Descartes: Dubte Metòdic, Cogito i Fonaments del Coneixement
Enviado por Chuletator online y clasificado en Filosofía y ética
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 5,31 KB
La Filosofia de René Descartes: Del Dubte a la Certesa
Aquest document explora els pilars fonamentals del pensament de René Descartes, considerat el pare de la filosofia moderna. Ens centrarem en la seva recerca d'una veritat indubtable, el seu famós dubte metòdic i la descoberta del Cogito, ergo sum, així com les implicacions d'aquestes idees per a la teoria del coneixement i la seva rellevància en l'actualitat.
El Dubte Metòdic i la Recerca de la Veritat
Descartes inicia la seva reflexió qüestionant la veracitat del món sensible. Des de la seva experiència personal, observa que els somnis poden ser tan vívids i realistes que resulta impossible distingir-los de la realitat. Aquesta indistinció el porta a dubtar de l'existència del món sensible, o res extensa. Tot i que no pot assegurar que el món sensible no existeixi, tampoc li és possible demostrar la seva existència amb certesa absoluta.
En aquest punt, Descartes ja ha recorregut el camí sencer del dubte metòdic, que inclou la possibilitat de dubtar fins i tot de les idees matemàtiques, les quals, tot i semblar fins aleshores acompanyades del grau més alt de veracitat, també "es troben" en el seu pensament (com la idea de "món"). El risc que s'afronta ara és el de caure en l'escepticisme com a tesi filosòfica última. Com que la possibilitat de dubtar de les veritats matemàtiques depèn de la hipòtesi del geni maligne —un ésser enganyador que podria tergiversar la nostra percepció de la realitat—, la superació d'aquest risc d'escepticisme radical passa pel descobriment d'una certesa capaç de superar el repte que suposa la possible existència d'aquest geni.
El Cogito, Ergo Sum: La Primera Veritat
En el moment que dubta i pensa, Descartes s'adona que, per poder dubtar, primer cal existir. Arriba així a la conclusió que l'única veritat universal i necessària sobre l'existència d'alguna cosa és la pròpia existència del pensament, del "jo pensant", i no d'una res extensa. Fins i tot creu que, tot i l'existència d'un geni maligne que tergiversi el nostre pensament i la lògica, mai podrà negar la pròpia existència pel simple fet que "Cogito, ergo sum" ("penso, aleshores existeixo").
El Cogito no només suposa el descobriment de la primera veritat de la metafísica com a ciència, sinó també la demostració que la raó és capaç de trobar en ella mateixa una veritat que pot superar el repte de la hipòtesi del geni maligne. Així, el Cogito no és només la primera veritat, sinó el paradigma mateix de tota altra veritat racional. Fonamenta, a més, la primera regla del nou mètode o regla de l'evidència: només acceptarem com a certes les idees que vagin acompanyades d'un grau de certesa (claredat i distinció de les idees) igual o superior a la del Cogito. En aquest sentit, Descartes parla del Cogito com a "primer principi".
La Regla de l'Evidència: Claredat i Distinció
A partir de la certesa del Cogito, Descartes estableix una regla general per a la veritat: "les coses que concebem molt clarament i molt distintament són totes vertaderes". Aquesta evidència és definida com la claredat i distinció de les idees davant del pensament. L'evidència de la qual parla Descartes és una evidència racional pura, establerta totalment al marge de l'experiència empírica, basada en un ús a priori de la raó.
La dificultat, però, resideix en reconèixer quines són les coses que realment concebem distintament i quines no, plantejant un nou repte per a la reflexió filosòfica.
Relevància del Pensament Cartesià en l'Actualitat
El pensament cartesià de "Cogito, ergo sum" està profundament arrelat en la societat actual, especialment en les qüestions de la llibertat de pensament i expressió en els països més desenvolupats. La filosofia de Descartes justifica la idea que el subjecte (ésser humà, persona) es defineix universalment per la seva capacitat de pensar, i aquesta és essencialment autònoma i lliure. Això significa que el saber (ciència) ja no es fonamenta en una determinada fe religiosa, ni en una autoritat eclesiàstica, ni en una tradició escolàstica (tomista). Apareix la idea moderna de la persona com a subjecte de raó i pensament i, en aquesta mateixa mesura, com algú essencialment "lliure".
En el món actual, on la informació es rep i s'emet constantment, el dubte cartesià adquireix una nova dimensió. És més difícil enganyar les persones, ja que la gran majoria ha estudiat i té els seus propis coneixements, permetent-los treure les seves pròpies conclusions. No obstant això, la necessitat de ser selectiu i dubtar de la fiabilitat de les fonts d'informació és més pertinent que mai. L'única afirmació totalment real, com afirmava Descartes, és la pròpia existència del pensament. Aquesta racionalitat, sense portar-la a extrems, ens convida a no fiar-nos de qualsevol persona o mitjà, sinó a ser crítics i discernir si hi ha possibilitat d'engany o algun tret perjudicial.
El pensament de Descartes ens pot ajudar a calmar els nostres dubtes i aclarir-nos, donant-nos respostes a la pregunta sobre el sentit de la nostra existència. Si pensem, per evidència, hem d'existir.