Descartes: Existència de Déu, el Jo i el Món Material

Per continuar trobant veritats, ens haurem de basar en les idees innates. Les idees adventícies no serveixen perquè encara dubtem de la realitat exterior, i les fictícies tampoc, perquè provenen de la nostra imaginació. Les idees per les quals podem construir el coneixement són les idees innates, i fent servir aquestes trobem la segona veritat: l’existència de Déu (Res infinita).

Descartes diu que Déu és equivalent a la idea d'infinitud, que es troba dins de la nostra ment de manera innata, i vol demostrar la seva existència recorrent a dos arguments. L’argument d’infinitud, on diu que la idea d'infinitud necessita una causa adequada. Jo no l’he pogut crear perquè sóc finit i, per tant, l’ha d’haver creat una substància infinita. I l’argument de casualitat aplicat al Jo, on el jo finit i imperfecte es pregunta per la seva causa i evidencia que ell no s’ha pogut crear, ja que d’haver-ho fet s’hagués creat com les idees innates que tenim de perfecció i finitud. Per tant, arriba a la conclusió que ha estat creat per Déu, que és infinit i perfecte.

Amb aquests arguments i un altre posterior, Descartes demostra l’existència de Déu i comença la quarta meditació amb l’estudi de la seva naturalesa.

El jo és imperfecte perquè dubta, però Déu és perfecte i, si és perfecte, ha de ser veraç, és a dir, no ens enganya quan fem ús de la raó. Les coses que veiem de mode clar i distint són veritat i, amb aquesta reflexió, s’anul·la la teoria del geni maligne i el dubte deixa de ser hiperbòlic, i Déu passa a convertir-se en el criteri de veritat.

Llavors, l’únic que cal preguntar-se és d’on prové l’error, ja que hem de tenir en compte que no sempre podem distingir amb claredat allò vertader d’allò fals. L’error no pot venir de l’enteniment, ja que és limitat, i Descartes situa l’error en la voluntat, que és infinita, ja que sempre que intentem anar més enllà del que ens pot demostrar l’enteniment, estem utilitzant la voluntat i aquesta ens induirà a l’error si tracta de realitzar judicis de coses que no coneix.

A la cinquena meditació, Descartes ens dona un altre argument per demostrar-nos l’existència de Déu. Déu, en tant que ésser perfecte, implica la seva existència necessària, ja que és més perfecte existir que no pas no existir.

Després de demostrar l’existència de Déu, Descartes examina la tercera veritat: l’existència del món i de les coses materials (Res extensa). A la sisena meditació, diu que analitzant-nos a nosaltres mateixos, podem veure com el nostre cos i els nostres sentits són diferents a la nostra ment, al Jo, que es caracteritza pel pensament. Déu, que és veraç i omnipotent, és capaç de crear aquestes substàncies diferents.

El món, que inclou el nostre cos, és una substància caracteritzada per la seva extensió, la Res Extensa. Així que Jo, Déu i El Món són substàncies. Diu que una substància és la realitat que no precisa de cap altre per existir. Amb l’aplicació del mètode cartesià i les seves regles es demostren 3 realitats i, seguint l’ordre de coneixement o l’ordre d’exposició, descobrirem primer l’existència del Jo, però en l’ordre de l’ésser trobem primer la Res Infinita, Déu, creadora de les altres substàncies, la Res Cogitans (el Jo) i la Res extensa (El món). Estrictament, la definició de substància s’hauria d’aplicar només a la Res Infinita, ja que les altres dues depenen de Déu per existir, però Descartes diu que el jo i el món són independents i totalment diferenciades.