l’hàbit i el costum.

Anàlisi de la Relació Causa-Efecte per Hume

El coneixement del món està basat en les qüestions de fet que tenen el seu fonament en la relació causa-efecte. Per exemple, la idea de causa: l'impacte de la primera bola de billar és la causa, i el moviment de la segona és l'efecte. La idea de causa és complexa perquè està formada per tres idees: la idea de causa, la idea d'efecte i la idea de connexió entre elles.

Però, segons el principi de còpia, tenim la impressió de causa i d'efecte, però no la de connexió. Per tant, no podem afirmar que la causa-efecte existeixi i no li podem donar un valor demostratiu. També perquè no podem saber l'efecte només analitzant la idea de causa. Per tant, és tan sols una creença. L'única cosa de la qual tenim experiència és una successió constant en el passat. Però no podem deduir d'això que en el futur seguirà igual, només si suposem la uniformitat de la naturalesa, i això és del tot indemostrable. Per tant, no sabem si aquesta relació existeix, però si es dona diverses vegades, la nostra ment (gràcies a la imaginació) tendeix a unir aquestes dues idees. L’hàbit és el fonament d’aquesta associació; l’hàbit és el que ens fa creure que si es dona la causa, es donarà l’efecte. És el costum i no la raó el que ens inclina a pensar que el futur serà conforme al passat. Per Hume, les argumentacions que es basen en la relació causa-efecte no tenen un valor demostratiu i proporcionen una creença, mai una certesa.

Anàlisi dels Conceptes de la Metafísica Escolàstica

Aplicant el principi de còpia, la idea de substància és només una idea complexa formada per la imaginació a través de l’associació d’idees; és un nom que designa una col·lecció d'idees simples unides per la imaginació. A partir de l’experiència, no podem afirmar que la substància sigui una cosa real que existeixi fora del pensament, ja que no tenim cap impressió de substància que tingui les qualitats comunes dels objectes o éssers. Per tant, haurem de concloure que si existeix, és incognoscible i indemostrable (escepticisme metafísic).

Anàlisi dels Conceptes de la Metafísica Cartesiana

La Demostració de l'Ànima (Substància Pensant de Descartes)

Hume creu que l'afirmació d'aquesta està feta a partir de la intuïció, per la qual només podem concloure que existim, però no que sigui una substància. No tenim cap impressió de l’ànima com a substrat sobre el qual resideixin els pensaments.

A partir de l’experiència, només tenim evidència d'una successió de percepcions que canvien contínuament en la nostra ment i, gràcies a la imaginació i la memòria, podem construir la nostra identitat. No podem afirmar que l’ànima sigui una substància ni que sigui immortal.

La Demostració del Món (Substància Extensa de Descartes)

Hume diu que tenim la impressió d'efecte (sensacions), però no la impressió de causa i, per tant, no podem aplicar la relació causa-efecte (com feia Descartes), ja que només es pot aplicar entre impressions.

La Demostració de Déu (Substància Infinita de Descartes)

Descartes elabora la idea de Déu a partir de la causa-efecte, l'efecte de la idea innata en la meva ment. Tenim la impressió d'efecte, però no de causa (Déu), ja que no el podem percebre a través dels sentits i, per tant, és indemostrable. No nega l’existència de Déu, sinó el seu coneixement, ja que no podem accedir a la noció de la naturalesa de Déu (agnosticisme).