Descartes: El Dubte Metòdic i les Meditacions Metafísiques
Enviado por Chuletator online y clasificado en Filosofía y ética
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 3,58 KB
Les Meditacions Metafísiques de Descartes: El Dubte Metòdic
Aplicant la primera regla del mètode, Descartes inicia el procés conegut com a dubte metòdic, és a dir, sotmetre tots els coneixements admesos fins al moment a la prova del dubte, per tal de trobar aquell coneixement clar i distint del qual deduir la resta.
El Dubte dels Sentits i l'Argument del Somni
Descartes inicia aquest procés examinant el coneixement que tenim sobre el món, originat en els sentits, i arriba a la conclusió que podem dubtar d'aquest coneixement perquè és fàcil recordar moments en què els sentits ens han enganyat. Com que no és bo confiar en aquell que alguna vegada ens ha enganyat, Descartes decideix dubtar del coneixement que ens aporten els sentits. Però ell encara va més enllà: no només podem dubtar del coneixement que els sentits ens aporten sobre les coses, sinó que també podem posar en dubte la mateixa existència de les coses, ja que moltes vegades hem somiat coses que crèiem existents tot i que no ho eren.
La impossibilitat, segons Descartes, de distingir la vigília del somni constitueix un dubte raonable que fa que no puguem considerar com a veritable cap coneixement aportat pels sentits.
La Hipòtesi del Geni Maligne
Ara bé, sempre s'ha pensat que, tant si som desperts com si no, les veritats matemàtiques són inqüestionables. Tanmateix, hem de considerar que l'evidència que semblen posseir les matemàtiques es deu a la confiança en la pròpia raó. Déu, ésser perfecte en la seva bondat, és el responsable de la nostra creació i, per tant, hem de confiar que haurà creat una raó que funciona correctament.
Aquest raonament no és acceptat per Descartes. Ell afirma que serà implacable en el dubte metòdic; per tant, afirma que no hi ha cap motiu per pensar que és un Déu bondadós l'origen de la nostra raó i no un geni maligne que, per la seva pròpia malignitat, gaudeixi contemplant els errors que cometem quan creiem raonar correctament.
Aquesta hipòtesi del geni maligne porta a Descartes a incloure no només les veritats matemàtiques, sinó també tots els coneixements fruit de l'activitat racional, en el conjunt de coneixements rebutjables que fan que es pugui plantejar un dubte raonable.
El Cogito: Penso, per tant existeixo
Descartes ens fa dubtar de la veracitat d'allò que veiem i pensem. Allò que pensem és susceptible de dubtes, per la qual cosa no podem saber si allò que penso és veritable. Segons Descartes, t'equivoquis o no en el contingut del teu pensament, has d'estar segur que existeix l'acte del pensament. I si existeix l'acció de pensar, necessàriament existeix el subjecte d'aquesta acció, és a dir: ja que hi ha pensament, ha d'haver-hi algú que pensi (penso, per tant existeixo).
Per tant, no podem dubtar de la nostra pròpia existència, ja que no podem dubtar de l'acció del pensament. Amb tot això ja hem trobat una cosa: el Jo o, tal com ho expressa Descartes, la res cogitans (cosa que pensa). A partir d'ella, haurem de construir l'edifici del nostre pensament.
L'Inici del Subjectivisme Cartesià
Descartes deia: "Res no està clar, excepte que jo existeixo." Per tant, la realitat ja no és la realitat per si mateixa, sinó que és la realitat tal com jo la conec.
Amb Descartes s'inicia l'era del subjectivisme i, per tant, ja no podem sostenir la possibilitat d'un coneixement absolutament objectiu de la realitat externa.