Descartes: Dubte Metòdic i Cogito

Selectivitat setembre 2013 (sèrie 1)

Text de René Descartes. Meditacions metafísiques, II

Suposo, doncs, que tot el que veig és fals i que mai no ha existit res de tot allò que la memòria, plena de mentides, em presenta. Així, doncs, no tinc sentits; el cos, la forma, l’extensió, el moviment i el lloc són quimeres. Què podré considerar, doncs, com a veritable? Potser, només, que al món no hi ha res de cert.

Però com sé jo que no hi ha alguna altra cosa, a part de les que tot just acabo de considerar incertes, de la qual ni tan sols es pugui dubtar? No hi haurà potser algun Déu o un altre poder que em posi aquests pensaments en la ment? No necessàriament, perquè potser jo mateix sóc capaç de produir-los. Però jo, no sóc almenys alguna cosa? Però acabo de negar que tingui sentits o un cos. I això no obstant dubto; perquè, què se’n segueix d’això? Fins a tal punt depenc del cos i dels sentits que no puc existir sense ells? Però m’he convençut que no hi havia res de res al món, ni cel, ni terra, ni esperits, ni cossos. I doncs, m’he convençut també que jo no existeixo? Certament no: si estic convençut d’alguna cosa o si penso alguna cosa, sens dubte existeixo. Però hi ha un ésser enganyador summament poderós i astut que ha posat tot el seu enginy a tenir-me constantment enganyat. No hi ha dubte, doncs, que, si m’enganya, és que existeixo. Que m’enganyi tant com vulgui, que no podrà mai fer que jo no existeixi mentre pensi que sóc alguna cosa. De manera que, un cop examinades totes les coses i amb tota cura, s’ha de concloure que aquesta proposició, «jo sóc, jo existeixo», ha de ser necessàriament vertadera sempre que la digui o la pensi mentalment.

1. Idees principals del text (entre 60 i 100 paraules)

Descartes considera com a fals tot allò del que és possible dubtar: la informació dels sentits, l'existència del seu cos i del món material, i fins i tot la seva pròpia existència. Tanmateix, troba una veritat indubtable: "jo sóc, jo existeixo" (el cogito), ja que per dubtar i pensar, ell ha d'existir com a ésser pensant. Aquesta veritat resisteix fins i tot la hipòtesi d'un geni maligne enganyador.

2. Definicions (entre 5 i 15 paraules)

a) «extensió»: Capacitat que té un cos d'ocupar un espai determinat.

b) «quimeres»: Il·lusions o construccions mentals que es prenen per reals sense ser-ho.

3. Justificació de l'afirmació de Descartes

Descartes planteja la hipòtesi d'un "ésser enganyador summament poderós i astut" (el geni maligne) com a part del seu dubte metòdic. Aquest dubte radical té com a objectiu trobar un fonament sòlid i indubtable per al coneixement. Descartes argumenta:

1. Escepticisme metòdic: A la primera meditació, Descartes decideix dubtar de tot allò que no sigui absolutament cert. Això inclou les creences basades en els sentits (que a vegades ens enganyen), la realitat del món extern (argument del somni) i fins i tot les veritats matemàtiques (hipòtesi del geni maligne).
2. El cogito com a primera veritat: Encara que assumeixi l'existència d'aquest geni maligne que l'enganya constantment, Descartes s'adona que per ser enganyat, ha d'existir. El fet mateix de dubtar o ser enganyat implica l'existència d'un "jo" que pensa. Aquesta és la primera veritat indubtable: "jo sóc, jo existeixo" (cogito, ergo sum).

És crucial entendre que Descartes no afirma l'existència real del geni maligne. És una hipòtesi per portar el dubte a l'extrem i, a través d'això, demostrar la indubitabilitat del cogito.